Quan era petita, tenia moltes pors. Por als llamps, als insectes, als sorolls forts i a la gent disfressada. A més, tenia dues altres fòbies més greus: als metges i a les injeccions. Quan intentava escapar del metge de família, em tornava tan físicament agressiva que em va donar una bufetada per atordir-me. Tenia sis anys. La meva reacció era "lluitar o fugir", i per posar-me una simple vacuna, m'havien d'aguantar tres o quatre adults, els meus pares inclosos. Més endavant, ens vam mudar de Nova York a Florida just quan jo havia de començar l'institut, i ser la nova alumna en una escola parroquial, sense conèixer ningú i preocupada per adaptar-me, en el meu primer dia d'escola, una professora en passar llista va dir: "Anne Marie Albano", i jo vaig respondre: "Aquí!" [accent d'Staten Island] Ella va riure i va dir: "Oh, bonica, aixeca't. Digues D-O-G." I jo vaig dir: "Dog?" [accent d'Staten Island] I la classe va esclatar a riure juntament amb la professora. Així va continuar, perquè tenía moltes més paraules amb les que humiliar-me. Vaig tornar a casa sanglotant, consternada i suplicant tornar a Nova York o que em portéssin a un convent. No volia tornar a aquella escola. De cap manera. Els meus pares em van escoltar i em van dir que parlarien amb el monsenyor de Nova York, però que havia de seguir anant a escola, per no perdre el registre d'assistència per poder transferir-me a novè curs a Staten Island. Tot això va ser abans dels e-mails i els telèfons mòvils, així que durant les setmanes següents, suposadament, s'enviaven cartes entre l'arxidiòcesi de Manhattan i la de Miami i al Vaticà, i cada dia, jo anava a escola plorant i tornava a casa plorant, i la meva mare em donava notícies d'algun cardenal o bisbe que deien "que segueixi anant a escola mentre li busquem plaça". Oi que era ingènua? [Rialles] Bé, després de dues setmanes, un dia, mentre esperava l'autobús escolar, vaig conèixer una altra nena, la Debbie, i ella em va presentar les seves amigues. Que es van convertir també en les meves, i bé, ja no necessitava el Papa. [Rialles] Vaig començar a calmar-me i adaptar-me. Que hagi passat els darrers trenta anys estudiant l'ansietat en nens deriva en part de la meva pròpia recerca d'autoconeixement. I he après molt. En joves i nens, l'ansietat és la condició psicològica més comuna. Aquests trastorns començen aviat, als quatre anys, i a l'adolescència, un de cada dotze joves té una severa discapacitat en el seu comportament a casa, a l'escola i amb els companys. Aquests nens estàn molt espantats, preocupats, literalment físicament incòmodes, a causa de l'ansietat que pateixen. És difícil per a ells prestar atenció a l'escola, relaxar-se i disfrutar, fer amics i fer tot allò que els nens haurien de fer. L'ansietat pot crear misèria per al nen, i els pares són a primera fila presenciant l'angoixa dels seus fills. A mesura que coneixia més nens amb ansietat degut a la meva feina, vaig haver d'acudir als meus pares i fer-los un parell de preguntes. "Per què em retenieu quan em feien tanta por les injeccions i em forçàveu a posar-me-les? I per què inventàveu tantes històries per fer-me anar a escola quan jo estava tan preocupada de que em fessin passar vergonya?" Em van dir: "Se'ns trencava el cor cada cop, però sabíem que aquestes eren les coses que havies de fer. Ens havíem d'arriscar a que et molestessis mentre esperàvem a que t'acostumessis a la situació amb el pas del temps i l'experiència. T'havies de vacunar. Havies d'anar a l'escola." Poc sabien els meus pares que no només m'estaven vacunant del xarrampió. També m'estaven vacunant d'una vida de transtorns d'ansietat. Un excés d'ansietat en un nen petit és com un superbacteri infecciós, i que es multiplica, de tal manera que la majoria de joves que veig venen amb més d'una condició d'ansietat alhora. Per exemple, tenen una fòbia específica i a més ansietat per separació