Construir un futur resilient amb el coneixement dels avantpassats

En la seva recerca de sistemes de disseny autòctons, l'arquitecta Julia Watson investiga innovacions duradores que ens podrien ajudar a contrarestar els reptes del canvi climàtic. Des de pobles flotants fins a ponts fets amb arrels vives que es reforcen amb el temps, Watson ens presenta algunes d'aquestes solucions resilients i ens mostra com ens poden ensenyar a dissenyar juntament amb la natura i no en contra.

Quan us imagineu les meravelles
arquitectòniques del món,

què veieu?

La grandesa de les piràmides de Gizah

o potser els aqüeductes increïbles
de la Roma Antiga?

Els dos exemples són gestes impressionants
de la innovació humana.

Com a arquitecta,

sovint m'he preguntat per què posem
en un pedestal les meravelles

de civilitzacions que van desaparèixer
fa tant de temps?

He viatjat per tot el món per estudiar
antigues innovacions,

i el que he trobat són pràctiques
autòctones de cultures vives

que encara s'utilitzen.

Potser mai no heu sentit a parlar
d'aquestes cultures.

Viuen als llocs més remots del planeta,

i suporten ambients extrems
com ara sequeres o inundacions

durant generacions.

Fa un parell d'anys vaig viatjar
al nord de l'Índia

a un lloc des d'on podies veure
les planes de Bangladesh

on viuen els Khasis

en un bosc que és on plou més del món.

Durant l'època del monsó

l'accés entre els pobles
queda tallat per les inundacions

que transformen tot el paisatge

que passa de ser d'un mantell arbori
a illes aïllades.

Aquesta tribu dels turons ha desenvolupat
ponts d'arrels vives,

fets a partir de guiar i fer créixer
arrels d'uns arbres

que gairebé no pots abraçar amb les mans

de manera que es teixeix com una bastida.

Diverses generacions d'homes,
dones i nens Khasis

s'encarreguen d'aquestes arrels

mentre creixen
cap a l'altra banda de la riba,

on es planten per fer una estructura

que s'anirà enfortint amb el temps.

Aquesta tradició de fer ponts amb arrels
té 1.500 anys

i ha generat 75 estructures
increïbles d'aquest tipus.

Tot i que triguen 50 anys a créixer,

en aquest entorn duren per segles.

Per tot el món

he vist cultures que han conviscut
amb inundacions durant milers d'anys

fent evolucionar aquestes tecnologies
que els permeten treballar amb l'aigua.

En els pantans del sud d'Iraq,

que estan formats per la confluència
dels rius Tigris i Eufrates,

hi ha una civilització única,
basada en l'aigua.

Durant 6.000 anys, els Ma'dän
han inundat pobles

per fer illes que es construeixen
amb una espècie única de joncs

que creix allà al voltant.

I aquests joncs de Qasab
són imprescindibles per a molts aspectes.

Se'ls mengen els búfals d'aigua,

en fan farina,

i és material de construcció
per aquestes illes flotants biodegradables

i per les seves cases
que semblen catedrals

i que construeixen en menys de tres dies.

Aquests joncs secs del Qasab

es poden entrellaçar per fer columnes,

es poden teixir per fer-ne superfícies,
teulades o parets,

i també se'n pot fer corda

que serveix per unir aquests edificis
sense que calguin claus.

Aquests pobles Ma'dän estan construïts
a la maresma,

igual que fa generacions,

en illes que es poden mantenir
en flotació més de 25 anys.

Tot i que l'atenció mundial
està centrada en la pandèmia,

hi ha ciutats que segueixen enfonsant-se
i el nivell del mar continua creixent.

Les solucions tecnològiques

segur que ens ajudaran
a solucionar alguns d'aquests problemes,

però en la nostra cursa cap al futur,

tendim a oblidar-nos del passat.

En altres parts del món, on els rius
estan contaminats per aigües residuals,

una ciutat de 15 milions neteja les aigües
residuals amb terreny inundable.

