Els mites de la ciència | Daniel Closa | TEDxAndorralaVella

Hi ha missatges que de tant anar d'un emissor a un receptor es perden pel camí i al final es creen els mites, res millor que un científic.

Doctor en biologia i investigador del CSIC i col·laborador de programes de ràdio i televisió, autor de diverses obres de ficció i de divulgació científica, Daniel Closa comparteix amb nosaltres una idea: "Els mites de la ciència".

Aquesta xerrada és un event TEDx, organitzat de forma independent a les conferències TED. Més informació a: http://ted.com/tedx

Bona tarda.

Potser alguna vegada vostès heu sentit dir

que fem servir només el 10 % del cervell.

Doncs si ho heu sentit dir,
no us ho creieu. És mentida.

El cervell, amb més o menys gràcia,

però el fem servir al 100 %.

També es diu moltes vegades
que els estruços,

quan hi ha perill el que fan
és amagar el cap sota terra

o sota l'ala, diuen,
i així no veuen el perill

i es queden... Ja no tenen tanta por.

Però la veritat és que
ningú ha vist mai un estruç

comportant-se d'aquesta manera.

En els dibuixos animats, sí.
A la vida real, no.

Un altre: també es diu
que quan hi ha lluna plena

neixen més nens.

I s'explica que és que la lluna
té un efecte sobre la marea

i també té un efecte estrany
sobre el líquid amniòtic

de la panxa de la mare
i fa que neixin més nens.

Però els hospitals
tenen registres de tots els nens

que neixen cada dia
i ho han comptat i, la lluna...

seria maco, però la lluna no té cap efecte

sobre els naixements.

Tot això són coses que es diuen,

que ens creiem que són veritat

perquè ho diu tothom, i que a la llarga

hauríem de començar a desaprendre-les

perquè no són veritat.

Bàsicament són mites.

Mites científics, però mites.

Els humans sempre
hem anat tirant a base de mites.

Durant molts i molts segles

l'única manera que tenien d'explicar

com era el món, era a base de mites

i per això els grecs explicaven

que per entendre
com s'aguantava el món, fàcil:

hi havia un gegant, que era Atlas,

que el portava a l'esquena
i l'estava aguantant.

En canvi els víkings deien que no,

que era un arbre gegant que, també,

entre les branques, aguantava el món.

I cada societat
tenia mites que, si més no,

servien per explicar
què era, com era el món

que ens envoltava.

En realitat totes les civilitzacions,
totes les religions,

totes les cultures
han funcionat a base de mites.

Els sacerdots, o els gurus, o els xamans,

o l'home savi que tingués aquella cultura

deia una explicació, allà la deixava anar,

tothom la començava a repetir perquè,

com que l'havia dit el sacerdot,

qui li porta la contrària?

I com que tothom ho deia,
després ja quedava establert

i ens servia per anar fent.

Però va arribar la ciència.
Va arribar el Renaixement,

la Il·lustració, la ciència...

Vam començar a disposar d'unes eines
per entendre com era el món

sense necessitat de recórrer als mites.

Primer vam començar a entendre

com era el moviment dels planetes,

les lleis que els regulaven
i després, amb el temps,

amb la tecnologia, fins i tot
hem pogut enviar naus

a diferents planetes
i explorar-los ja sense necessitat

de gegants ni d'arbres
misteriosos que els aguantin.

Els físics van començar a entendre
quina era l'estructura de la matèria.

Van veure que hi havia àtoms,

que els àtoms estaven fets de partícules,
i de més partícules,

i van trobar noves fonts d'energia
que ens han permès

canviar el món d'una manera com fins ara

mai ho havíem pogut imaginar.

La biologia ens ha permès entendre

què és aquesta cosa
tan estranya que és la vida.

Ja sabem com evoluciona, com apareix,

com es divideix, com va canviant
i com es va adaptant,

i quines són les bases
moleculars i la química

que hi ha darrere la vida.

I, sobretot, la medicina
ens ha permès entendre

què són les malalties.

Ara una epidèmia ja no és
un Déu que s'ha emprenyat

i ens ha enviat una plaga,
sinó que són uns microbis

que estan per allà
i per curar-ho el que hem de fer,

doncs, no és anar corrents
a resar o a fer un sacrifici

de no sé quants bous,

sinó que hem de dissenyar
medicaments i fàrmacs

per combatre aquestes malalties.

