Lliçons de presos al corredor de la mort

Què succeeix abans d'un assassinat? Buscant formes de reduir el nombre de casos de pena de mort, en David R. Dow s'adonà que un sorprenent nombre de presos al corredor de la mort tenien biografies similars. En aquesta xerrada, proposa un pla audaç, un que prevé assassinats des d'un bon principi. (Gravat a TEDXAustin).

Fa dues setmanes,

estava assegut a la taula de la cuina
amb la meva dona Katya,

i estàvem parlant sobre
el que parlaria avui.

Tenim un fill d'onze anys,
que es diu Lincoln.

Estava assegut a la mateixa taula,
fent els deures de mates.

I durant una pausa
en la conversa amb la Katya,

vaig fer una ullada a en Lincoln

i de sobte em vaig quedar paralitzat

pel record d'un dels meus clients.

El meu client era un paio
que es deia Will.

Era del nord de Texas.

Mai no conegué massa el seu pare,

perquè abandonà la seva mare
quan estava embarassada d'ell.

Així que, estava destinat a
ser criat per una mare soltera,

que podria haver estat bé,

excepte que aquesta mare soltera
era paranoica esquizofrènica,

i quan en Will tenia cinc anys,

l'intentà matar amb un ganivet.

Fou internada en un hospital psquiàtric
per les autoritats,

i per això els propers anys
en Will visqué amb el seu germà gran,

fins que aquest se suïcidà
d'un tret al cor.

I després, en Will passà de mans
d'un parent a un altre,

fins que, quan tenia nou anys,
vivia bàsicament sol.

Aquell matí que estava
amb la Katya i en Lincoln,

vaig mirar-me el meu fill i em vaig adonar
que quan en Will tenia la seva edat,

ja feia dos anys que vivia sol.

Amb el temps, en Will s'uní a una banda

i cometé una sèrie de crims molt greus,

incloient-hi el més greu de tots,

un assassinat horrible i tràgic.

I al final en Will fou executat,
com a càstig per aquell crim.

Però avui no vull parlar
sobre la moralitat de la pena de mort.

Per a mi, el meu client
no hauria d'haver estat executat,

però el que voldria fer avui
en comptes d'això,

és parlar de la pena de mort
d'una forma en què no he fet mai,

d'una manera que no és
gens controvertida.¶

Penso que és possible,

perquè hi ha un punt
en el debat sobre la pena de mort

−potser el punt més important−

en què tothom està d'acord,

en què els defensors
més apassionats de la pena de mort

i els abolicionistes més vehements
comparteixen opinió.

I és aquest el punt que vull explorar.

Abans de fer-ho, però,
vull passar un parell de minuts

explicant-vos el patró
d'un cas de pena de mort,

i després vull explicar-vos
les dues lliçons

que he après en 20 anys
fent d'advocat

a través de l'observació acurada
de més de 100 casos amb aquest patró.

Penseu en un cas de pena de mort
com una història amb 4 capítols.

El primer capítol de cada cas és
exactament el mateix, i és tràgic.

Comença amb l'assassinat
d'un ésser humà innocent,

i el segueix un judici

en què l'assassí és condemnat a mort

i la sentència és ratificada després
pel tribunal d'apel·lacions estatal.

El segon capítol consisteix en un
procediment legal complexe:

l'apel·lació habeas corpus estatal.

El tercer capítol és un
procediment legal encara més complicat

anomenat procediment
d'habeas corpus federal.

I el quart capítol és quan poden succeir
una varietat de coses.

Els advocats poden presentar
una petició de clemència

o poden iniciar un litigi
encara més complex

o poden optar per no fer res.

Però el quart capítol
acaba sempre amb una execució.

Quan vaig començar a representar
presos al corredor de la mort fa 20 anys,

els condemnats a mort
no tenien dret a un advocat

ni durant el segon ni el quart
capítol d'aquesta història.

Estaven sols.

De fet, no va ser fins a finals dels 80

que van assolir el dret a un advocat
durant el tercer capítol de la història.

Així que el que havien de fer
era confiar en advocats voluntaris

que s'ocupessin dels seus casos.