i ansietat social, tot alhora. Si no es tracta, l'ansietat en infants pot derivar a una depressió en l'adolescència. També pot contribuir a l'abús de substàncies i al suicidi. Els meus pares no eren psicòlegs. No coneixien cap psicòleg. Només sabien que aquelles situacions podien ser incòmodes per mi, però no perjudicials. La meva excessiva ansietat sí que hauria estat més perjudicial a la llarga si m'haguessin deixat evitar i escapar aquestes situacions i no hagués après a tolerar una angoixa ocasional. En essència, els meus pares estaven fent la seva propia versió de teràpia d'exposició, que és el component central i clau del tractaments cognitivo-conductuals per l'ansietat. Junt amb els meus companys vam dur a terme un gran estudi controlat i aleatoritzat dels tractaments per l'ansietat en nens entre 7 i 17 anys. Vam descobrir que la teràpia cognitivo-conductual centrada en nens o la medicació que conté inhibidors selectius de la recaptació de serotonina són eficaços en el 60% dels joves tractats. I una combinació de totes dues opcions fa que un 80% dels nens millori en 3 mesos. Tot són bones notícies. I si mantenen la medicació o fan una teràpia cognitivo-conductual mensual, com vam fer durant l'estudi, podrien estar bé fins a un any sencer. Tanmateix, quan va acabar aquest estudi, vam fer un estudi de seguiment als participants, i vam descobrir que molts dels nens van recaure amb el pas del temps. A més, malgrat els millors tractaments basats en l'evidència, també vam descobrir que un 40% dels nens amb ansietat seguien malalts amb el pas del temps. Hem reflexionat molt sobre els resultats. Què se'ns escapava? Hem hipotitzat que, com que ens centràvem en una intervenció focalitzada en nens, potser seria important adreçar-se als pares i implicar-los també en el tractament. Els meus estudis i els de companys arreu del món han demostrat una tendència constant: els pares amb bones intencions sovint s'involucren involuntàriament en el cicle de l'ansietat. Es rendeixen, i donen massa comoditats als seus fills, i els deixen escapar de situacions complicades. Vull que ho mireu d'aquesta forma: El vostre fill arriba a casa i us va a buscar plorant. Tenen uns cinc o sis anys. "A l'escola no agrado a ningú! Els nens són dolents. Ningú vol jugar amb mi." Com us sentiríeu en veure el vostre fill tan disgustat? Com reaccionaríeu? L'instint parental natural és consolar el nen, tranqulitzar-lo, protegir-lo i arreglar la situació. Trucar al mestre perquè intervingui o als altres pares per organitzar quedades, pot servir quan tenen cinc anys. Però què fas si el teu fill segueix arribant a casa plorant cada dia? Segueixes arreglant-ho quan tenen 8, 10 o 14 anys? Els nens, a mesura que creixen, es trobaran invebitablement amb situacions que els desafiaran: festes de pijames, exàmens orals, un difícil exàmen sorpresa, intentar entrar a un equip d'esport o obtenir un paper en l'obra de teatre, conflictes amb els companys... Totes aquestes situacions comporten algún risc: risc a no fer-ho prou bé, a no obtenir el que volen, risc a cometre errors, risc a sentir-se avergonyit. Pels nens amb ansietat que no prenen riscs i no s'involucren, no aprenen a apanyar-se-les en aquesta mena de situacions. Oi? Perquè les habilitats es desenvolupen amb l'exposició amb el temps una exposició repetida a les situacions quotidianes que es troben els nens: l'habilitat d'auto-tranquilitzar-se, o l'habilitat de calmar-se ells mateixos quan estan disgustats; habilitats per resoldre problemes, incloent l'habilitat de resoldre conflictes amb els altres; la gratificació a llarg termini, o l'habilitat de seguir esforçant-se tot i haver d'esperar un temps per tal de veure què passarà. Aquestes i moltes altres habilitats es desenvolupen en nens que prenen riscos i s'involucren. I així és com l'autoeficàcia pren forma, que, simplement, és la creença en un mateix de poder