David Griffin a com la fotografia ens connecta

El director de fotografia de National Geographic, David Griffin coneix el poder que te la fotografia per connectar-nos al món. A una conversa plena de glorioses imatges, ell ens parla de com tots nosaltres utilitzem fotografies per explicar histories.

Comencem donant un cop d'ull a algunes fotografies.

Aquesta és una icona de National Geographic

una refugiada afganesa presa per Steve McCurry.

Però el Harvard Lampoon està a punt de sortir

amb una paròdia de National Geographic

i m'esgarrifo al pensar el que faran per aquesta fotografia.

Oh, la ira de Photoshop.

Això és un avió aterrant a Sant Francisco per Bruce Dale.

Va instal·lar la càmera a la cua.

Una imatge poètica per un reportatge sobre Tolstoi per Sam Abell.

Pigmeus a la República Democràtica del Congo per Randy Olson.

M'encanta aquesta foto perquè em recorda

a les escultures de bronze de la Petita Ballarina de Degas.

Un ós polar nedant a l'Àrtic per Paul Nicklin.

Els óssos polars necessiten el gel per moure's

no són gaire bons nedadors.

I ja sabem què està passant amb el gel.

Camells travessant la vall del Rift a Àfrica,

presa per Chris Johns.

Presa en vertical, per tant això són les ombres dels camells.

Aquest és un ranxer a Texas per William Albert Allard,

un gran retratista.

I Jane Goodall, fent la seva especial connexió,

presa per Nick Nichols.

Una festa de l'escuma a Espanya, presa per David Alan Harvey.

En David va dir que passaven moltes coses estranyes

a la pista de ball.

Però, ei, com a mínim és higiènic.

(Riures)

Lleons marins a Austràlia fent el seu ball particular.

per David Doubilet.

Això és un cometa, pres pel Dr. Euan Mason.

I finalment, la proa del Titanic, sense estrelles de pel·lícula,

fotografiada per Emory Kristof.

La fotografía porta un poder que es manté

en el remolí incessant d'un món saturat de mitjans de comunicació,

perquè les fotografies simulen la forma

en què les nostres ments congelen un moment significatiu.

Us poso un exemple.

Fa quatre anys estava a la platja amb el meu fill,

ell estava aprenent a nedar

en les relativament suaus onades de les platges de Delaware.

Vaig girar-me per un moment i va quedar atrapat en una ressaca

que el va començar a portar cap al moll.

Puc estar ara mateix aquí i veure

com em vaig tirar a l'aigua darrere d'ell,

aquests moments semblen com si es paralitzessin.

Veig les roques per aquí.

Hi ha una ona a punt de tirar-se'n el damunt.

Veig les seves mans enlaire,

I puc veure la seva cara aterrorida

mirant-me i dient: "Ajuda'm, pare."

El vaig agafar, l'ona s'ens va tirar a sobre.

Vam tornar a terra, ell estava bé.

Estàvem una mica nerviosos.

Però aquesta "memòria flash", que és així com se'n diu,

es produeix quan tots els elements s'uneixen per definir

no només l'instant, sinó també la meva connexió emocional amb ell.

I això és el que la fotografia aprofita

quan fa la seva pròpia connexió poderosa amb l'observador.

Ara bé, he de dir que,

vaig parlar amb en Kyle la setmana passada sobre això,

que explicaria aquesta historia.

Ell va dir: "Ah sí, tambè me'n recordo!

Recordo la teva imatge

a la sorra cridant-me."

(Riures)

Pensava que era un heroi.

(Riures)

Per tant ...

això representa... Això es una mostra

d'algunes imatges destacades preses per alguns dels millors fotoperiodistes de tot el món

en el moment àlgid de la seva carrera.

Excepte una.

Aquesta fotografia la va fer el Dr. Euan Mason

a Nova Zelanda l'any passat,

i va se enviada i publicada a National Geographic.

L'any passat vam afegir una secció a la nostra web anomenada "Your Shot,"

on tothom podia enviar fotografies per una possible publicació.

I es va convertir en tot un èxit,

aprofitant l'entusiasta comunitat fotogràfica.

La qualitat d'aquests fotògrafs amateurs

pot, a vegades, ser impressionant.

I veient això confirma, per mi,

que tots nosaltres tenim com a mínim una o dues

grans fotografies.

Però per ser un gran fotoperiodista

has de tenir més que només una o dues

grans fotografies.

Has de ser capaç de fer-ne sempre.

Però més important encara,

has de saber com crear una narrativa visual.

Has de saber com explicar una història.

Doncs, voldria compartir alguns treballs

que crec que demostren el poder per explicar histories de la fotografia.

El fotògraf Nick Nichols va anar a documentar

un molt petit i relativament desconegut santuari de fauna i flora

al Txad, anomenat Zakouma.

La idea original era d'anar allà

i portar el reportatge clàssic de diverses espècies,

d'un escenari exòtic.

I això és el que en Nick va fer fins a un cert punt.

Això és un gat salvatge.

