Tres mites sobre la corrupció - Afra Raymond al TEDxPortofSpain

Trinitad i Tobago va amassar una gran riquesa durant la dècada de 1970 gràcies al petroli. Però l'any 1982, va sortir a llum un aconteixement xocant: 2 de cada 3 dòlars destinats al desenvolupament s'havien malgastat o robat. Aquest tema ha obsessionat a Afra Raymond durant 30 anys. En aquesta xerrada, Raymond ens parla sobre una història continuada de corrupció governamental i sobre el crim econòmic.

Bé, aquest matí parlaré

sobre el tema de la corrupció.

I la corrupció es defineix com

l'abús d'una posició de confiança

en benefici propi -- o, en el cas del nostre context,

en benefici dels amics, familiars o financers.

D'acord? Amics, familiars o financers.

Però hem de comprendre
el que entenem sobre la corrupció,

i hem d'entendre que

ens han educat malament sobre aquest tema,
i ho hem de reconèixer.

Hem de tenir el valor de reconèixer-ho

per començar a canviar com ens hi afrontem.

El primer és que el gran mite, el número u,

és que, de fet, no és realment un delicte.

Quan ens reunim amb els amics i la família

i discutim el tema del crim al nostre país,

el crim a Belmont, a Diego o a Marabella,

ningú parla de corrupció.

Aquesta és la veritat.

Quan el comissari surt a la TV
per parlar sobre el crim,

no parla sobre corrupció.

I sabem amb certesa que quan el Ministre
de Seguretat Nacional

parla sobre el crim, tampoc està parlant
sobre la corrupció.

El que intento dir és que sí que és un crim.

És un crim econòmic, perquè implica
el saqueig dels diners dels contribuents.

La corrupció pública i privada és una realitat.

Com a persona que ve del sector privat,

puc afirmar que hi ha
una enorme quantitat de corrupció

al sector privat que no té res a veure amb el govern.

Hi ha els mateixos suborns,
acords per sota mà i il·legalitats,

tot això passa al sector privat.

Avui, em centraré en la corrupció del sector públic,

en la que també hi participa el sector privat.

El segon mite important que hem d'entendre

―perquè hem d'acabar amb aquests mites,

hem de desmantellar-los, destruir-los i ridiculitzar-los―

el segon mite important que hem d'entendre

és aquell que diu

que, de fet, la corrupció és només un petit problema

―si és un problema, és només un problema petit,

que, en realitat, afecta només a un 10 o 15%,

ha estat passant des de sempre,
i segurament continuarà per sempre,

i no té cap sentit aprovar cap llei,
perquè podem fer ben poca cosa al respecte.

I m'agradaria demostrar que això, també,

és un mite perillós, molt perillós.

És un exemple de malícia pública.

I ara m'agradaria parlar una mica,

anar 30 anys enrere.

Venim de Trinitat i Tobago,

un petit país caribeny, ric en recursos,

i que a principis dels anys 70 va experimentar
un enorme creixement de la seva riquesa,

i aquest creixement va ser producte
de l'augment en el preu mundial del petroli.

Els anomenem "petrodòlars".
La Hisenda estava inundada de diners.

I això és irònic perquè

avui ens trobem precisament al Banc Central.

Com podeu veure, la història està plena d'ironies.

Avui ens trobem al Banc Central,

i el Banc Central és responsable de moltes
de les coses de les quals parlaré.

D'acord? Estem parlant d'irresponsabilitat
en càrrecs públics.

Estem parlant sobre el fet que,
a l'altra banda de la terrassa,

la següent torre és el Ministeri d'Hisenda,

i avui està estretament connectada amb nosaltres,

així que avui estem parlant
al vostre propi temple. D'acord?

(Aplaudiments)

La primera cosa de la que volia parlar és

que quan tots aquests diners van arribar
al nostre país uns 40 anys enrere,

ens vam embarcar, el govern
d'aleshores es va embarcar

en una sèrie d'acords entre governs

a fi de desenvolupar ràpidament el país.

