Per què t'haurien de pagar per les teves dades

Les empreses tecnològiques més prestigioses del món es beneficien de les dades personals que generes. Així que, per què no te les paguen? En aquesta xerrada que t'obrirà els ulls, Jennifer Zhu Scott, emprenedora i tecnòloga, defensa la propietat privada de les dades (que et permetria donar, destruir o vendre les teves dades, com a tu et sembli bé) i mostra com aquest moviment a l'alça podria tornar a posar el poder (i els diners) en mans de la gent.

Vaig crèixer a finals
dels 70 a la Xina rural

durant els últims anys en què
el meu país buscava la igualtat absoluta

a costa de la llibertat.

En aquell moment,
tothom tenia feina,

però ningú se'n sortia.

A principis dels 80,
el meu pare era electricista,

i la meva mare
treballava dos torns a l'hospital.

Tot i això, no teníem prou menjar,

i les condicions de vida eren llastimoses.

Érem iguals, sense cap dubte,

igual de pobres.

Tot era de l'Estat.

Nosaltres no teníem res.

La història que us explicaré
és sobre la meva lluita

per superar les adversitats

amb resiliència, coratge,
i força de voluntat.

No, és broma,
no us faré això.

(Riures)

En canvi, us explicaré,

avui us parlaré d'una nova forma
de pobresa col·lectiva

que molts de nosaltres no reconeixem

i que cal entendre urgentment.

Segur que heu notat
que en els últims vint anys

ha sorgit aquest recurs.

Ha estat generant
riquesa a tota velocitat.

Com eina, ha donat als negocis
un coneixement profund dels clients,

eficàcia operativa

i un gran creixement global.

Però, per alguns,

també ha proporcionat una eina
per manipular una elecció democràtica

o espiar per obtenir beneficis
o amb propòsits polítics.

Quin és aquest recurs miraculós?

Ho heu encertat: dades.

Set de les deu empreses del món
més valorades són tecnològiques

que, o bé generen beneficis
directament de les dades,

o les utilitzen com a base de tot.

Diverses enquestes mostren

que la majoria dels
que prenen decisions de negocis

consideren les dades una eina
essencial per a l'éxit.

Tots hem vist com les dades efectuen
aquest gran canvi de paradigma

a les nostres vides personals,
econòmiques i polítiques.

Qui té les dades té el futur.

Però, qui produeix les dades?

Dono per fet que tothom
aquí té un telèfon intel·ligent,

perfils a les xarxes socials

i ha fet una o dues cerques a Google
la darrera setmana.

Tots estem produint dades. Sí.

Es calcula que al 2030,
d'aquí a deu anys, al món

hi haurà uns 125 mil milions
de dispositius connectats.

És una mitjana d'uns
15 dispositius per persona.

Ja produïm dades tots els dies.

En produirem més de manera exponencial.

El 2018 els ingressos combinats
de Google, Facebook i Tencent

van ser de 236.000 milions de dòlars.

I bé, a quants de vosaltres
us han pagat

per les dades que els hi genereu?

A ningú, oi?

Les dades tenen un valor immens,
però són altres qui les tenen i controlen.

Per a les empreses de dades massives,
tots sou matèries primeres ambulants.

però a cap de vosaltres us paguen.

No només això,

ni tan sols us consideren
part de l'equació d'ingressos.

Així que, de nou,

som iguals, sense cap dubte:

igual de pobres.

Algú altre ho té tot,
i nosaltres no tenim res.

Això us sona, oi?

I què hem de fer?

Potser com va anar la meva vida
després d'un inici difícil

ens pot donar alguna pista.

Les coses van millorar
a principi dels 80.

El sistema va evolucionar,

i es va permetre que la gent
es quedés una part del que havíem creat.

"La gent submergint-se en l'oceà",

o "xia hai", el terme xinès,

descriu a tots aquells
que van deixar els treballs estatals

i van començar el seu propi negoci.

La propietat privada d'un negoci

es va convertir en
propietat personal de cotxes,

béns, menjar, roba i coses.

La màquina econòmica
va començar a girar,

i les vides de la gent
van començar a millorar.

Per primera vegada,

fer-se ric era gloriós.

Així que als 90, quan me'n vaig anar
a estudiar a Chengdu, a l'oest de la Xina,

molta gent jove com jo

estàvem ben situats
per aprofitar-nos del nou sistema.