El problema és que hi havia molts
més presos al corredor de la mort

que advocats

amb l'interès i la preparació
per a treballar en aquells casos.

Inevitablement,

els advocats s'inclinaven per casos
que ja estaven al quart capítol

−és lògic, és clar.

Eren els casos més urgents,

eren els que més a prop
estaven de ser executats.

Alguns advocats se'n sortien:

aconseguien nous judicis
per als seus clients.

Altres aconseguien allargar-los la vida,

a vegades, anys; a vegades, mesos.

Però el que no succeí mai

fou que es produís
una davallada seriosa i sostinguda

en el nombre anual
d'execucions a Texas.

De fet, com podeu veure a la gràfica,

des que el sistema d'execucions de Texas
esdevingué eficient,

de mitjans a finals dels 90,

només hi ha hagut un parell d'anys

en què el nombre anual d'execucions
hagi caigut per sota de 20.

En un any típic a Texas,

la mitjana és de dues persones al mes.

Alguns anys, a Texas,
hem executat gairebé 40 persones,

i aquest nombre no ha baixat
significativament en els darrers 15 anys.

Tot i això, mentre continuem executant

més o menys el mateix nombre
de gent cada any,

el nombre de sentenciats a mort anualment

ha caigut dràsticament.

Així que trobem aquesta paradoxa,

el nombre d'execucions anuals
es manté alt,

mentre que el nombre de nous
sentenciats a mort ha baixat.

Per què passa això?

No es pot atribuir
a un descens en el nombre d'assassinats,

perquè el nombre d'assassinats no
ha caigut de forma tan pronunciada

com ho ha fet la línea vermella
d'aquesta gràfica.

El que ha passat, en canvi,

és que els jurats
han començat a sentenciar més gent

a penes de cadena perpètua
sense llibertat condicional,

en comptes d'enviar-los
a la sala d'execucions.

Per què ha passat això?

No ha succeït
perquè hagi desaparegut

el suport popular per la pena de mort.

Els que s'oposen a la pena de mort
es consolen perquè

el suport a la pena de mort a Texas
està en el seu punt més baix.

Sabeu què significa
el punt més baix a Texas?

Significa que està al 60%.

Això està molt bé
comparat amb mitjans dels 80,

quan superava el 80%,

però no podem explicar
el descens de sentències de mort

i la preferència per la cadena perpètua
sense llibertat condicional

per una erosió en el suport
a la pena de mort,

perquè la gent encara
hi està a favor.

Què ha passat per causar aquest fenomen?

Que els advocats que representen
a condemnats a mort

han passat a ocupar-se
dels capítols previs

d'aquesta història.

Així, fa 25 anys,
es concentraven en el quart capítol.

I passaren del quart capítol
fa 25 anys,

al tercer capítol a finals dels 80.

I passaren del tercer capítol
a finals dels 80,

al segon capítol a meitats dels 90.

I des de meitats fins a finals dels 90,

passaren al primer capítol
de la història.

Podeu pensar que la davallada
en sentències de mort

i l'increment
en el nombre de cadenes perpètues

és bo o dolent.

No vull parlar sobre això avui.

El que us vull dir és que
la raó que ho explica

és que els advocats
hem entès

que com més aviat intervens en un cas,

majors són les probabilitats de
salvar la vida del teu client.

És el primer que he après.

La segona cosa que he après:

el meu client Will no
era una excepció a la regla:

ell era la regla.

A vegades dic: "Si em dius
el nom d'un condemnat a mort

−tant se val de quin estat,

encara que no l'hagi conegut mai−,

t'escriuré la seva biografia."

I 8 de cada 10 vegades,

els detalls de la biografia
seran més o menys correctes.

I la raó és que el 80%
dels condemnats a mort

són gent que prové del mateix tipus
de família disfuncional que en Will.

El 80% dels condemnats a mort

ha passat pel sistema judicial juvenil.

Aquesta és la segona lliçó
que he après.

Ara som just a tocar d'aquell punt

que us deia en què tothom coincideix.