I alguns dels projectes més importants del país

s'estaven construint a través d'acords entre governs

amb alguns dels principals països del món,

com els Estats Units, Gran Bretanya i França, etc.

Com anava dient, fins i tot aquest edifici on ens trobem ara ―aquesta és una de les ironies―

formava part d'aquella sèrie de complexos,

que s'anomenaven "Torres Bessones".

La situació es va tornar tan escandalosa,

que, de fet, es va designar
una comissió d'investigació,

que va presentar un informe
l'any 1982, 30 anys enrere…

l'informe Ballah, 30 anys enrere,

i immediatament es van aturar
els acords entre governs.

L'aleshores Primer Ministre va anar al Parlament

per fer un discurs sobre pressupostos,
i va dir algunes coses que mai oblidaré.

Em van arribar ben endins.
En aquell moment jo era un noi jove.

Em va arribar directament al cor.

Va dir que, de fet. ―Deixeu-me veure si això funciona.

Tenim a, sí?―

Això és el que ens va dir.

Ens va dir que, de fet,

dos de cada tres dòlars dels petrodòlars

que havíem gastat, els diners dels contribuents,

s'havien malgastat o robat.

Així que el 10 o 15% d'abans és pura malícia.

Com dèiem, és una història infantil. Oblideu-vos-en.

És per nens petits. Nosaltres som adults,

i estem intentant afrontar
el que succeeix a la nostra societat.

D'acord? Aquesta és la mida del problema.

D'acord? Dues terceres parts
dels diners s'havien robat o malgastat.

Això va passar 30 anys enrere.
L'any 1982 va ser Ballah.

Així que, què ha canviat?

No m'agrada revelar secrets comprometedors

a un públic internacional, però ho he de fer.

Quatre mesos enrere, vam patir
un ultratge constitucional en aquest país.

L'anomenem el fiasco de l'article 34,
el fiasco de l'article 34,

una llei sospitosa, i ho dic tal i com és,

una llei sospitosa

que es va aprovar en un moment sospitós

a fi d'alliberar algunes persones sospitoses. (Riure)

I es va anomenar, aquestes persones s'anomenen

els "acusats de l'Aeroport de Piarco".

Avui hauré d'utilitzar les meves pròpies paraules.

Es tracta dels acusats de l'Aeroport de Piarco.

Va ser un ultratge constitucional de primer nivell,

que jo he anomenat el "Complot
per corrompre el Parlament".

Es va corrompre la institució
més important del nostre país.

Estem parlant de corruptes aquí

de tipus econòmic i financer.

Us n'adoneu de la gravetat del problema?

Hi ha haver protestes massives.
Molts dels que estem aquí avui

vam participar en les protestes
de diferents maneres.

I el més important
és que l'ambaixada americana es va queixar,

així que es va tornar a convocar
el Parlament ràpidament,

i la llei es va cancel·lar, es va derogar.

Aquest és el terme que utilitzen
els advocats. Es va derogar.

Però l'important és que

es va guanyar la partida al Parlament
durant tot el procés,

perquè el que va ocórrer en realitat és que,

a causa de l'aprovació sospitosa d'aquella llei,

la llei es va aprovar i va entrar en vigor

el mateix cap de setmana que celebràvem
el nostre 50è aniversari d'independència,

el nostre aniversari d'independència.

Aquest és el tipus d'ultratge que vam patir.

Va ser una manera desagradable
de madurar, però ho vam fer,

perquè tots ho vam entendre,

i per primera cop que jo recordi,

vaig veure protestes massives
contra aquesta corrupció.

I això em va donar moltes esperances. D'acord?

De vegades, molts de nosaltres ens sentim

una mica sols quan fem aquest tipus de treball.

L'aprovació de la llei i la seva derogació

van reforçar el cas dels acusats
de l'Aeroport de Piarco.

Així que va ser un envit en fals colossal.

Però, de què se'ls acusava?

De quina cosa se'ls acusava?

Estic afegint una mica de misteri
a la cosa. De què se'ls acusava?

Estàvem intentant construir,
o reconstruir en gran part,

un aeroport que s'havia quedat antiquat.

