Confessions d'un còmic deprimit

Kevin Breel no semblava un noi deprimit: capità de l'equip, present a totes les festes, divertit i segur d'ell mateix. Però explcia la història de la nit en que es va adonar que, per salvar la seva vida, havia de dir dues senzilles paraules.

Al llarg de molt de temps

m'he sentit com si visqués dues vides diferents.

Per un costat hi ha la vida que tothom veu

i per l'altre hi ha la vida que només veig jo.

I en la vida que veu tothom,

sóc un bon amic,

un fill, un germà,

un humorista i un adolescent.

Això és el que tothom veu.

Si demaneu a la meva família
i amics que em descriguin

us diran exactament això.

I això és bona part de qui sóc. Això és el que sóc.

I si em demaneu a mi que em descrigui

potser diria algunes d'aquestes coses,

i no estaria dient cap mentida,

però tampoc us estaria dient tota la veritat,

perquè la veritat és

que això és només la vida que els altres veuen.

En canvi, la part de mi que només conec jo,

com sóc en realitat,

és la d'una persona en intensa lluita contra la depressió.

Ho he fet des de fa sis anys

i ho continuo fent a dia d'avui.

Per a algú que mai ha patit depressió

o que no sap el que vol dir

això els pot sorprendre,

perquè hi ha la creença errònia

que la depressió és sentir-se trist

quan et passa alguna cosa dolenta,

com trencar amb la teva parella

o perdre a la teva persona estimada,

o no aconseguir la feina que volies.

Però això és tristesa, i és una cosa natural.

És un sentiment humà natural.

La depressió de veritat no és sentir-se trist

quan et passa alguna cosa dolenta.

La depressió de veritat és estar trist

quan tot et va bé a la teva vida.

Això és la depressió de veritat, i això és el que em passa.

I, si voleu que us sigui sincer,

és dur per a mi sortir aquí i dir-ho en veu alta.

Em resulta dur parlar-ne,

i sembla que parlar-ne és difícil per tothom,

tant, que ningú en parla.

I ningú en parla, però cal parlar-ne

perquè ara mateix representa un gran problema.

Un problema molt gros.

Però no en sentim a parlar als mitjans de comunicació, oi que no?

No ho veiem a Facebook. Ni a Twitter.

No surt a les notícies, perquè no és divertit.

No és divertit, no és trivial.

I com no ho veiem, no som conscients de la seva importància.

Però és molt important, perquè

cada 30 segons,

cada 30 segons, a algun lloc del món,

alguna persona es lleva la vida

a causa d'una depressió,

i pot passar en el nostre carrer, o en un altre país,

o inclús en un altre continent, però està passant,

i passa cada dia.

Com a societat, tenim la tendència

de veure això i pensar "I a mi què?".

I què? Ho escoltem i pensem "això no va amb mi,

no és problema meu".

Ens fa pena i diem que ho sentim,

però també diem "I què?".

Doncs fa dos anys era el meu problema,

perquè estava assegut a la vora del meu llit,

on m'havia assegut mil cops,

i tenia ideació suïcida.

Pensava en el suïcidi, però si haguéssiu fet una ullada a la meva vida

no hauríeu vist un nen que es vol suïcidar.

Hauríeu vist un nen que era el capità de l'equip de bàsquet,

l'estudiant d'art dramàtic i teatre de l'any,

l'estudiant d'anglès de l'any,

una persona situada constantment al quadre d'honor

i present a cada festa.

Així que mai haguéssiu dit que estava deprimit.

O que pensava en el suïcidi, però us ha equivocaríeu.

Estaríeu equivocats. Així que em trobava assegut aquella nit

al costat d'un pot de pastilles, amb un bolígraf
i un paper a la mà

i pensant en treure'm la vida,

i hi va anar d'un pèl.

Hi vaig estar molt a prop.

Però no ho vaig fer, la qual cosa em situa entre els afortunats,

un dels pocs que s'apropen al precipici

i miren cap a baix però no salten,

un dels afortunats que sobreviuen.

Bé, jo vaig sobreviure, i això em permet contar la meva història,

que és la següent:

en dues paraules, tinc depressió.

Tinc depressió,

i em fa l'efecte que durant molt de temps

he viscut dues vides totalment diferents,

i era dues persones que es feien por una a l'altra.

Em feia por que em veiessin tal com era realment,

que descobrissin que no era el noi popular i perfecte de l'institut que tothom pensava que era,

que darrere el meu somriure hi havia una lluita,

que darrere la meva estela, hi havia obscuritat

i darrere la meva personalitat s'amagava un dolor immens.

A algunes persones els fa por no agradar a les noies.

A algunes altres els espanten els taurons, o inclús la mort,

però jo, durant molt de temps, he tingut por de mi mateix.

Em feia por la meva veritat, la meva sinceritat i la meva vulnerabilitat,

i aquesta por em feia sentir

com si estigués arraconat,

com si m'haguessin arraconat i només tingués una sortida,

i cada dia pensava en aquella sortida,

cada dia,

i si us he de dir tota la veritat

hi he pensat més cops des de llavors, d'això es tracta la malaltia,

aquesta és la lluita, això és la depressió,

i la depressió no és com la varicel·la.

No la passes un cop i ja està.

Forma part de la teva vida, és la teva vida.

Com un company de pis que no et pots treure de sobre. O una veu interior que no pots silenciar.

Com un sentiment del que no pots escapar.