Alguns dels presents poden dissentir

sobre si en Will
hauria d'haver estar executat,

però penso que tothom estaria d'acord

en què la millor versió
possible d'aquesta història

seria una història
en què no hi ha cap assassinat.

Com podem aconseguir-ho?

Quan el nostre fill feia
aquell problema de mates fa 2 setmanes,

era un problema enrevessat.

I estava aprenent que,
quan tens un problema enrevessat,

a vegades la solució és
dividir-lo en problemes més petits.

Ho fem per a la majoria de problemes

−mates, física,
fins i tot política social−

els dividim en problemes
més petits, més manejables.

Però de tant en tant,
com en Dwight Eisenhower digué:

la forma de resoldre un problema
és fer-lo més gran.

La forma de resoldre aquest problema

és fer aquest assumpte de
la pena de mort més gran.

Hem de dir-nos: "D'acord.

Tenim aquests quatre capítols en
una història de pena de mort,

però què passa abans que comenci?"

Com podem intervenir
en la vida d'un assassí

abans que ho sigui?

Quines opcions tenim per fer
que aquesta persona no segueixi el camí

que la durà
a un resultat que tothom

−defensors i detractors−

pensa que és un mal resultat:

l'assassinat d'una persona innocent?

Es diu que hi ha coses
que no són enginyeria aeronàutica.

Es diu quan parlem
de quelcom molt complicat

i aquest problema
és realment simple.

Això és enginyeria aeronàutica:

aquesta és l'expressió matemàtica
per calcular la propulsió d'un coet.

Del que parlem avui
és tan complicat com això.

Del que parlem avui
és també enginyeria aeronàutica.

El meu client Will i el 80%
dels condemnats a mort

tenien cinc capítols a les seves vides

que anaven abans dels quatre capítols
de la història de la pena de mort.

Penso en aquests cinc capítols
com a punts d'intervenció,

moments a les seves vides

en els quals la nostra societat
podia haver intervingut

perquè no seguissin el camí
en què es trobaven

i que creà una conseqüència
en la que tots coincidim

−defensors i detractors−

que és un mal resultat.

En cadascun d'aquest cinc capítols,

quan la mare n'estava embarassada;

durant la seva primera infància;

quan anava a l'escola primària;

a la secundària obligatòria
i postobligatòria;

i durant el seu pas
pel sistema judicial juvenil−

durant tots aquests cinc capítols,

hi havia moltes coses
que la societat hauria pogut fer.

De fet, si imaginem

que hi ha cinc
diferents formes d'intervenció,

com podria intervenir la societat
en cadascun d'aquests cinc capítols,

i poguéssim combinar-los
com volguéssim,

hi ha 3.000 −més de 3.000−
possibles estratègies

que podríem adoptar

perquè els nois com en Will
no segueixin aquest camí.

No sóc aquí
amb la solució.

Però, el fet que encara
ens quedi molt per aprendre,

no significa que
no sapiguem ja moltes coses.

Sabem per experiències en altres estats

que hi ha una gran varietat
de mètodes d'intervenció

que podríem estar usant a Texas,

i en qualsevol altre estat
que no les estigui emprant,

per tal de prevenir una conseqüència
que tots considerem dolenta.

En mencionaré algunes.

No parlaré avui sobre
la reforma del sistema legal.

Probablement una qüestió

que és millor reservar
per a una sala plena d'advocats i jutges.

Deixin-me parlar sobre
un parell de mètodes d'intervenció

que tots podem ajudar a dur a terme,

perquè són formes d'intervenció
que es faran realitat

quan els legisladors,
quan els contribuents i ciutadans,

decideixin que això és el que hem de fer

que és així
com hem de gastar-nos els diners.

Podríem oferir assistència
en la primera infància

per a nens desafavorits
per motius econòmics o d'altres tipus,

i ho podríem fer de forma gratuïta.

I aconseguir que els nois com en Will
no segueixen aquest camí.

Hi ha altres estats que ho fan,
però no el nostre.

Podríem establir escoles especials,

a nivell de secundària obligatòria
i postobligatòria,

però fins i tot a nivell d'infantil,

centrades en nens desafavorits
per motius econòmics o d'altres,

i particularment els que hagin passat
pel sistema judicial juvenil.

