Quin paper té l'aztar a la teva vida?

L'atzar juga un paper més important a la vida del que volem admetre; aquesta és la tesi del psicòleg Barry Schwartz. Treballar de valent i seguir les normes pot dur-nos lluny -- però la resta es redueix a tenir bona sort. Schwartz examina la relació entre la sort, el mèrit i l'èxit i ens dóna una solució intrigant a com igualar les oportunitats, que pot aplicar-se a com admetem els estudiants a les universitats.

Hola a tots.

És un plaer estar aquí
i parlar amb vosaltres.

Avui us parlaré
sobre la sort i la justícia,

i de com estan relacionades.

Fa uns anys,

un antic estudiant meu
em va trucar

per parlar de la seva filla.

Estava acabant el batxillerat,

volia entrar a Swarthmore,

on jo donava classes,

i volia saber si jo creia
que hi podria accedir.

Swarthmore és una escola
on és molt difícil entrar.

Vaig dir-li: «Explica'm coses sobre ella»,

i em va dir

quines notes treia,
les assignatures que feia,

les activitats extraescolars, etc.

I tot el que deia sonava perfecte,

una noia meravellosa.

Vaig dir-li:
«Tot el que em dius sona genial.

És el tipus d'estudiant

que Swarthmore voldria tenir.»

I em va preguntar:
«Això vol dir que hi entraria?»

Vaig dir-li: «No.

No hi ha places suficients
a Swarthmore

per a tothom qui és bo.

Ni a Harvard, Yale,
Princeton o Stanford.

No hi ha suficients places
a Google, Amazon o Apple.

No hi ha prou places
a les conferències TED.

Hi ha moltíssimes persones molt bones,

però algunes
no aconseguiran mai accedir-hi.»

I em va dir:
«Aleshores, què hi podem fer?»

«És una molt bona pregunta»,
li vaig respondre.

Què se suposa que hem de fer?

Sé què fan algunes universitats.

En pro de la justícia,

apugen els estàndards,

perquè no és just
admetre persones poc qualificades

i rebutjar-ne de molt qualificades,

així que s'apugen els estàndards
més i més

fins que són tan alts
que només admeten

el nombre d'estudiants que hi caben.

Això vulnera allò que molta gent
considera just.

A la societat americana
hi ha opinions diferents

sobre què significa
que un procés sigui just,

però crec que la majoria
està d'acord en una cosa:

que en un sistema just,

la gent té el que es mereix.

I el que jo volia dir
al meu antic estudiant

és que, pel que fa
a les admissions a les universitats,

no és cert
que la gent té el que es mereix.

Alguns ho tenen, però d'altres no.

Això és així.

Quan apuges tant els estàndards
com han fet les universitats,

es crea una competició boja

entre els estudiants,

perquè no està bé ser bo,

no està bé ser suficientment bo,

s'ha de ser millor que tots els altres.

I el que passa,

el que provoca,

és una mena d'epidèmia
d'ansietat i depressió

entre els adolescents.

Estem marcant una generació
amb aquestes competicions.

Al reflexionar sobre això,

se'm va ocórrer
que hi ha una manera d'arreglar-ho.

Podríem fer això:

quan la gent
vulgui entrar a la universitat,

podem diferenciar entre els estudiants
que són prou bons per ser exitosos

i els que no ho són,

i rebutjar els que no són prou bons.

I aleshores podríem considerar
tots els altres noms,

posar-los dins un barret,
triar-los a l'atzar

i admetre'ls.

És a dir, escollim qui entra per loteria,

i podem donar feines per loteria,

i –quina bogeria, no?–

potser triar qui fa TED Talks
per loteria.

Però no em malentengueu,

una loteria com aquesta
no eliminaria pas la injustícia.

Encara hi hauria moltíssima gent
que no tindria el que es mereix.

Però com a mínim és honest.

Mostra la injustícia tal com és,
en comptes de pretendre el contrari,

i evita aquest increïble globus de pressió

sota el qual viuen els estudiants.

Per què aquesta proposta,

perfectamente raonable,

no es considera seriosament?

Crec que en sé el perquè.