Tot això ens ha portat a passar-li
el paquet als científics.

Abans, el paper que tenien els sacerdots
de guardians del coneixement,

ara el tenen els científics.

I això es nota molt en el llenguatge.

Durant molt temps es deia,
quan volies defensar

[És paraula de Déu]

la teva postura, deies:
"Això és paraula de Déu"

i si deies que "això és paraula
de Déu", s'ha acabat el bròquil

perquè, qui li porta la contrària a Déu?

Doncs ara ho hem canviat una mica

i ara ja no diem "és paraula de Déu".

Ara el que diem és
"està científicament demostrat"

i la idea és la mateixa:
si està científicament demostrat,

com diràs que no?

La veritat és que tots sabem que ni abans

Déu havia dit allò que deien que deia

ni ara moltes coses que diem

que estan científicament demostrades,

estan científicament demostrades.

Això ho saben molt bé els publicistes,
els encarregats de la publicitat.

Fa poc vaig anar a un supermercat

i vaig anar apuntant coses
relacionades amb la ciència

que apareixien en el supermercat,
en els productes,

i semblava, més que un supermercat,
un laboratori,

perquè hi havia productes amb fitosterols,

amb aminoàcids,
amb vitamines, amb calci 5,

magnesi, potassi, qualsevol
producte químic.

I, sobretot, els Omega 3.

Tot té que tenir Omega 3
perquè deu ser més bo:

llet amb Omega 3, cereals amb Omega 3,

margarina amb Omega 3...

Fins i tot he vist botifarres
i fuets amb Omega 3.

(Rialles)

De veritat! I la pregunta és:
de tots vosaltres,

hi ha algú que sàpiga
què és un Omega 3?

(Públic: No)

(Públic: "un rellotge molt bo")

(Rialles)

Casi, però no. Ningú sap
què son els Omega 3.

Comprem coses amb Omega 3
perquè sona com a científic

i deu ser més bo,
i ens els mengem, però en realitat

ningú té ni idea,
els nutricionistes ho saben,

però ningú més sap què són els Omega 3.

Però no importa,
sona científic, i qualsevol cosa

que soni científic ja té
molt prestigi i ja guanya pes.

Igual que passa amb la publicitat
ens passa amb moltes coses

que diem i que anem transmetent
pensant que són científiques,

però que en realitat són falses.

Es diu moltes vegades
que l'aigua de la pica

gira en l'hemisferi nord en una direcció

i a l'hemisferi sud en l'altra.

Doncs, no és veritat.
Els huracans sí que ho fan

i qualsevol cosa que sigui amb un radi

d'uns quants centenars de km, sí,

però l'aigua de la pica
només gira en una direcció

o en l'altra segons
la forma que tingui la pica.

(Rialles)

Moltes vegades, va haver-hi
un temps en què la gent

posava cactus al costat dels ordinadors

perquè deien que els cactus
absorbien les radiacions

i això et protegia.

Bé, això ho pots dir si no saps
gran cosa de cactus o de radiacions,

que la majoria de nosaltres no en sabem,

però els cactus no tenen cap manera
d'absorbir les radiacions.

La frase original volia dir,
quan deia que absorbia les radiacions,

que tu podies irradiar
un cactus, li foties raigs-X,

i el cactus resistia millor
que altres plantes,

però només volia dir això,
no té cap sistema per xuclar radiacions.

Però sona científic, ho diem,
ho repetim i ens ho creiem.

Diuen que la gran muralla
és l'única construcció humana

que es veu des de l'espai.

Els xinesos estan molt contents amb això,

però no és veritat, perquè
la gran muralla és molt llarga,

fa 6000 km de llarg,
però només fa 7 m d'ample.

A poc que pugis a l'espai ja no la veus,

i cada vegada que diuen
que l'han vista, en realitat era un riu.

(Rialles)

Diuen, aquest és un clàssic,

que podem aprendre idiomes mentre dormim.

Això ja ho deien als anys 50.

I encara hi ha qui segueix venent
productes per Internet

de manera que et poses
una cosa sota el coixí

i a l'endemà ja saps parlar anglès.

(Rialles)

Coi, han passat 50 anys.

Si fos tan fàcil tots parlaríem
bé l'anglès, en lloc d'anar estudiant

els "phrasal verbs" dels nassos,
intentant aprendre'ns-els.