El projecte sencer va costar
uns 1.600 milions de dòlars,

dòlars de Trinitat i Tobago,

i, de fet, hi va haver
molta manipulació de les licitacions

i activitats sospitoses,
van tenir lloc activitats corruptes.

I perquè tingueu una idea d'en què consistia això

i veure-ho en context, en relació amb tot

aquest segon mite que diu
no és quelcom tan important,

us ensenyaré aquesta segona diapositiva.

I el que tenim aquí ―que no ho dic jo,

ho va dir el Fiscal General
en una declaració escrita. Ho va dir així.

El Fiscal afirma que, del cost total del projecte
valorat en 1.600 milions de dòlars,

1.000 milions de dòlars s'han localitzat

a comptes bancaris a l'estranger.

1.000 milions de dòlars del diners dels contribuents

s'han localitzat a comptes bancaris a l'estranger.

I com que són una persona recelosa,

això m'indigna, i faré una pausa aquí,

ara vull fer una pausa i afegir quelcom diferent.

M'agradaria fer una pausa
i parlar d'una cosa que vaig veure

el novembre de l'any passat a Wall Street.
Jo estava al Zuccotti Park.

Era tardor. Feia fresca.
Hi havia humitat. S'estava fent fosc.

Jo estava passejant amb els protestants,

observant el moviment
"Occupy Wall Street" i caminant.

I vaig veure una senyora
amb una pancarta, ben simple,

era una senyora rossa amb cara de cansada,

i la pancarta estava feta de cartolina,

pintada amb retolador.

I el que deia en aquella pancarta
em va arribar ben endins.

Deia: "Si no estàs indignat,
és perquè no has estat atent".

Si tot això no us indigna,
és perquè no heu prestat atenció.

Així que escolteu, perquè ens estem endinsant
en aigües encara més profundes.

Llavors vaig començar a pensar.

Bé, i si…

―Perquè sóc així de recelós.
Llegeixo moltes novel·les d'espies i tal.―

I si… (Riure)

―Per ser així de malpensat,

has de llegir moltes novel·les d'espies

i estar al dia d'aquestes coses, no?― (Riure)

I si aquesta no era la primera vegada?

I si aquesta era només la primera vegada

que havien enxampat a aquestes persones?

I si ja havia passat abans? Com podia saber-ho?

Doncs bé, els dos exemples que he mencionat abans

estaven relacionats amb la corrupció
del sector de la construcció, d'acord?

I en l'actualitat tinc el privilegi

de dirigir el Joint Consultative Council,
una organització sense ànim de lucre.

La nostra pàgina web és jcc.org.tt
i tenim… som líders

en la lluita per crear un nou sistema
de contractació pública

i controlar la manera
com s'utilitzen els diners públics.

Així que si esteu interessats
en obtenir més informació

o en unir-vos o firmar qualsevol
de les nostres peticions, endavant.

Però ara parlaré d'un altre tema relacionat,

perquè una de les campanyes privades que he dirigit

durant tres anys i mig

té com a objectiu la transparència i responsabilitat

en relació amb el rescat de CL Financial.

CL Financial és el conglomerat
més gran del Carib, d'acord?

I, sense entrar en detalls,

es diu que va fer fallida ―estic mesurant
les meves paraules amb cura―

es diu que va fer fallida al gener de 2009,

d'això en fa ja gairebé quatre anys.

En un impuls de generositat sense precedents

―i heu de sospitar realment d'aquestes persones―

en un impuls de generositat sense precedents,

―i estic utilitzant aquesta paraula amb cura―,
el govern d'aleshores

va firmar, es va comprometre per escrit,
a reemborsar a tots els creditors.

I us puc dir sense por a contradir-me,

que això no ha passat a cap altre lloc del planeta.

Per entendre-ho millor necessitem un context.

La gent diu que és igual que Wall Street.
No és igual que Wall Street.

Trinitat i Tobago és un lloc amb lleis diferents
o una física o biologia diferents.

No és com altres llocs. (Aplaudiments)

No és com altres llocs. No és com altres llocs.

Aquí és aquí, i fora d'aquí és fora d'aquí. D'acord?