Després de graduar-me,

vaig cofundar el meu primer negoci
i vaig traslladar-me a Shenzhen,

la nova zona econòmica especial
que abans era un poble de pescadors.

Vint anys més tard,

Shenzhen s'ha tornat
un motor d'innovació mundial.

La propietar privada era una forma
de llibertat que abans no teníem.

Va crear oportunitats sense precedents
per a les nostres generacions,

i ens va motivar a treballar
i a estudiar de valent.

El resultat va ser que més de 850 milions
de persones van deixar de ser pobres.

Segons el Banc Mundial,

la taxa de pobresa extrema de la Xina
el 1981, quan jo era petita, era del 88 %.

El 2015, és del 0,7 %.

Soc un producte d'aquest èxit,

i estic molt contenta de poder-ho
compartir. Ara tinc una empresa d'IA,

i porto una vida
molt cosmopolita i dinàmica,

coses inimaginables
quan era una nena a l'oest de la Xina.

Per descomptat, la prosperitat
va exigir sacrificis

en igualtat,
en medi ambient i llibertat.

I no estic aquí per demostrar
que la Xina ho ha resolt tot.

No ho hem fet.

I les dades no es poden
equiparar als recursos físics.

Perquè no és així.

Però l'experiència em va permetre
veure allò que no és aparent.

Ara mateix, el debat públic

està molt centrat en el tema
de la regulació i la privacitat

pel que fa a propietat de dades.

Però us pregunto:

I si mirem la propietat de dades
d'una manera molt diferent?

I si la propietat de dades és, de fet,

un tema personal,
individual i econòmic?

I si en la nova economia digital

podem ser amos
d'una part d'allò que creem

i la gent pot ser lliure per posseir
les seves dades personals?

El concepte legal de propietat
és el dret de posseir,

usar, regalar, llegar, destruir,

o canviar o vendre el teu bé

a un preu que acceptes.

Què passa si apliquem la mateixa
definició a les dades de la gent,

perquè puguem utilitzar
o destruir les nostres dades

o vendre-les al preu que decidim?

Bé, sé que alguns direu:

"Jo mai de la vida vendria les meves
dades per una quantitat de diners".

Però això, deixeu-me que us ho recordi,
és justament el que feu ara,

amb la diferència
que les doneu a canvi de res.

A més, la privacitat és un problema
molt personal i amb molts matisos.

Potser teniu el privilegi
d'avantposar la privacitat als diners,

però per a milions
de petits empresaris a la Xina

que no poden obtenir prèstecs fàcilment,

l'ús de les seves dades per obtenir
préstecs que s'aproven gràcies a la IA

pot resoldre'ls
les necessitats més urgents.

El que és privat per a tu

és diferent
del que és privat per als altres.

El que ara és privat per a tu

és diferent del que era privat
quan anaves a la universitat.

O, com a mínim, això espero.

(Riures)

Sempre estem fent aquests intercanvis,

encara que sigui de manera inconscient,

basant-nos en les creences
i prioritats personals.

És per això que la propietat
de les dades estaria incompleta

sense poder-ne fixar els preus.

Quan donem a les persones
el poder de fixar els preus,

guanyem una eina per reflectir
les preferències i matisos personals.

Per exemple, podries escollir
donar les teves dades gratuïtament

si es fa una contribució
a una investigació mèdica

que signfica molt per a tu.

O, si poguéssim posar a
les dades de comportament

un preu de, diguem, 100.000 dòlars,

dubto que cap grup polític
pogués apuntar al teu vot

o manipular-lo.

Tu controles. Tu decideixes.

Bé, sé que això sona
segurament inversemblant,

però hi ha tendències que apunten

a un moviment creixent a favor
de la propietat de les dades personals.

Hi ha empreses emergents
que ja estan creant eines

per permetre'ns recuperar el control.

Un nou navegador anomenat Brave

empodera els usuaris amb "Brave Shields"
(o sigui, "escuts valents"),

que bloquegen de manera agressiva
els captadors de dades i els rastrejadors,

i eviten que es filtrin dades
com altres navegadors.

A canvi, els usuaris poden recuperar el
poder de negociació i de fixació de preus.

Quan els usuaris
accepten els anuncis,

Brave recompensa els usuaris
amb "fitxes d'atenció bàsica"

que poden obtenir continguts
traspassant els murs de pagament.

