El feliç secret per a una feina millor

Creiem que hem de treballar per ser feliços, però podria ser que fos al revés? En aquesta xerrada àgil i entretinguda de TEDxBloomington, el psicòleg Shawn Achor proposa que és la felicitat la que inspira la productivitat.

Quan jo tenia set anys i la meva germana cinc

jugàvem damunt d'una llitera.

Llavors jo tenia dos anys més que la meva germana

bé, encara en tinc dos més

però llavors això suposava que ella havia que fer el que jo volgués,

i jo volia jugar a la guerra.

Així que estàvem damunt de la nostra llitera.

I en un cantó de la llitera,

jo havia posat tots els meus soldats G.I. Joe i les seves armes.

I a l'altre costat hi havien tots els "My little Ponies" de la meva germana

preparats per a un atac de cavalleria.

Hi ha diferents versions del que realment va passar aquella tarda,

però com que avui la meva germana no és aquí,

deixeu-me que us expliqui la història real --

(Rialles) --

que és que la meva germana és una mica patosa.

D'alguna manera, sense cap ajuda o empenta del seu germà gran,

l'Amy va desaparèixer de sobte de damunt de la llitera

i va aterrar al terra de cop.

Vaig mirar amb neguit des del cantó llit

per veure què n'havia sigut de la meva germana

i vaig veure que havia aterrat dolorosament amb mans i genolls,

de quatre potes al terra.

Estava nerviós perquè els meus pares m'havien encarregat

d'assegurar-me que la meva germana i jo

juguéssim de la manera mes segura i silenciosa possible.

I tenint en compte que ja l'hi havia trencat el braç a l'Amy accidentalment

només una setmana abans ...

(Rialles)

... heròicament, apartant-la de la trajectòria

d'una bala d'un imaginari franctirador,

(Rialles)

de la qual cosa encara espero que se m'agraeixi,

estava intentant tant com podia --

ella ni tan sols ho va veure venir --

estava intentant tant com podia de comportar-me bé.

I vaig veure la cara de la meva germana,

amb un gemec de dolor i sofriment i sorpresa

que amenaçava en sortir de la seva boca i despertar

els meus pares de la llarga migdiada d'hivern en la qual s'havien submergit.

Així que vaig fer la única cosa

que el meu agitat cervell de set anys podia pensar per evitar aquesta tragèdia.

I si teniu nens, ja haureu vist això abans.

Vaig dir, "Amy, Amy, espera. No ploris. No ploris."

Has vist com has aterrat?

Cap humà pot aterrar així a quatre potes.

Amy, crec que això vol dir que ets un unicorn.

(Rialles)

A veure, això era trampa, perquè per ella no hi havia res millor al món

que no ser l'Amy, la nena de cinc anys ferida,

sino l'Amy l'unicorn especial.

Per suposat, aquesta opció no li havia passat mai pel cap abans d'aquell moment.

I podies veure com la meva pobre, manipulada germana s'enfrontava a un conflicte,

mentre el seu petit cervell intentava dedicar recursos

a sentir el dolor i sofriment i sorpresa

que acabava d'experimentar,

o a contemplar la seva nova identitat d'unicorn.

I aquesta última opció és la que va guanyar.

En comptes de plorar, en comptes d'abandonar el nostre joc,

en comptes de despertar als meus pares,

amb totes les consequències negatives que això hauria implicat per a mi,

en comptes d'això un somriure va aparèixer al seu rostre.

i va pujar altre cop a la llitera amb tota la gràcia d'un petit unicorn ...

(Rialles)

... amb una cama trencada.

Això que ens vam trobar

a la tendra edat de només cinc i set anys --

no en teníem ni idea llavors --

era quelcom que estaria a l'avantguarda d'una revolució científica

que tindria lloc dues dècades més tard en quant a la manera com veiem el cervell humà.

Això amb el que ens vam trobar es diu psicologia positiva,

i és la raó per la qual soc aquí avui

i la raó per la qual em llevo cada matí.