Als afores de Calcuta,

flanquejat per un talús fumejant
dels residus de la ciutat

decorat amb les autopistes,

una tecnologia primitiva
de 300 basses de peixos

neteja l'aigua alhora
que produeix aliment.

Mitjançant una combinació
de sol i d'aigües residuals

i d'una simbiosi entre algues i bacteris,

aquestes aigües es descomponen.

Les basses de peixos continuen
aquest procés de neteja de l'aigua

que triga uns 30 dies.

Aquesta innovació,

no és només un model de purificació
sense productes químics ni carbó.

Com que el centre de Calcuta
no disposa de cap tractament formal,

és l'única manera de netejar
el cabal d'aigua

abans que entri al golf de Bengala.

El que trobo més increïble
d'aquesta infraestructura

és que mentre que hi ha ciutats
d'Europa i d'Àsia

que comencen a imitar aquest sistema,

ara Calcuta lluita per evitar
que el substitueixi el desenvolupament.

Per tractar les inundacions
d'una manera totalment diferent,

la tribu Tofinu ha desenvolupat
la ciutat lacustre més gran d'Àfrica.

Ganvié, que vol dir "Hem sobreviscut",

està construïda amb cases elevades
al llarg d'un sistema de canals

que es poden navegar amb canoa.

La plaça reial està entre
3.000 edificis elevats

que inclouen una oficina de correus,

un banc, una mesquita

i fins i tot un parell de bars

envoltats per 12.000 vivers de peixos,

o acadjes dels manglars.

Aquest escull artificial però natural
cobreix quasi la meitat del llac

i alimenta un milió de persones
que viuen al voltant.

El que més em sorprèn

és que si bé una acadja és insignificant,

quan es multiplica per 12.000,

crea una tecnologia autòctona
de l'alçada de l'aqüicultura industrial,

que és la pitjor amenaça
per als ecosistemes de manglar,

però aquesta tecnologia

permet més biodiversitat que l'altra.

A principis d'any,
quan era a casa, a Austràlia,

em va passar una cosa increïble.

La cendra dels boscos cremats
del voltant de Sydney era arrossegada

per la pluja cap a Bondi Beach.

I estàvem preocupats
per les emissions de carboni

no per la transmissió del virus

perquè ja portàvem mascareta.

L'aire estava tapat per una columna de fum

que era tan gran que arribava
a Nova Zelanda.

Llavors, enmig d'aquells incendis,

que eren els pitjors que recordàvem,

va passar un fet inesperat

però increïblement sorprenent.

Les terres ancestrals d'Austràlia,

on es cremava la terra
com a tècnica de cultiu,

es van salvar dels focs.

I aquests boscos tan antics

van sobreviure gràcies als petits focs
estacionals fets durant generacions,

que és una pràctica aborigen que
consisteix a fer petits focs controlats.

Per tant, tot i que els incendis
són un desastre natural,

conseqüència del canvi climàtic,

també són causats per l'home.

I el que em sorprèn més
és que tenim aquestes antigues pràctiques

que sabem que ens poden
ajudar a evitar-los

i que hem utilitzat durant milers d'anys.

El que trobo fascinant
d'aquestes tecnologies

és la complexitat que tenen

i que estan en sintonia amb la natura.

Podríem ser molt més resilients

si en poguéssim aprendre alguna cosa.

Massa sovint, quan ens trobem
amb una crisi, construïm murs defensius.

Soc arquitecta,

i he estudiat per trobar
solucions permanents:

ciment, acer, vidre,

els utilitzem per construir
una fortalesa contra la natura.

Però la meva recerca en pràctiques
antigues i tecnologies autòctones

ha estat diferent.

M'ha inspirat la idea que podem
ser creatius a partir de les crisis.

Tenim milers d'anys de saviesa

que només hem de saber escoltar

i obrir la ment a l'hora de dissenyar
simbiòticament amb la natura.

Si escoltem,

ens fem més savis

i més preparats per als reptes
del segle 21

que poden posar en perill
la nostra gent i el nostre planeta.

Ho he vist,

i sé que és possible.