Ali Carr-Chellman: reeducar els nens a través dels jocs

A TEDxPSU, Ali Carr-Chellman assenyala tres motius pels quals molts nens deixen l'escola, i exposa el seu atrevit pla per atreure'ls de nou: traslladar la seva cultura a l'aula, amb noves normes que permetin als nois ser nois, i utilitzar videojocs que els ensenyin a la vegada que els entretinguin.

Sóc aquí per dir-vos

que tenim un problema amb els nens,

un problema greu amb els nens.

La seva cultura no funciona a les escoles.

També compartiré amb vosaltres

com podem solucionar aquest problema.

Primer de tot, aquí teniu un nen,

i aquí teniu una nena.

I aquest segurament és l'estereotip

de nen i nena que us imagineu.

Si creieu que estic generalitzant,

llavors no feu cas del que us diré.

Així que no ho penso fer, no és el que m'interessa.

Aquí tenen un altre tipus de nen i nena.

El que vull dir és que no tots els nens

viuen dins d'aquests límits rígids

del que pensem que són els nens i les nenes.

I no totes les nenes viuen dins d'aquests límits rígids

del que pensem que són les nenes.

La realitat és que la majoria de nens són d'una manera,

i la majoria de nenes són d'una altra.

I la qüestió és que, pels nens,

la seva forma de viure i la cultura de la que formen part

no funciona bé a les escoles.

Com ho sabem?

El Projecte de les 100 nenes

ens dóna unes quantes estadístiques.

Per exemple: per cada 100 nenes expulsades temporalment

de l'escola, hi ha 250 nens expulsats.

Per cada 100 nenes expulsades definitivament,

hi ha 335 nens expulsats.

Per cada 100 nenes en educació especial,

hi ha 217 nens.

Per cada 100 nenes amb dificultats d'aprenentatge,

hi ha 276 nens.

Per cada 100 nenes

amb un trastorn emocional,

hi ha 324 nens.

I per cert, totes aquestes xifres augmenten significativament

entre els negres,

els pobres

o a les escoles superpoblades.

I si s'és nen,

és cuatre vegades més probable

que contreguin TDAH,

trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat.

D'altra banda,

també hem de reconèixer que

les dones encara necessiten ajuda amb l'escola,

que els sous encara són molt més baixos,

fins i tot tenint en compte els tipus de feina,

i que les nenes tenen moltes dificultats

amb les matemàtiques i les ciències.

Tot això és cert.

Però res d'això ens hauria d'impedir

de posar atenció a les necessitats educatives

dels nostres nens d'entre 3 i 13 anys.

Ho hem de fer.

De fet, hauríem d'agafar una pàgina dels seus llibres i veure

que els programes i les iniciatives

que s'han posat en marxa

per a les dones que estudien ciències, enginyeries i matemàtiques

són fantàstics.

Han anat molt bé a les nenes

en aquestes situacions.

I hauríem de pensar una manera

per aconseguir el mateix amb els nois,

amb els més joves.

Fins i tot amb els més grans

trobem que encara tenen problemes.

Pel que fa a les universitats,

avui dia el 60% dels llicenciats són noies,

és una xifra important.

A l'administració de les universitats

no els hi fa gaire gràcia la idea

que ens estiguem acostant al 70%

d'alumnat universitari femení.

L'administració universitària s'amoïna

perquè les noies no volen estudiar on no hi ha cap noi.

Així doncs, s'estan començant a establir

centres i estudis masculins

per a poder implicar els homes

en la vida universitària.

Si preguntes per la facultat, et diran:

"Sí, bé, sempre estan jugant a videojocs,

fent apostes per Internet tota la nit,

i jugant al World of Warcraft,

cosa que afecta

el seu rendiment acadèmic."

Doncs sabeu què?

El problema no són els videojocs.

Els videojocs en són un símptoma.

Ja havien perdut l'interès molt abans

d'arribar a aquest punt.

Parlem de perquè van perdre l'interès

quan tenien entre 3 i 13 anys.

Crec que hi ha tres raons per les quals

estan per altres coses

amb la cultura actual de les escoles.

La primera és l'absència de tolerància.

El fill d'una mestra que conec

va donar-li totes les seves joguines,

i ella les va haver de revisar i

treure'n totes les pistoletes de plàstic.