De fet s'està fent la foto ell mateix,

feta amb el que s'anomena una càmera trampa.

Hi ha un raig infraroig que la creua,

i ell va creuar el raig i va fer aquesta fotografia.

Això són babuïns en un abeurador.

Nick... la càmera, de nou, una càmera automàtica,

va fer milers de fotos d'això.

I finalment va acabar amb moltes fotos

de culs de babuïns.

(Riures)

Un lleó prenent un aperitiu per la nit.

Mireu com té un queixal trencat.

I un cocodril caminant per la vora d'un riu cap al seu cau.

M'encanta aquesta miqueta d'aigua

que cau per darrera de la seva cua.

Però la espècie central de Zakouma són els elefants.

És un dels grans ramats intacte en aquesta part d'Àfrica.

Una fotografia feta amb la llum de la lluna,

una cosa per la que la fotografia digital ha marcat la diferència.

Va ser amb els elefants que el reportatge es va capgirar.

Nick, amb l'investigador Dr, Michael Fay,

van posar un collar a la matriarca del ramat.

La van anomenar Annie

i van començar a monitoritzar els seus moviments.

El ramat estava segur en els límits del parc

gràcies a un dedicat grup de guardaparcs.

Però quan van començar les pluges anuals,

el ramat va començar a migrar a prats per alimentar-se fora del parc.

I aquí és quan van començar a tenir problemes.

Per fora de la seguretat del parc hi havia caçadors furtius

que els caçarien només pel valor dels seus ullals d'ivori.

La matriarca que havien estat monitoritzant

després de setmanes movent-se dins i fora del parc,

es va aturar fora del parc.

L'Annie va ser assassinada, juntament amb 20 membres del seu ramat.

I només van venir per l'ivori.

Aquest és, de fet,un dels guardaparcs.

Van ser capaços de foragitar a un dels caçadors furtius i recuperar aquest ivori.

No el van poder deixar allà,

ja que encara té valor.

Però el que en Nick va fer és portar

un reportatge que anava més enllà del mètode de la vella escola

o simplement, "No és aquest un món increïble?"

En comptes d'això, va crear un reportatge que va impactar profundament les nostres audiències.

Enlloc de només fer conèixer aquest parc,

va crear un enteniment i una empatia

cap als elefants, els guardaparcs i els molts problemes

al voltant dels conflictes de l'ésser humà i la natura.

Ara anem cap a l'Índia.

De vegades, pots explicar una història de forma focalitzada.

Buscàvem el mateix tema que Richard Wurman

va tocar en el seu projecte New World Population.

Per primera vegada a la història,

hi ha més gent que viu a entorns urbans que rurals.

I la majoria d'aquest creixement no és a les ciutats,

sinó als suburbis que les envolten.

Jonas Bendiksen, un fotògraf molt enèrgic,

se'm va acostar i em va dir:

"Hem de documentar-ho, i aquesta és la meva proposta:

Anem per tot el món i fotografiem tots el suburbis del món."

Li vaig dir: "Bé, això pot ser una mica ambiciós pel nostre pressupost."

Enlloc d'això el que vam fer és

enlloc de sortir i fer el que hauria estat

el que podríem considerar una espècie de recerca

en la que veus només una petita part de tot,

vam enviar en Jonas a Dharavi,

que és part de Mumbai, Índia,

perquè s'estés allà i realment entrés dins

el cor i l'ànima d'aquesta gran part de la ciutat.

El que en Jonas va fer no és només anar i fer una mirada superficial

de les horribles condicions que existeixen en aquests llocs.

Va veure que era una part viva i vital

de com tota l'àrea urbana funcionava.

Estant concentrat en un lloc,

en Jonas va tocar l'ànima i l'esperit humà perdurable

que subjau en aquesta comunitat.

I ho va fer d'una forma preciosa.

De vegades, però, l'única forma d'explicar una història és amb una imatge de rastreig.

Vàrem unir al fotògraf submarí Brian Skerry

i al fotoperiodista Randy Olson

per documentar l'esgotament de les pesqueries del món.

No vam ser els únics a tractar aquest tema,

però les fotos que en Brian i en Randy van fer

són de les millors en captar tant la devastació humana

com natural de la pesca excessiva.

Aquí, en una foto d'en Brian,

un tauró aparentment crucificat és capturat

en una xarxa d'emmallament de Baixa Califòrnia.

He vist fotos de captures accidentals que estan bé,

d'animals recollits accidentalment

mentre pescaven especies determinades.

Però aquí, en Brian va capturar una visió única

posicionant-se ell mateix per sota del vaixell

mentre llençaven les restes per la borda.

I aleshores en Brian es va arriscar encara més

per fer aquesta foto mai feta abans

d'una xarxa d'arrossegament raspant el fons de l'oceà.

De tornada a terra, en Randy Olson va fotografiar

un mercat de peix improvisat a l'Àfrica,

on les restes de peix eren venuts als veïns,

les parts principals havien estat ja enviades a Europa.

I aquí a la Xina, en Randy va fotografiar un mercat de meduses.