Quan vaig començar a parlar d'aquesta recerca

fora de l'entorn acadèmic, a empreses i escoles,

la primera cosa que em van dir és que

mai comencés una xerrada amb un gràfic.

La primera cosa que vull fer és començar la meva xerrada amb un gràfic.

Aquest gràfic sembla avorrit,

però aquest gràfic es la raó per la qual m'il·lusiono i em llevo cada matí.

I aquest gràfic ni tan sols signfica res; és informació falsa.

El que vam trobar és --

(Rialles)

Si aconseguís aquestes dades fent un estudi aquí, en aquest espai, estaria encantat,

perquè aquí hi ha una tendència molt clara,

i això vol dir que es pot publicar,

que és el que realment importa.

El fet que trobem un punt vermell per sobre de la corba,

hi a algun "raro" a la sala --

Ja sé jo qui ets, t'he vist abans --

no hi ha cap problema.

Això no és un problema, com la majoria de vosaltres sabeu,

perquè simplement puc esborrar el punt.

Puc esborrar el punt perquè està clar que és un error de mesura.

I sabem que és un error de mesura

perquè m'està fent malbé les dades.

Així que una de les primeres coses que ensenyem

als cursos d'econòmiques i estadística i negocis i psicologia

és com podem eliminar els "raros" de forma estadísticament correcta.

Com eliminem els valors extrems

per tal de trobar el que encaixa millor?

Clar, això és fantàstic si estic intentant esbrinar

quantes pastilles pel dolor la majoria de gent s'hauria de prendre -- dues.

Però si m'interessa el potencial, si m'interessa el teu potencial,

o en la felicitat o productivitat

o en l'energia o la creativitat

el que estem fent és que creem un culte cap la mitjana a través de la ciència.

Si fes una pregunta com ara,

"Amb quina rapidesa pot aprendre a llegir un nen en una classe?"

els científics canvien la resposta a "Quina és la mitjana de velocitat en que

un nen aprèn a llegir en una classe?"

i després enfoquem la classe cap a complir amb la mitjana.

Ara bé, si tu et trobes per sota d'aquesta corba,

llavors els psicòlegs s'entusiasmen,

perquè això vol dir que tens depresió o un trastorn,

o si pot ser els dos.

Esperem que siguin els dos perquè el nostre model de negoci

és que entres en una sessió de teràpia amb un problema,

volem assegurar-nos que marxaràs sabent que en tens 10,

així hauràs de tornar a venir una i altra vegada.

Retrocedirem a la teva infància si cal,

però el que volem és que al final siguis normal altra vegada.

Però normal és estar a la mitja.

I el que jo proposo i el que la psicologia positiva proposa

és que si estudiem només la mitja,

ens quedarem a la mediocritat.

Llavors en comptes d'esborrar aquests valors atípics positius,

el que jo faig intencionadament és endinsar-me en una població com aquesta

i preguntar-me, perquè?

Perquè alguns de vosaltres esteu tant per damunt de la corba

en quant a la vostra habilitat intel·lectual, habilitat atlètica, habilitat musical,

creativitat, nivells energètics,

la vostra resistència de cara als reptes, el vostre sentit de l'humor?

Sigui el que sigui, en comptes d'esborrar-vos, el que jo vull fer és estudiar-vos.

Perquè potser podem recollir informació --

no només per pujar a persones cap a la mitjana,

sinó també per fer pujar tota la mitjana

a les empreses i escoles arreu del món.

La raó per la qual aquest gràfic és important per a mi

és, quan poso les notícies, sembla que la majoria d'informació

no és positiva, de fet, és negativa.

La major part va d'assassinats, corrupció, malalties, desastres naturals.

I ràpidament, el meu cervell comença a pensar

que aquesta és la proporció exacte de negatiu i positiu al món.