No es pot tenir ganivets, espases o destrals de plàstic

o coses d'aquestes

a una aula de parvulari.

Què temem que faci un marrec amb una pistoleta així?

Home, sisplau.

Però serveix per a demostrar

que ja no es pot fer gatzara al pati de l'escola.

Tampoc estic a favor dels pinxos.

No vull dir que

hàgim de deixar portar pistoles i ganivets a l'escola.

Però quan diem

que a un alumne d'institut que és monitor d'esplai

que té el cotxe tancat amb clau a l'aparcament

i una navalla dins del cotxe

l'han d'expulsar uns dies de l'escola,

crec que n'hem fet un gra massa, de la tolerància zero.

La tolerància zero també és contraproduent amb les redaccions.

Hi ha moltes classes en les quals

no és permès d'escriure sobre res violent.

No és permès d'escriure sobre res

que tingui a veure amb videojocs, aquest tema està prohibit.

El nen torna de l'escola i diu:

"Odio escriure".

"Per què odies escriure, fill meu? Què té escriure?"

"Doncs que haig d'escriure sobre el que ella em mana d'escriure".

"Val, i què et demana que escriguis?"

"Poemes. Haig d'escriure poemes.

I petits moments de la meva vida.

No vull escriure sobre això".

"Entesos. Llavors, què vols escriure? Sobre què vols escriure?"

"Vull escriure sobre videojocs. Vull escriure sobre passar de nivell.

Vull escriure sobre aquest món interessantíssim.

Vull escriure sobre un tornado que ve a casa nostra

i peta totes les finestres

i destrossa tots els mobles i mata tothom".

"Val. D'acord".

Li dius això a un professor

i et dirà, amb el semblant tot seriós,

"Hauríem d'enviar aquest nen al psicòleg?"

I la resposta és no, només és un nen.

És un nen, i prou.

No està bé escriure aquesta mena de coses

a les classes actualment.

Així que aquesta és la primera raó:

les polítiques de tolerància zero i com són contraproduents.

La següent raó per a la separació entre la cultura dels nens i la de les escoles:

hi ha menys professors homes.

Qualsevol que tingui més de 15 anys no sap què vol dir això,

perquè en els darrers 10 anys,

el nombre de professors de primària

ha quedat reduït a la meitat.

Vam baixar del 14 per cent

al 7 per cent.

Això vol dir que el 93 per cent del professorat

que ensenya a primària als nostres nens

són professores.

I quin és el problema?

Les dones són fabuloses. Totalment d'acord.

Però on són els models masculins per als nens

que els diguin que està bé ser murri.

Tenen pares, tenen mossèns,

tenen monitors d'esplai,

però, en última instància, passen sis hores al dia

cinc dies a la setmana en una aula.

I en la majoria d'aquestes aules

no hi ha homes.

Així que pensen: suposo que aquest no és un lloc per nens.

Aquest és un lloc per nenes.

No se'm dóna gaire bé,

així que millor que vagi

a jugar videojocs or fer esport, o alguna cosa així,

perquè està clar que aquí no encaixo.

Els homes no hi encaixen, això és força evident.

I aquesta pot ser una forma molt directa

de veure com passa.

Però amb una forma menys directa,

l'absència masculina en l'ambient:

ets a la sala del professorat,

i estan xerrant

sobre en Pere i en Marc, que s'han esbatussat al pati.

"Què farem amb aquests nois?"

La resposta a aquesta pregunta canvia segons qui segui a l'altre banda de la taula.

Hi ha homes?

Hi ha mares que han educat els seus fills en aquella taula?

És que la conversa canvia

segons qui segui a l'altra banda de la taula.

La tercera raó per la qual els nens estan tan separats de l'escola actual:

companys, el parvulari és la nova primària.

El pla d'estudis està comprimit a més no poder.

Quan tens 3 anys, millor que sàpigues escriure el teu nom amb claredat,

o ho considerarem un retard en el desenvolupament.

Quan arribes a primer de primària,

hauries de saber llegir paràgrafs de text

potser amb un dibuix, o potser no,

en un llibre d'unes 25 o 30 pàgines.

Si no ho saps fer, segurament et posarem

a classes de reforç de lectura.

I si preguntes al professorat de reforç, et diran

que tenen uns 4 o 5 nens per cada nena a les classes de reforç

de primària.

Això és un problema

perquè el missatge que reben els nens

és: "has de fer sempre

el que el professor t'ordeni".