Fa uns mesos que utilitzo Brave,

i ja ha bloquejat més de
200.000 anuncis i rastrejadors

i m'ha estalviat molt de temps.

Bé, sé que alguns
interactueu amb el navegador

més que amb la vostra parella, així que...

(Riures)

trobeu-ne un que no us faci
perdre el temps i no sigui estrany.

(Riures)

Creieu que Google és imprescindible?

De cap manera.

Un cercador és indispensable.

Google només té el monopoli...

de moment.

Un cercador anomenat DuckDuckGo
no emmagatzema informació personal

o t'empaita amb anuncis

o rastreja el teu historial de cerques.

En canvi, proporciona a tothom
els mateixos resultats

en lloc d'uns basats en
els teus registres de recerca personal.

A Londres,
una companyia anomenada digi.me

ofereix una app, que pots
descarregar al teu mòbil, i

que ajuda a importar i consolidar
les dades que has generat

en el teu Fitbit, Spotify,

perfils a les xarxes socials...

I pots escollir on
emmagatzemar les dades,

i digi.me t'ajudarà a fer
que les dades t'ajudin

proporcionant-te informacions
que eren d'accés exclusiu

per a les grans empreses de dades.

A Washington,
una nova iniciativa anomenada UBDI,

Universal Basic Dara Income,

ajuda la gent a guanyar diners

compartint informacions anònimes
a través de les seves dades

per les empreses que les utilitzen
per estudis de mercat.

I quan una companyia compra un estudi,

els usuaris cobren en efectiu i en punts
per rastrejar les seves contribucions,

potencialment
fins a mil dòlars per any

segons els seus càlculs.

UBDI podria ser una via molt factible
per a l'ingrès bàsic universal

dins l'economia de la IA.

A més, la sensibilització de la gent
sobre la privacitat i propietat de dades

està creixent ràpidament

a mesura que prenem consciència
del monstre que hem desfermat.

Sóc mare de dues preadolescents,

i creieu-me,

com a mare, la principal font
d'estrès i ansietat,

és la relació
de les meves filles amb la tecnologia.

Això és l'acord de tres pàgines que
el meu marit i jo els vam fer signar

abans de rebre
el seu primer mòbil.

(Riures)

Volem ajudar-les a que siguin

ciutadanes digitals,

però només si podem fer que
siguin intel·ligents i responsables.

Els ajudo a comprendre quins
tipus de dades no s'han de compartir mai.

Si em cerqueu a Google,

perdoneu, si
em cerqueu a DuckDuckGo

potser trobareu moltes coses
sobre mi i el meu treball,

però no trobareu
cap informació sobre les meves filles.

Quan siguin grans,

si elles s'hi volen exposar,
és la seva decisió, no la meva,

tot i que insisteixo que són
les nenes més boniques,

més intel·ligents i més
extraordinàries del món, és clar.

I sé que hi ha molta gent
que té converses similars

i pren decisions similars,

i això em dona l'esperança

que aviat arribarà un futur
ric en dades però assenyat.

Però vull destacar la clàusula sis
d'aquest contracte.

Diu: "Mai no cercaré
cap informació en línia

que em fes vergonya
que la veiés l'àvia Dawnie."

(Riures)

Proveu-ho. És força efectiu.

(Riures)

Al llarg de la història,

sempre hi ha hagut un equilibri
entre llibertat i igualtat

en la recerca de la prosperitat.

El món ha estat passant contínuament
pel cercle d'acumulació de riquesa

a la distribució de riquesa.

A mesura que la tensió
entre rics i pobres

destrueix tants països,

és pel bé de tothom,

incloses les grans empreses de dades,

que evitem
aquesta nova forma de desigualtat.

Per descomptat, la propietat individual
de dades no és la resposta perfecta

a aquesta qüestió tan complexa

de què és el que conforma
una bona societat digital.

Però, segons McKinsey,

la IA facturarà 13 bilions de dòlars
en els pròxims deu anys.

Les dades generades pels individus
contribuiran, sens dubte,

a aquest creixement enorme.

No ens hauríem de plantejar,
com a mínim, un model econòmic

que empoderi la gent?

I si la propietat privada ha ajudat
a treure de la pobresa

més de 850 milions de persones,

és el nostre deure

i ho devem a les generacions futures,

crear una economia d'IA més inclusiva

que empoderi la gent
a més dels negocis.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)