Això està creant el que s'anomena

el síndrome de la facultat de medicina --

el qual, si coneixeu a gent que ha estudiat medicina,

durant el primer any de carrera,

mentre llegeixes en una llista de tots els símptomes i totes les malalties que podrien ocórrer,

de cop i volta te'n adones que les tens totes.

El meu cunyat es diu Bobo -- això és una altra història diferent.

En Bobo es va casar amb l'Amy l'unicorn.

En Bobo em va trucar un dia

des de la facultat de Medicina de Yale,

i en Bobo em va dir, "Shawn, tinc la lepra."

(Rialles)

La qual cosa, fins i tot a Yale, és extraordinàriament estranya.

Però jo no tenia ni idea sobre com consolar al pobre Bobo

perquè tot just acabava de superar tota una setmana de menopausa.

(Rialles)

Sabeu, el que estem descobrint és que no és la realitat que ens forma,

sinó l'òptica que el teu cervell fa servir per veure el món que forma la teva realitat.

I si podem canviar l'òptica, no només podem canviar la teva felicitat,

podem canviar cada resultat educatiu i empresarial al mateix temps.

Quan vaig fer la sol·licitud per Harvard, vaig fer-ho com a repte.

No m'esperava d'entrar-hi, i la meva família no tenia diners per a la universitat.

Quan vaig obtenir una beca militar dues setmanes després, em van deixar anar-hi.

De sobte, allò que en principi no era ni tan sols una possibilitat es va fer realitat.

Quan vaig arribar-hi, vaig assumir que tots els altres ho veien també com un privilegi,

que estarien contents d'estar allà.

Fins i tot si estàs dins una classe plena de gent més llesta que tu,

estaries content simplement per estar en aquella clase, i així és com jo em sentia.

Però el que vaig descobrir allà

és, mentre hi ha gent que si que experimenta això,

quan em vaig graduar al cap de quatre anys

i vaig passar després els següents vuit anys vivint als dormitoris amb els estudiants --

Harvard m'ho va demanar, jo no era d'aquell tipus.

(Rialles)

Treballava per Harvard aconsellant als estudiants durant aquests difícils quatre anys.

I el que vaig descobrir durant la meva recerca i ensenyament

és que aquells estudiants, encara que haguessin estat contents

amb l'èxit principal per haver entrat a la universitat,

dues setmanes després els seus cervells no estaven concentrats en el privilegi d'estar allà,

ni en filosofia o la física.

El seu cervell estava concentrat en la competició, la quantitat de treball,

les dificultats, la pressió, les queixes.

Quan jo vaig anar-hi per primera vegada, vaig entrar al menjador dels estudiants de primer

i és on els meus amics de Waco, Texas, que és on vaig créixer --

sé que alguns de vosaltres n'haureu sentit a parlar.

Quan ells em venien a visitar, miraven al voltant,

i deien, "Aquest menjador sembla tret

de Hogwart's de la película de "Harry Potter", i tenien raó.

Això és Hogwarts de la película "Harry Potter" i això és Harvard.

I davant d'això,

em deien, "Shawn, perquè perds el temps estudiant la felicitat a Harvard?

De veritat, quina raó tindria un estudiant de Harvard

per ser infeliç?"

A dins d'aquesta pregunta

hi ha la clau per entendre la ciència de la felicitat.

Perquè el que aquesta pregunta assumeix

és que el món exterior prediu el nivell de la nostra felicitat

quan en realitat, si jo ho sé tot sobre el teu món exterior,

puc predir només el 10 per cent de la teva felicitat a llarg plaç.

90 per cent de la teva felicitat a llarg plaç

la prediu no el món exterior,

sinó la manera que el teu cervell processa el món.

I si la canviem,

si canviem la nostra fórmula per a la felicitat i l'èxit,

el que podem fer és canviar la manera

que després ens permet canviar la realitat.

El que hem descobert és que només el 25 per cent de l'èxit en el treball

és predit per el coeficient intel·lectual.

El 75 per cent de l'èxit

està pronosticat per els teus nivells d'optimisme, el suport social

i la teva habilitat de veure l'estrès com a un repte en comptes d'una amenaça.