El sou del professort depèn

de les classes de reforç, les subvencions públiques,

la responsabilitat, les proves

i tota la resta.

O sigui que ha d'empescar-se una manera

que tots aquests nens superin el pla d'estudis,

i les nenes també.

Aquest pla d'estudis tan comprimit no va bé

a cap nen actiu.

I el que passa és que

la professora diu: "Va, seieu,

estigueu-vos quiets, feu el que us dic, seguiu les normes,

no perdeu el temps, concentreu-vos,

sigueu una noia".

Això és el que els diu.

Indirectament, però això és el que els diu.

I aquí tenim un problema molt greu. Quina n'és la causa?

Nosaltres.

(Riallades)

Volem que els nostres bebès sàpiguen llegir quan tenen 6 mesos.

Heu vist els anuncis?

Volem viure a Vilafranca d'ESADE,

on tots els nens són més intel·ligents que la mitjana.

Però això no és gaire sa per a la nostra canalla.

No va bé per al desenvolupament,

i és especialment dolent per als nens.

Llavors què fem?

Hem d'anar on ells són.

Ens hem d'endinsar en la cultura dels nens.

Hem de canviar la mentalitat dels nens

de ser acceptats a les escoles de primària.

Podem fer certes coses molt concretes.

Podem dissenyar jocs millors.

La majoria dels jocs educatius que hi ha al mercat

en realitat són targetes del Trivial.

Són repeticions i pràctiques amb pretensions.

No tenen el fil narratiu ric i profund

que tenen els videojocs atractius de debò,

que interessen als nens.

Així que ens cal dissenyar jocs millors.

Hem de parlar amb el professorat i els pares,

amb els polítics i la direcció de les escoles.

Hem d'assegurar-nos que la gent s'adona que ens calen més homes a les aules.

Hem de revisar detingudament les nostres polítiques de tolerància zero.

Tenen sentit?

Hem de pensar maneres

per descomprimir el pla d'estudis, si es pot,

intentant tornar els nens a un lloc

on se sentin còmodes.

Hem de tenir totes aquestes converses.

Hi ha exemples excel·lents

d'escoles.

El New York Times en parlava d'una l'altre dia.

Un dissenyador de jocs de la New School

va muntar una escola de videojocs fabulosa.

Però només està adaptada a uns quants nens.

Així que no es pot extrapolar.

Hem de canviar la cultura i les conviccions

que té la classe política, les direccions de les escoles i els pares

sobre què acceptem i com ho acceptem

a les escoles avui en dia.

Hem de reunir més diners per al disseny de jocs.

Perquè els bons jocs, els bons de debò, costen diners,

i el World of Warcraft té un gran pressupost.

La majoria de jocs educatius en tenen poc.

Amb què hem començat:

els meus companys (el Mike Petner, en Shawn Vashaw i jo mateixa)

hem començat fixant-nos en l'actitud del professorat

i esbrinar quines sensacions tenen respecte dels jocs,

què hi tenen a dir.

I hem descobert

que parlen dels nens de l'escola

que conversen sobre jocs

d'una forma força despectiva.

Diuen: "Ah, sí. Sempre estan xerrant sobre això.

Parlen sobre les seves figuretes d'acció

i les seves petites fites o segells de mèrits,

o com es digui això que aconsegueixen.

I sempre n'estan parlant, d'aquestes coses".

I parlen així com si no estigués malament.

Però si es tractés de la vostra cultura,

penseu en com us sentiríeu.

És molt molest ser el destinatari

d'aquests comentaris.

S'amoïnen amb qualsevol cosa

que tingui res a veure amb la violència

per les polítiques de tolerància zero.

Estan convençuts que els pares i les administracions no acceptaran mai res.

Així que ens cal reflexionar sobre l'actitud del professorat

i trobar maneres de canviar aquesta actitud

per una altra de molt més oberta

perquè el professorat accepti la cultura dels nens a l'aula.

Perquè, al cap i a la fi, si no ho fem,

tindrem nens que deixaran primària pensant:

"Suposo que aquest lloc és per a nenes,

no per a mi.

Així que m'hauré de dedicar als jocs o als esports".

Si canviem això, si estem atents a aquestes coses,

i podem reeducar els nens a través dels jocs,

deixaran primària pensant: "Sóc llest".

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)