El que fa més por és que, passat un temps,

t'acostumes. Passa a ser una cosa normal,

i el que fa més por

no és el patiment a dins teu

sinó l'estigma per part dels altres,

la vergonya, la humiliació,

notar que un amic et mira amb desaprovació,

que la gent parli de tu en veu baixa pel passadís i digui que ets dèbil,

els comentaris de que estàs boig.

Tot això és el que fa que no demanis ajuda.

Que t'ho quedis tot a dintre i ho amaguis.

És l'estigma. T'ho quedes dintre i ho amagues.

T'ho quedes dintre i ho amagues,

i a pesar de que fa que et quedis al llit cada dia

i que fa que la teva vida sembli buida per molt que intentis omplir-la,

l'amagues, perquè l'estigma de la nostra societat

sobre la depressió és molt real.

És molt real, i si no us ho creieu feu-vos aquesta pregunta:

Què preferiríeu, actualitzar el vostre estat de Facebook

dient que no us podeu aixecar del llit

perquè us heu fet mal a l'esquena

o dir que no us podeu aixecar

perquè esteu deprimits?

Aquest és el estigma, perquè malauradament

vivim a un món on si et trenques un braç

tothom vol signar el teu guix

però si dius que estàs deprimit, tothom fuig.

Això és l'estigma.

Ens sembla molt normal que una part del cos es trenqui

però no el cervell. Es pura ignorància,

i aquesta ignorància ha creat

un món que no entén la depressió,

que no entén la malaltia mental.

A mi em sembla molt irònic, perquè la depressió

és un dels problemes més documentats que tenim al món

però és un dels que menys es parla.

Ens limitem a apartar-lo i arraconar-lo,

a fingir que no hi és, esperant que s'arregli sol.

Doncs no ho farà. No ho ha fet i no ho farà,

perquè pensar això és una ingenuïtat

i fer-se il·lusions no és un bon pla, és un ajornament

i no podem ajornar una cosa tant important.

El primer pas per a solucionar un problema

és admetre'l.

Ni tan sols hem fet això, així que no podem esperar

trobar una resposta si encara ens fa por preguntar.

I jo no sé quina és la solució.

Ja m'agradaria, però no... No obstant,

crec que hauríem de començar aquí.

Ha de començar amb mi, amb nosaltres,

amb les persones que pateixen,

les que estan amagades entre les ombres.

Hem de parlar ben alt i trencar el silenci.

Hem de ser valents pel que creiem,

perquè si m'he adonat d'una sola cosa,

si hi ha una cosa que és la més difícil,

no és construir un món

on eliminem la ignorància dels altres.

És construir un món on ensenyem a acceptar-nos,

a sentir-nos bé amb qui som,

perquè quan som sincers

veiem que tots estem en lluita i patint.

Ja sigui per això o per qualsevol altra cosa,

tots coneixem el patiment.

Tots sabem el que és tenir mal al cor

i com n'és d'important curar-se.

Però ara mateix, la depressió és un tall profund a la societat

al què li posem una tireta i fem veure que no hi és.

Sí que hi és, i sabeu què? no passa res.

La depressió és normal. Si estàs deprimit, no passa res.

Estàs malalt, no ets feble,

i es tracta d'un assumpte, no d'una identitat,

perquè quan superes la por i el sentiment de ridícul

i ignores la opinió i l'estigma dels altres,

pots veure la depressió pel que és:

només una part de la vida,

només una part de la vida, i malgrat el que odio,

malgrat el que odio alguns dels llocs

o parts de la meva vida on m'ha arrossegat la depressió,

en molts aspectes n'estic agraït.

Perquè sí, m'ha portat a valls molt profunds

però només per a mostrar-me que hi ha muntanyes,

i sí, m'ha arrossegat a la foscor

però només per recordar-me que hi ha llum.

Més que cap altra cosa en els meus 19 anys de vida, el meu dolor

m'ha aportat perspectiva, i el meu patiment

m'ha forçat a tenir esperança,

i a tenir fe, fe en mi mateix,

fe en el altres, fe en que es pot millorar,

que ho podem canviar, que podem parlar-ne,

i lluitar contra la ignorància,

lluitar contra la intolerància,

i sobretot

aprendre a estimar-nos,

aprendre a acceptar-nos pel que som,

qui som en realitat i no qui el món vol que siguem.

Perquè al món en el què crec

abraçar la teva llum no implica ignorar la teva foscor.

Al món en el què crec se'ns mesura

per la nostra capacitat de superar adversitats, no per ignorar-les

Al món en què crec puc mirar a algú als ulls

i dir: "Estic passant un calvari",

i em poden contestar dient "Jo també", i no passa res.

I no passa res perquè la depressió és normal. Som éssers humans.

Som persones, i lluitem i patim

i sagnem i plorem, i si penseu que la verdadera força

és no mostrar-se mai dèbil, llavors jo us diré

que esteu equivocats.

Esteu equivocats, perquè es tracta del contrari.

Som persones, i tenim problemes.

No som perfectes, i no passa res.

Així que hem d'acabar amb la ignorància,

la intolerància, l'estigma

i el silenci, i hem de trencar els tabús,

veure la veritat i començar a parlar-ne,

perquè la única manera d'acabar amb un problema

al que la gent s'enfronta tota sola

és mitjançant la força comuna,

hem de ajuntar les forces.

I crec que podem.

Crec que podem. Moltes gràcies.

Això és un somni fet realitat. Gràcies. (Aplaudiments)

Gràcies. (Aplaudiments)