Hi ha uns quants
estats que ho fan,

Texas, no.

Hi ha una altra cosa que podem fer
−bé, n'hi ha moltes−

hi ha una cosa que
mencionaré ara,

i que serà l'única cosa controvertida
que diré avui.

Podríem intervenir
de forma molt més agressiva

en llars perillosament disfuncionals,

i treure'n els nens

abans que les seves mares agafin
un ganivet per matar-los.

Si ho fem,
necessitarem un lloc per a ells.

Fins i tot si fem tot això,

alguns nois se'ns escaparan

i acabaran igualment
en aquell darrer capítol

abans de l'inici de la història:

acabaran en mans del
sistema judicial juvenil.

I fins i tot si això passa,
tampoc és massa tard.

Encara som a temps
de fer alguna cosa,

si és que volem,
en comptes de castigar-los.

Hi ha dos catedràtics al nord-est

−l'un a Yale i l'altre a Maryland−

que han creat una escola
annexa a una presó juvenil.

I els nois són a la presó
però van a l'escola

de vuit del matí
a quatre de la tarda.

La logística era difícil.

Necessitaven trobar professors
que volguessin treballar en una presó,

establir una estricta separació

entre els que treballen a l'escola
i les autoritats penitenciàries,

i el que era més desafiant,

van haver de crear un nou currículum
perquè, sabeu què?

La gent no entra i surt de presó
per semestres.

(Rialles)

Però van fer totes aquestes coses.

Ara, què tenen en comú
totes aquestes coses?

El que tenen en comú
és que costen diners.

Alguns dels presents
poden ser prou vells

per a recordar aquell paio
de l'anunci de filtres d'oli.

Deia: "Bé, em pots pagar ara
o em pots pagar després."

El que estem fent amb
el sistema de la pena de mort

és que estem pagant després.

Però la cosa és que,
per cada 15.000 dòlars

que gastem intervenint

en les vides de nens desafavorits
per motius econòmics o d'altres

en els capítols anteriors,

n'estalviem 80.000 després
en costos relacionats amb crims.

Fins i tot si no esteu d'acord que hi hagi
un imperatiu moral per a fer-ho,

té sentit, econòmicament parlant.

Us vull parlar ara sobre
la darrera conversa amb en Will.

Fou el dia que
l'anaven a executar,

i estàvem simplement parlant.

No hi havia res més a fer en el seu cas.

I estàvem parlant sobre la seva vida.

I primer em parlà del seu pare, a qui
gairebé no conegué, i que ja havia mort,

i després de la seva mare, a qui
sí conegué, i que seguia viva.

I li vaig dir:

"Conec la història.

He llegit els informes.

Sé que ella intentà matar-te.

Però sempre m'he preguntat

si tu te'n recordes de debò."

Li vaig dir: "Jo no recordo res
de quan tenia cinc anys.

Potser només recordes
que algú t'ho explicà."

I ell em mirà i
s'inclinà cap endavant,

i em va dir: "Professor"

−feia 12 anys que ens coneixíem
i encara em deia professor.

Em va dir: "Professor,
no vull ofrendre'l,

però si la seva mare
agafa un ganivet

que sembla més gran que vostè

i el persegueix per la casa
cridant que el matarà,

i s'ha de tancar al lavabo

fent força contra la porta

i cridar fins que
arribi la policia,"

em mirà i em digué:

"això no s'oblida."

Espero que hi hagi una cosa
que no oblidin mai:

entre que han arribat aquí aquest matí

i l'hora del dinar,

hi haurà quatre homicidis
als Estats Units.

Dedicarem una quantitat ingent
de recursos socials

a castigar la gent
que ha comès aquests crims,

i això és apropiat

perquè hem de castigar
qui faci coses dolentes.

Però tres d'aquests crims eren evitables.

Si fem la imatge més gran

i concentrem la nostra atenció
als capítols previs,

llavors mai haurem d'escriure
la primera frase

de la història de la pena de mort.

Gràcies.

(Aplaudiments)