El dubte essencial de la fe

Quan Lesley Hazleton estava escrivint la biografia de Mahoma, es va sorprendre d'una cosa: la nit en què ell va rebre la revelació de l'Alcorà, segons els primers testimonis, la seva primera reacció va ser el dubte, la sorpresa, inclús la por. I no obstant això aquesta experiència es va convertir en la base del seu pensament. Hazleton exigeix una nova apreciació del dubte i del qüestionament com a fonaments de la fe -- i un final als fonamentalistes de qualsevol tipus.

Escriure una biografia és una cosa estranya.

És un viatge a un territori estranger

de la vida d'un altre,

un viatge, una exploració que et pot portar a llocs

als quals mai no havies somniat d'anar-hi

i no obstant encara no creure't que hi has estat,

sobretot si, com jo, sou una jueu agnòstica

i la vida que has estat explorant

és la de Mahoma.

Cinc anys enrere, per exemple,

em vaig trobar llevant-me cada matí en un Seattle boirós

amb el que jo sabia que era una pregunta impossible:

El que realment va passar

en una nit al desert,

la meitat del món i quasi bé la meitat de la història enrere?

El que va passar, en altres paraules,

una nit de l'any 610

quan Mahoma va tenir la seva primera revelació de l'Alcorà

en una muntanya just a fora de la Meca?

Aquest és el moment místic central de l'Islam,

i, com a tal, evidentment,

desafia qualsevol anàlisi empíric.

No obstant, la pregunta no volia deixar-me.

Jo era plenament conscient que per algú tan secular com jo,

només preguntar-ho podia ser vist

com un pur desvergonyiment.

(Riure)

I em declaro culpable dels càrrecs,

perquè tota exploració, física o intel·lectual,

és inevitablement en algún sentit un acte de transgressió,

de creuar fronteres.

Ara bé, algunes fronteres són més grans que d'altres.

Així que un humà trobant-se amb el diví,

tal i com els Musulmans creuen que Mahoma va fer,

per un racionalista, això és una qüestió no pas de fet,

sino de ficció desitjada,

i com tots nosaltres, m'agrada considerar-me com a racional.

Potser per això quan vaig veure les primeres proves

que tenim d'aquella nit,

el que em va sorprendre molt més que el que va passar

va ser allò que no va pas ocórrer.

Mahoma no va arribar surant per una muntanya

com si estigués caminant en l'aire.

No va córrer cap avall cridant, "Al·leluia!"

i "Beneeix el Senyor!"

No va irradiar llum i alegria.

No hi va haver cap coral d'àngels,

cap música de les esferes, cap elació, cap èxtasi,

cap aura dorada que l'envoltés,

cap sentit d'un ordre absolut, pre-ordenat,

com a missatger de Déu.

És a dir, ell no va fer les coses

que podrien fer més fàcil queixar-se,

per acabar amb una història sencera com a faula religiosa.

Més aviat el contrari.

Amb les seves pròpies paraules registrades,

ell estava convençut primer

que el que havia passat no podia haver estat real.

Com a molt, pensava, havia d'haver estat una al·lucinació --

un truc de l'ull o de l'oïda, potser,

o la seva pròpia ment treballant en contra seva.

En el pitjor dels cassos, possessió --

que havia estat segrestat per una malvada criatura sobrenatural,

un esperit sortit per enganyar-lo,

inclús per aixafar-li la seva vida.

De fet, ell estava tan convençut que només podia ser majnun,

posseït per un geni,

que quan es va trobar encara viu,

el seu primer impuls va ser el d'acabar la feina ell mateix,

saltar del penya-segat més alt

i escapar del terror d'alò que havia experimentat

posant un final a tota experiència.

Per tant, l'home que va fugir a la muntanya aquella nit

va tremolar no pas de joia,

sino d'una por inhòspita, primordial.

Estava aclarapat no pas per la convicció, sino pel dubte.

I aquella desorientació aterradora,

aquell trencament de tot allò que és familiar,

aquella consciència descoratjadora d'alguna cosa

més enllà de tota comprensió humana,

només pot ser un terrible temor.

Això pot ser una mica difícil d'entendre

ara que utilitzem la paraula "sorprenent"

per descriure una nova aplicació o un vídeo viral.

Amb l'excepció potser dels terretrèmols massius,

estem protegits d'un temor real.

Tanquem les portes i ens ajupim,

convençuts que tenim el control,

o, almenys, desitjant tenir el control.

Fem tot el possible per ignorar el fet que

no sempre el tenim,

i que no tot pot ser explicat.

Però tan si ets racionalista o un místic,

tan si penses que les paraules que Mahoma va sentir aquella nit

van venir de dins seu o de l'exterior,

el que està clar és que ell les va experimentar,

i que ho va fer amb una força que trencaria

el seu sentit d'ell mateix i del seu món

i transformaria qui en una altra situació hagués estat un home modest

en un defensor radical de la justícia social i econòmica.

La por era la única resposta assenyada,

la única resposta humana.

Massa humana per alguns,

com els teòlegs Musulmans conservadors que creuen que

el moment en què ell va voler suicidar-se

no hauria de ser mencionat, malgrat el fet

que està [reflectit] en les primeres biografies Islàmiques.

Ells insisteixen que mai va dubtar

ni per un sol moment, i molt menys desesperat.

Exigint la perfecció, es neguen a tolerar

la imperfecció humana.

