Imagina per un instant un ànec impartint una classe de francès, una partida de ping-pong en òrbita, al voltant d'un forat negre, o un dofí fent equilibris amb una pinya. És probable que no hagis vist mai cap d'aquestes coses, però les has pogut imaginar al moment. Com s'ho fa el cervell per a produir la imatge d'una cosa que no has vist mai? No sembla gaire difícil, però és només perquè estem acostumats a fer-ho. Resulta que, de fet, es tracta d'un problema complex que requereix d'una sofisticada coordinació a l'interior del teu cervell. Això passa perquè, per a crear imatges noves i estranyes, el teu cervell pren peces conegudes i les acobla de noves maneres, com si fos un collage fet de fragments de fotos. El cervell ha de fer malabarismes entre milers de senyals elèctriques duent-les totes cap al seu destí al moment oportú precís. Quan mires un objecte, s'activen milers de neurones del teu còrtex posterior. Aquestes neurones codifiquen diverses característiques de l'objecte: amb punxes, fruit, marró, verd i groc. L'activació sincrònica reforça les connexions en aquest grup de neurones, enllaçant-les en el que es coneix com a "conjunt neuronal", en aquest cas, el d'una pinya. En neurociència, això s'anomena el principi de Hebbian: les neurones que s'activen juntes, s'interconnecten. Si més tard proves d'imaginar una pinya, tota el conjunt s'il·luminarà, i muntarà una imatge mental completa. Els dofins són codificats per un conjunt neuronal diferent. De fet, cada objecte que hagis vist és codificat per un conjunt neuronal que se li associa, les neurones interconnectades per aquella activació sincrònica. Però aquest principi no explica l'infinit nombre d'objectes que podem evocar amb la imaginació sense haver-los vist mai. El conjunt neuronal per a un dofí que fa equilibris amb una pinya no existeix. Llavors, com és que tot i així podem imaginar-ho? Una hipòtesi, anomenada Teoria de la Síntesi Mental, diu que, de nou, la sincronització n'és la clau. Si els conjunts neuronals per al dofí i la pinya s'activen al mateix temps, podem percebre els dos objectes independents com una única imatge. Però quelcom al teu cervell ha de coordinar aquesta activació. Un candidat plausible és el còrtex prefrontal, que està implicat en totes les funcions cognitives complexes. Les neurones del còrtex prefrontal estan connectades amb les del posterior per unes extensions cel·lulars allargades anomenades fibres neuronals. La teoria de la síntesi mental proposa que, com un titellaire que mou els fils, les neurones del còrtex prefrontal envien senyals elèctrics a través d'aquestes fibres neuronals a múltiples conjunts al còrtex posterior. Això les activa a l'uníson. Si els conjunts neuronals s'encenen al mateix temps, experimentes la imatge composta tal com si ja l'haguessis vist abans. La sincronització conscient i intencionada de diferents conjunts neuronals a través del còrtex prefrontal s'anomena síntesi mental. Per a què la síntesi mental funcioni, els senyals haurien d'arribar als dos conjunts neuronals alhora. El problema és que algunes neurones estan molt més allunyades del còrtex prefrontal que altres. Si els senyals viatgéssin per ambdues fibres a la mateixa velocitat, arribarien desincronitzades. No pots canviar la llargada de les connexions, però el teu cervell, especialment mentre es desenvolupa, té una manera de canviar la velocitat de conducció. Les fibres neuronals estan recobertes d'una matèria greixosa que es diu mielina. La mielina és un aïllant i accelera els senyals elèctrics comprimint la fibra nerviosa. Algunes fibres nervioses tenen fins a 100 capes de mielina. Altres, només unes quantes. I les fibres amb capes més gruixudes de mielina poden transportar els senyals 100 vegades més ràpidament, o més, que les que en tenen una capa més fina. Alguns científics creuen ara que aquesta diferència en la mielinització podria ser la clau de la unificació dels temps de transmissió al cervell, i, per tant, de la nostra capacitat de síntesi mental. Molta d'aquesta mielinització es produeix durant la infància. Per tant, des de ben petits la nostra imaginació pot tenir a veure amb el desenvolupament del cervell, les connexions mielinitzades del qual poden elaborar simfonies creatives al llarg de les nostres vides.