Ara estic parlant seriosament.

Escolteu. Hi ha hagut rescats a Wall Street.

Hi ha hagut rescats a Londres.

Hi ha hagut rescats a Europa.

A Àfrica, també han tingut rescats.
A Nigèria, sis dels bancs

comercials més importants van fer fallida
al mateix temps que els nostres, eh?

És interessant comparar
com l'experiència dels nigerians…

com l'han afrontada, i l'han tractada

molt bé si es comparen amb nosaltres.

A cap altre lloc del planeta

s'ha rescatat a tots els creditors

més enllà dels seus drets legals.

Només aquí. Així que quina va ser la raó
d'aquesta generositat?

El nostre govern és així de generós?
Potser sí que ho és.

Però mirem els detalls. Investiguem.

Vaig començar a investigar i a escriure i més,

aquell treball es pot trobar, el meu treball personal

es pot trobar a AfraRaymond.com,
que és el meu nom.

És un bloc sense ànim de lucre que dirigeixo.

No és tan popular com els d'altres persones,
però és la meva contribució.

(Riure)

Però el tema és que l'experiència amarga
de l'article 34,

el complot per corrompre el Parlament,
aquella experiència amarga

que va tenir lloc el mes d'agost,

quan se suposava que estàvem celebrant
la nostra independència,

quan s'acostava el mes de setembre,
em va obligar a revisar la meva postura

i a replantejar-me algunes coses,

i a repassar alguns dels meus treballs,
de les coses que havia escrit

i alguns dels intercanvis que havia tingut
amb els funcionaris

per veure què era què en realitat.

Com diem a Trinitat i Tobago:
qui és qui i què és què.

D'acord? Volem intentar recalcular els fets.

I vaig presentar una sol·licitud
de llibertat d'informació

el maig d'aquest any al Ministeri d'Hisenda,

El Ministeri d'Hisenda és la torre del costat.

Aquest és l'altre context.

Doncs bé, el Ministeri d'Hisenda, segons sabem,

està subjecte a les disposicions
de la Llei de llibertat d'informació.

I us donaré un exemple real
per veure si això és veritat.

El Banc Central on ens trobem aquest matí

és immune a les disposicions
de la Llei de llibertat d'informació.

Així que, de fet, no se'ls pot preguntar res,

i ells no tenen cap obligació de respondre a res.

La llei ha estat així des de 1999.

Així que em vaig llançar de ple
i els vaig fer quatre preguntes.

Relacionaré les preguntes amb les respostes,

perquè pugueu entendre, com deia, on ens trobem.

Aquest lloc és diferent a tots els altres.

Pregunta número u:

Vaig demanar veure els comptes de CL Financial,

i si no em podeu ensenyar els comptes…

el Ministre d'Hisenda està fent declaracions,

aprovant noves lleis i fent discursos i tot això.

En quins números es basa?

És com aquell acudit: vull el mateix
que ell està bevent.

I em van escriure i em van dir,

què és el que vols dir realment?

Van respondre a la meva pregunta
amb una altra pregunta.

Segon punt: Vull veure

qui són els creditors del grup
que han rebut el reembors?

Deixeu-me que faci una pausa per mencionar

que s'han gastat 24.000 milions de dòlars
dels nostres diners en això.

Això equival a uns 3.500 milions de dòlars americans

que provenen d'un petit… abans érem un país

caribeny ric en recursos. D'acord?

I els vaig preguntar,

a qui havien anat a parar
aquests 3.500 milions de dòlars?

I m'agradaria tornar a fer una pausa
per donar-vos més context,

perquè el context ens ajudarà
a entendre millor aquest tema.

Hi ha una persona en concret
que forma part del govern ara mateix.

El nom de la persona no importa.

I aquesta persona ha fet carrera

utilitzant la Llei de llibertat d'informació

per avançar en la seva causa política.

D'acord? El seu nom no és important.

No el dignificaré. Estic intentant explicar un fet.

El tema és que aquesta persona
s'ha dedicat a utilitzar

la Llei de llibertat d'informació
per avançar en la seva carrera política.