No funciona, però tot i així
ens ho seguim creient.

I això ho veiem claríssim
a la cullereta que es posa

a l'ampolla de cava.

(Rialles)

Ho heu provat, eh? I no ha funcionat!

(Rialles)

Perquè no funciona, però tot i així,

el més normal és que la gent
ho fa, ho prova,

s'esbrava el Cava, perquè
els científics sabem que,

que el gas se'n vagi depèn bàsicament

de la temperatura i de la pressió

i la cullereta no afecta
cap d'aquestes dues coses.

Però tu ho proves i la gent diu:

"El cava està dolent.
Dec haver fet algo malament

i la culpa és meva, perquè això funciona,

perquè tothom m'ho ha dit".

És a dir, que li donem
més valor a allò que es diu,

allò que ens expliquen
i que anem repetint,

que a la realitat que tenim al davant.

Que ho proves, ho tastes, no funciona...

Pues no deu ser que no funcioni,
perquè m'ho han dit!

Deu ser que la culpa és meva.

Tan fort és el poder
dels mites que anem explicant,

sobretot si tenen l'etiqueta de científic.

Hi ha unes preguntes:
com és que ens creiem tantes...

Com és que som tan pardillos
que ens creiem tantes coses?

Doncs, hi ha un parell de motius

que tenen que veure amb
el funcionament del nostre cervell.

El primer és l'autoritat.

Els humans som uns animals socials

i una de les característiques
que tenen els animals socials

és que fem cas a l'autoritat.

Si l'autoritat diu una cosa,
nosaltres ens la creiem.

De tant en tant es fa una revolució
i canviem una autoritat per una altra,

però seguim creient-nos l'autoritat.

I en el camp del coneixement
l'autoritat és la ciència.

Si a tu et diuen "la ciència diu això",
tu vas i t'ho creus.

Per tant, no discutirem amb l'autoritat.

Aquest és un mecanisme.

I l'altre és que el nostre cervell
és molt bo buscant patrons.

Amb poca informació es munta la pel·lícula

i la completa ell solet,
no necessita totes les dades.

Això ens ha anat molt bé
per viure i per progressar

i ho veiem amb aquestes figures,
que són figures òptiques.

Per exemple, aquí segurament
tots veieu el triangle,

però és mentida:
no hi ha cap triangle aquí.

Tot i que el veieu, no hi és.

Hi ha tres peces
de fruita tallades amb gràcia.

El nostre cervell completa
les línies que uneixen els angles

i tot i que veiem que no hi és, la línia,

tenim tendència a veure-la,

perquè el cervell està
completant la informació.

I això va molt bé,
perquè poses això al davant

i veiem una cara,
i no hi ha cap cara aquí.

Hi ha dos puntets,
una línia corbada i una rodona.

Això no és una cara,
però amb això el nostre cervell

en té prou per acabar de completar
la pel·lícula i veure una cara.

I amb aquesta tendència
que tenim a completar les coses,

un dia neixen molts nens en una clínica,

algú surt i veu que hi ha
lluna plena i diu, patapam!,

"Es la lluna plena la que fa
que neixin molts nens".

Ja tenim la teoria muntada,
i com que sona científica,

ningú la posarà en dubte,
de manera que molt fàcilment

es va escampant i queda ben establerta.

I què podem fer, perquè
alguna cosa hem de fer,

no ens ho hem d'anar
empassant tot sense més,

per deixar de creure'ns aquestes coses?

Doncs hem d'aprofitar
dues característiques

que té el nostre cervell, també.

La capacitat de dubtar.

Un puntet d'escepticisme
sempre és sa per anar per la vida.

Paranoia no, però
una miqueta d'escepticisme, sí,

encara que sigui una cosa científica.

I l'altra és la curiositat:

si et diuen que els Omega 3 van molt bé
i tens curiositat,

dóna-li canxa a la curiositat

i descobreix què són els Omega 3.
Es pot descobrir.

I sobretot, l'únic que hem de tenir
en compte, per acabar ja, és:

tenim el cervell, que, de veritat,
el fem servir tot, no només el 10 %.

Ara bé, la manera com el fem servir,

quan i com el fem servir,
ja només depèn de nosaltres.

Quan us vinguin amb mites científics,
fem servir el cervell.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)