Crec que odiem la idea

que les coses realment importants
a la vida passin per atzar o per sort,

que les coses realment importants
no estiguin sota el nostre control.

Jo odio aquesta idea.

No és sorprenent
que la gent també l'odiï,

però la cosa funciona així.

Primer, entrar a les universitats
ja és una loteria.

Només que
els qui decideixen qui hi accedeix

fan veure que no ho és.

Siguem honestos.

I segon,

si veiéssim que és una loteria,

ens faria apreciar
la importància de tenir bona sort

en les nostres vides.

Us explicaré el meu cas.

La major part dels fets
més importants a la meva vida

han estat, en gran part,

el resultat de tenir bona sort.

Quan anava a l'ESO,
la meva família va marxar de Nova York

i vam anar a Westchester County.

Just al començament del curs,

vaig conèixer una noia
i ens vam fer amics,

després vam ser millors amics,

després va ser la meva parella

i després ens vam casar.

Estem feliçment casats
des de fa 52 anys.

Jo no vaig tenir gaire a veure amb això.
Va ser fortuït.

Vaig anar a la universitat,
i al primer semestre

vaig apuntar-me a una classe
d'introducció a la psicologia.

Jo no sabia què era la psicologia,

però encaixava al meu horari
i em deixaven fer-la,

així que la vaig agafar.

I, per atzar, la classe la donava

un professor genial, una llegenda.

I per això vaig començar
a agafar assignatures de psicologia.

I em vaig graduar.

Estava acabant la carrera,

i un amic que treballava a Swarthmore

va decidir abandonar la docència,

ho va deixar per començar medicina.

La seva plaça va quedar lliure,

la vaig sol·licitar,
i em van donar la feina,

l'única entrevista de feina
que he fet mai.

He estat 45 anys
donant classes a Swarthmore,

una institució
que ha marcat molt la meva carrera.

I, per donar un altre exemple,

vaig fer una xerrada a Nova York

i algú del públic
va venir a parlar-me a l'acabar.

Es va presentar.

«Em dic Chris.

Voldries fer una xerrada a TED?»

I jo vaig respondre-li: «Què és TED?»

M'ho va explicar.

Aleshores, TED no era el que és ara.

Però en els anys següents,

més de 20 milions de persones

han vist les xerrades
que he donat a TED

Així que la conclusió és
que sóc un home amb sort.

He tingut sort amb el meu matrimoni,

amb els meus estudis,

amb la meva carrera professional.

I tinc sort d'haver tingut veu
a una plataforma com TED.

Em mereixo l'èxit que he tingut?

Segurament que sí,

igual que vosaltres mereixeu el vostre.

Però molta altra gent
també se'l mereix

i no l'ha tingut.

Les persones tenim el que ens mereixem?

La societat és justa?

És clar que no.

Treballar de valent i seguir les normes
no és garantia de res.

Si valorem com son d'inevitables
aquestes injustícies

i com és de vital tenir bona sort,

ens podem preguntar:

quines responsabilitats tenim

cap als qui ara durant la pandèmia
veiem com a herois,

quan una malaltia greu
cau sobre les seves famílies

per assegurar-nos que resisteixen
i les seves vides no s'escapcen

pel cost de fer front a la malaltia?

Què devem a les persones
que ho passen malament,

treballen intensament
però tenen menys sort que nosaltres?

Fa 50 anys,

el filòsof John Rawls va escriure
el llibre 'Teoria de la justícia',

en què parlava del concepte
del vel de la ignorància.

Es feia la pregunta següent:

si no sabessis quina serà
la teva posició a la societat,

quina societat voldries crear?

I suggeria que,

quan no sabem si,
dintre de la societat,

ocuparem una posició alta o baixa,

el que voldrem és
una societat igualitària al màxim,

en la qual els qui no tinguin sort

puguin viure vides riques i decents.

Per tant, els qui tenim sort i èxit,
apliquem això a les nostres comunitats

i fem el que puguem per cuidar i honorar

les persones que es mereixen
tant èxit com nosaltres

però no han tingut tanta sort.

Gràcies.