Mentre les principals fonts d'aliments s'esgoten,

la collita va més enllà als oceans

i porta cada vegada més aquest tipus de proteïna.

Això s'anomena esgotar la cadena alimentària.

Però també hi ha espurnes d'esperança,

i penso que sempre que fem una gran història d'això,

realment no volem anar

i mirar només els problemes.

També volem buscar solucions.

En Brian va fotografiar un santuari marí a Nova Zelanda

on la pesca comercial ha estat prohibida,

amb el resultat que les espècies sobreexplotades s'han recuperat,

i amb elles una possible solució per la pesca sostenible.

La fotografia també pot obligar-nos a enfrontar

problemes que són potencialment angoixants i controvertits.

James Nachtwey, que va guanyar el TED de l'any passat,

va donar una ullada al sistema mèdic

que s'usa per atendre els americans ferits que vénen de l'Iraq.

És una mena de tub on un soldat ferit entra per un extrem

i surt, de tornada a casa, per un altre.

En Jim va començar al camp de batalla.

Aquí, un tècnic mèdic s'ocupa d'un soldat ferit

a l'helicòpter tornant cap a l'hospital de campanya.

Aquí és a l'hospital de campanya.

El soldat de la dreta té el nom de la seva filla

tatuat al pit com a recordatori de casa seva.

Des d'aquí, els ferits més greus són traslladats

a Alemanya, on es troben amb les seves famílies

per primera vegada.

I després, tornen als Estats Units per recuperar-se als hospitals de veterans

com aquest a Walter Reed.

I finalment, normalment plens de pròtesis d'alta tecnologia,

surten del sistema hospitalari i intenten

recuperar les seves vides anteriors a la guerra.

En Jim va fer el que podria haver estat un reportatge mèdico-científic

i li va donar una dimensió humana que va arribar profundament als nostres lectors.

Ara, aquestes històries són grans exemples

de com la fotografia pot ser usada

per fer front a alguns dels nostres temes més importants.

Però hi ha vegades en què els fotògrafs

simplement troben coses que són, a l'hora de la veritat,

pura diversió.

El fotògraf Paul Nicklin va viatjar a l'Antàrtida

per fotografiar un reportatge de foques lleopard.

Rarament s'han fotografiat, en part perquè són considerades

dels depredadors més perillosos de l'oceà.

De fet, l'any anterior, un investigador havia sigut

agafat per un d'ells i el va arrossegar fins als fons i el va matar.

Per tant us podeu imaginar que en Paul estava una mica vacil·lant

de ficar-se a l'aigua.

Ara, el que les foques lleopard normalment fan és menjar pingüins.

Coneixeu "La Marxa dels Pingüins";

això és la mastegada de pingüins.

(Riures)

Aquí un pingüí puja a la vora i mira cap a fora

per veure si la costa està neta.

I aleshores tots corren cap a fora.

Però en Paul es va ficar a l'aigua.

I va dir que mai va sentir por d'això.

Bé, aquesta femella se li va acostar.

Probablement ella... És una llàstima que no ho puguin veure a la fotografia,

però fa uns 3,5 metres de llarg.

Per tant tenia una mida considerable.

I en Paul va dir que mai va sentir por,

perquè ella es mostrava més encuriosida que amenaçant.

Aquest comportament amb la boca, a la dreta,

era realment la seva forma de dir-li: "Ei, mira que grossa que sóc!"

O "Caram, quines dents més grosses que tens."

(Riures)

Aleshores en Paul va pensar que a ella simplement li feia llàstima.

Per ella, hi havia una criatura gran i ximple a l'aigua

que, per alguna raó, no semblava estar interessada

en perseguir pingüins.

Així que el que va fer és començar a portar-li pingüins,

vius, i posar-los davant seu.

Ella els deixava i ells fugien nedant.

Ella se'l mirava com dient "Què fas?"

Marxava, els agafava, i els tornava a portar

i els deixava davant seu.

I ho va fer durant següents dos dies

fins al punt en què ella es va frustrar tant amb ell,

que va començar a posar-los directament a sobre del cap.

(Riures)

Cosa que va donar lloc a una fantàstica fotografia.

(Riures)

Finalment, però, en Paul pensa que ella s'imaginava

que ell mai podria sobreviure.

Aquesta és la seva forma de esbufegar, ja sabeu,

esbufegant en una mena de repugnància.

(Riures)

I va perdre l'interès cap a ell, i va marxar a fer el que fa millor.

En Paul va anar a fotografiar una relativament

misteriosa i desconeguda criatura,

i va tornar no només amb una col·lecció de fotografies,

sinó amb una gran experiència i un gran reportatge.

Són aquest tipus de reportatges,

aquests que van més enllà del que és immediat o merament superficial,

que demostra el poder del fotoperiodisme.

Crec que la fotografia pot fer una connexió real amb la gent,

i que pot ser utilitzat com un agent positiu

per entendre els reptes i les oportunitats

per enfrontar el nostre món avui.

Gràcies.

(Aplaudiments)