Però què, exactament, és imperfecte sobre el dubte?

A mesura que anava llegint aquells primers testimonis, vaig comprendre que era

precisament el dubte de Mahoma que el va portar a la vida per a mi,

que em va permetre començar-lo a veure en la seva totalitat,

per tal de concedir-li la integritat de la realitat.

I quant més pensava sobre això,

més sentit tenia que ell dubtés,

perquè el dubte és essencial per a la fe.

Si això sembla una idea alarmant en un primer moment,

considereu que el dubte, tal i com Graham Greene va dir,

és el cor de la matèria.

Suprimiu tot dubte, i el que queda no és fe,

sino una absoluta, inhumana convicció.

Esteu segurs que posseïu la Veritat --

inevitablement oferida amb una assumida [V] majúscula --

i aquesta certesa recau ràpidament

en el dogmatisme i la rectitud,

i em refereixo a un orgull demostrat, arrogant

en ser tan correcte,

breument, la arrogància del fundamentalisme.

Ha de ser una de les múltiples ironies de la història

que una de les paraulotes preferides dels Musulmans fonamentalistes

sigui la mateixa que es va utilitzar pels Cristians fonamentalistes

coneguts com els Croats:

"Infidel," del llatí "sense fe."

Doblement irònic, en aquest cas, perquè el seu absolutisme

és, de fet, el contrari a la fe.

En efecte, ells són els infidels.

Com els fonamentalistes de totes les branques religioses,

no tenen cap pregunta, només respostes.

Van trobar l'antídot perfecte al pensament

i el refugi ideal a les complicades obligacions de la veritable fe.

No han de lluitar per ella com Jacob

lluitant en la nit amb l'àngel,

o com Jesús en els seus 40 dies i nits en el desert,

o com Mahoma, no només aquella nit a la muntanya,

sino també durant els seus anys com a profeta,

amb l'Alcorà constantment demanant-li de no desesperar-se,

i condemnant a aquells que més fort proclamen

que saben tot el que es pot saber

i que ells i només ells tenen raó.

I no obstant això nosaltres, la immensa i encara massa silenciosa majoria,

hem cedit l'espai públic a aquesta minoria extremista.

Hem permès que el Judaïsme fos reclamat

per violents colons messiànics de Cisjordània,

el Cristianisme per hipòcrites homofòbics

i fanàtics misògins,

l'Islam per terroristes suïcides.

I ens hem permès a nosaltres mateixos de fer-nos els cecs devant del fet que

sense importar que s'identifiquin com a Cristians,

Jueus o Musulmans,

els militants extremistes no són cap dels anteriors.

Són un culte en sí mateixos, germans de sang

impregnats de la sang d'altres persones.

Això no és fe.

És fanatisme, i hem de parar de confondre'ls.

Hem de reconèixer que la veritable fe no té respostes fàcils.

És difícil i obstinada.

Es tracta d'una lluita constant,

un qüestionament continu d'allò que creiem saber,

una lluita amb problemes i idees.

Va de la mà del dubte,

en una conversa amb ell sense fi,

i a vegades en un desafiament conscient.

I aquest desafiament conscient és la raó per la qual jo, com a agnòstica,

encara tinc fe.

Tinc fe, per exemple, que la pau a l'Orient Mitjà

és possible malgrat la massa d'evidències en constant acumulació

que diuen el contrari.

Jo no estic convençuda d'això.

Difícilment puc dir que ho crec.

Només puc tenir fe,

comprometre'm, en altres paraules, a aquesta idea,

i ho faig precisament degut a la temptació

d'aixecar les meves mans en resignació

i retirar-me en silenci.

Perquè la desesperació comporta el seu propi compliment.

Si diem que alguna cosa és impossible,

actuem de manera que ho acabem fent així.

I jo, per la meva banda, em nego a viure d'aquesta forma.

De fet, la majoria de nosaltres també,

ja siguem ateistes o teistes

o alguna cosa entremig o més enllà, per aquesta qüestió,

el que ens mou és que, malgrat els nostres dubtes

o inclús degut als nostres dubtes,

rebutgem el nihilisme de la desesperació.

Insistim en la fe en el futur

i en els altres.

Digueu que és ingenu, si voleu.

Digueu que és increïblement idealista, si us cal.

Però una cosa està clara:

Anomene-ho humà.

Hagués Mahoma pogut canviar el seu món de forma tan radical

sense aquesta fe, sense la negativa

a cedir a l'arrogància de la certesa d'una ment tancada?

No ho crec.

Després de tenir la seva companyia com a escriptora

durant els últims cinc anys, veig que

estaria absolutament indignat

amb els militants fonamentalistes que diuen parlar

i actuar en el seu nom a l'Orient Mitjà i arreu avui en dia.

Estaria horroritzat per la repressió de la meitat de la població

a causa del seu sexe.

Estaria destrossat per l'amarga divisió del sectarisme.

Anomenaria terrorisme a tot això,

no només penal sino també una paròdia obscena

d'allò en què va creure i pel qual va lluitar.

Diria el que l'Alcorà diu: Aquell que s'emporta una vida

s'enduu la vida de tota la humanitat.

Aquell que salva una vida, salva la vida de tota la humanitat.

I es comprometria completament

al difícil i espinós procés de fer la pau.

Gràcies.

(Aplaudiments)

Gràcies. (Aplaudiments)