superar situacions difícils. Els nens amb ansietat que escapen i eviten aquestes situacions i que fan que els altres facin les coses per ells, cada vegada tenen més i més ansietat amb el temps i menys confiança en ells mateixos. Al contrari que els seus companys que no pateixen ansietat, arriben a creure que són incapaços de gestionar aquestes situacions. Pensen que necessiten algú, algú com els seus pares, que faci les coses per ells. Ara bé, mentre l'instint parental natural és el de consolar, protegir i tranquil·litzar els fills, l'any 1930, el psicòleg Alfred Alder ja havia advertit als pares de que podem estimar un fill tan com vulguem, però no hem de fer que sigui dependent. Va aconsellar als pares que comencessin a entrenar els nens des de ben petits a dependre d'ells mateixos. També va advertir de que si els nens tenen la impressió que els seus pares no tenen res millor a fer que estar a la seva disposició, obtindrien una falsa idea de l'amor. Els nens amb ansietat d'avui en dia, sempre truquen als seus pares o els escriuen missatges angoixats a qualsevol hora del dia. Si els nens amb ansietat no aprenen mecanismes d'afrontament de petits, què els passa quan creixen? Organitzo grups per pares de joves adults amb trastorns d'ansietat. Joves d'entre 18 i 28 anys. La majoria viuen a casa, i depenen dels seus pares. Molts d'ells han anat a l'escola i a la universitat. Alguns s'han graduat. Gairebé tots no treballen, són a casa i no fan gairebé res. No tenen relacions profundes amb els altres, i depenen molt i molt de que els seus pares facin tota mena de coses per ells. Els pares encara demanen cites mèdiques per ells. Truquen antics amics dels seus fills i els supliquen que els visitin. Els fan la bugada i cuinen per ells. I tenen grans conflictes amb els seus joves adults, perquè l'ansietat ha prosperat, però el jove no. Aquests pares tenen un sentiment de culpa enorme, i rancor, i encara més culpa. D'acord, i si parlem de bones notícies? Si els pares i figures clau en la vida d'un nen el poden ajudar i guiar a l'hora d'afrontar-se a les seves pors i a aprendre a resoldre problemes, llavors és molt més probable que el nen desenvolupi els seus propis mecanismes interns d'afrontament per gestionar l'ansietat. Ara ensenyem als pares a ser conscients en un moment concret i a pensar en la seva reacció a l'ansietat del fill. Els diem: "Observeu la situació i pregunteu-vos: 'Quina situació és aquesta? Com n'és d'amenaçant per al meu fill? I al final què vull que el meu fill aprengui d'aquesta situació?'" Evidentment, volem que els pares escoltin molt atentament, perquè si a un nen l'assetgen a l'escola o li fan mal d'alguna manera, volem que els pares hi intervinguin, per descomptat. Però en situacions quotidianes que provoquen ansietat, els pares poden ajudar molt més al seu fill si es mantenen tranquils, objectius i afectuosos, si validen els sentiments del nen però després l'ajuden, si l'ajuden a planificar com poden gestionar la situació. I llavors, i això és clau, deixar de debò que el nen s'enfronti a aquesta situació tot sol. És clar que trenca el cor veure un nen que pateix, com em van dir a mi els meus pares anys més tard. Quan veus patir el teu fill però penses que podries interposar-te i salvar-los del patiment, això ho és tot, oi? És el que volem fer. Però tan si som joves o grans, un excés d'ansietat ens porta a sobreestimar els riscos i les dificultats i a subestimar les nostres habilitats d'afrontar-nos-hi. Sabem que una exposició repetida a allò que ens fa por debilita l'ansietat, alhora que ajuda a desenvolupar recursos i resistència. Els meus pares tenien raó. Avui en dia, als joves amb tanta ansietat no els ajuda tenir uns pares excessivament protectors. La tranquil·litat i la confiança no són només emocions. Són habilitats d'afrontament que tant pares com nens poden aprendre. Moltes gràcies. (Aplaudiments)