I el cas més famós

va ser el que es va anomenar
l'Escàndol de la beca secreta,

en el que uns 60 milions de dòlars
de diners del govern

que es van repartir mitjançant una sèrie de beques,

i les beques no s'havien anunciat, etcètera, etcètera.

I aquesta persona va poder arribar
fins el tribunal utilitzant aquesta llei del Parlament,

la Llei de llibertat d'informació,

per a fer pública la informació,

i a mi em va semblar una idea excel·lent.

Fantàstic.

Però el fet és el següent:

Si és just i adequat utilitzar
la Llei de llibertat d'informació

i utilitzar el tribunal

per a forçar una revelació
sobre 60 milions en diners públics,

ha de ser just i adequat

forçar una revelació
sobre 24.000 milions de dòlars.

No? Però el Ministre d'Hisenda,

el Secretari Permanent del Ministeri d'Hisenda,

em va escriure i va dir:
"aquesta informació també està exempta".

Us n'adoneu? Això és al que ens afrontem, d'acord?

La tercera cosa que us diré

és que també vaig preguntar

pels directors de CL Financial,

si estaven declarant els seus impostos
segons la Llei sobre integritat en la vida pública.

Tenim una Llei sobre integritat en la vida pública

dins de la nostra estructura que suposadament
protegeix els interessos de la nació.

I els funcionaris públics han de declarar

el que tenen en termes d'actius i passius.

I, és clar, des d'aleshores he descobert
que no ho han fet,

i que, de fet, el Ministre d'Hisenda
ni tan sols els ha demanat que ho facin.

Així que aquest és el panorama.
Ens trobem en una situació

en la qual s'han descartat les salvaguardes bàsiques

de la integritat, la responsabilitat i la transparència.

He fet la pregunta de la manera legal requerida.

I l'han ignorada.

Hem de seguir treballant en allò que ens va motivar

durant l'article 34. No ens en podem oblidar.

He definit aquesta despesa com la despesa única
més gran de la història del país.

També és l'exemple únic més gran

de corrupció pública d'acord amb aquesta equació.

Aquest és el meu bany de realitat.

Quan es produeix una despesa de diners públics

sense que ningú accepti responsabilitats

i sense transparència,

això equival a corrupció,

tant si et trobes a Rússia com a Nigèria o Alaska,

sempre acabarà en corrupció
i això és al que ens afrontem.

Seguiré treballant per

tirar endavant i aconseguir algún tipus de resolució

d'aquests assumptes al Ministeri d'Hisenda.

I si haig d'anar fins al tribunal personalment, ho faré.

Seguirem endavant.

Seguirem treballant dins del JCC.

Però ara m'agradaria deixar de banda
el context de Trinitat i Tobago

i aportar quelcom nou

com a exemple a nivell internacional.

La periodista [Heather] Brooke ens va parlar

sobre la seva batalla contra la corrupció del govern

i va mencionar una pàgina web, Alaveteli.com.

Alaveteli.com ofereix una base de dades oberta

per a les sol·licituds de llibertat d'informació

i una manera de parlar els uns amb els altres.

Jo podria veure el que estàs sol·licitant.

Tu podries veure el que jo he sol·licitat
i les respostes que he rebut.

Ens permet treballar de manera col·lectiva.
Hem de construir una base de dades col·lectiva

i un enteniment col·lectiu de cap a on ens dirigim.

Hem d'incrementar la conscienciació.

Per acabar, m'agradaria parlar
d'una cosa relacionada amb això,

una pàgina web meravellosa de l'Índia

anomenada IPaidABribe.com.

Tenen sucursals internacionals,

i és important que coneguem aquesta pàgina.

IPaidABribe.com és realment important,

una bona pàgina per visitar.

M'agradaria acabar aquí.
Us demano que tingueu coratge.

Descarteu el primer mite; és un crim.

Descarteu el segon mite; és un gran problema.

És un problema enorme. És un crim econòmic.

I seguim treballant junts

per millorar aquesta situació,

per aconseguir estabilitat i sostenibilitat
dins de la nostra societat. Gràcies.