Vaig parlar amb un internat a Nova Anglaterra, probablement l'escola més prestigiosa,

i van dir, "Si ja ho sabem això.

Així que cada any, en comptes de fer classe, tenim una setmana dedicada al benestar.

I estem tan emocionats. El dilluns a la night tenim el millor expert del món

que ve a parlar sobre depressió adolescent.

El dimarts a la nit, violència escolar i bulling.

El dimecres a la nit, transtorns alimentaris.

El dijous a la nit, el consum de drogues.

I el divendres estem intentant decidir si dedicar-lo al sexe sense protecció o a la felicitat."

(Rialles)

Vaig dir, "Aquest és el típic divendres de la majoria de gent."

(Rialles)

(Aplaudiment)

Estic content que us agradi, però a ells no els va fer cap gràcia.

Silenci al telèfon.

I dins del silenci, jo vaig dir,"M'agradaria parlar a la vostra escola,

però perquè ho sapigueu, això que feu és més una setmana del malestar que no pas del benestar.

El que heu fet és subratllar totes les situacions negatives que poden passar,

però no heu parlat de les positives.

L'absència de malaltia no vol dir bona salut.

Així és com arribem a la bona salut:

Hem de capgirar la fórmula per a la felicitat i l'èxit.

En els últims tres anys, he viatjat a 45 països diferents,

treballant amb escoles i companyies

enmig d'una crisi econòmica.

I el que he vist és que la majoria de companyies i escoles

segueixen una fórmula per a l'èxit, que és la següent:

Si treballo fort, tindré més èxit.

I si tinc més èxit, llavors seré més feliç.

I això esta recalcat amb la manera que tenim de pujar als fills, de dirigir,

la manera com motivem el nostre comportament.

I el problema és que és una manera de fer retrògrada i científicament truncada per a dues raons.

Primer, cada vegada que el teu cervell assoleix un objectiu,

acabes de canviar el que per tu significa tenir èxit.

Treus bones notes, però vols treure encara millors notes,

entres a una bona escola i després entres a una escola encara millor,

tens una bona feina, doncs ara has d'aconseguir una feina encara millor,

arribes a la teva meta, canviem la meta.

I si la felicitat es troba a l'altra banda de l'èxit, el teu cervell mai hi arriba.

El que hem estat fent és apartar la felicitat

per sobre l'horitzó cognitiu de la societat.

I això passa perquè ens pensem que hem de tenir èxit,

i després serem feliços.

Però realment el problema és que els nostres cervells funcionen al revés.

Si elevem el nivell de positivitat d'algú en el present,

llavors el seu cervell experiencia el que ara anomenem un avantatge de felicitat,

que es refereix a que el cervell positiu

rendeix molt millor

del que ho fa un de negatiu, neutral o estressat.

La intel·ligència augmenta, la creativitat augmenta, els nivells energètics augmenten.

De fet, el que hem après

és que tots els resultats relacionats amb els negocis milloren.

El cervell positiu és un 31% més productiu

que el cervell negatiu, neutral o estressat.

Ets un 37% per cent millor venedor.

Els metges són un 19 %per cent més ràpids, més precisos

quan es tracta de determinar el diagnòstic

quan s'és positiu en comptes de negatiu, neutral o sota pressió.

Això vol dir que podem invertir la fórmula.

Si podem trobar la manera d'esdevenir més positius en el present,

llavors els nostres cervells funcionen encara amb més èxit

ja que som capaços de treballar més i més ràpid, i de manera més intel·ligent.

El que necessitem fer és invertir aquesta fórmula

per tal de començar a veure del que són capaços els nostres cervells.

Perquè la dopamina, que inunda el teu sistema quan estàs positiu,

té dues funcions.

No només et fa més content,

també engega tots els centres d'aprenentatge al cervell

i et permet adaptar-te al món de manera diferent.

Hem vist que hi ha maneres amb les que pots entrenar el teu cervell

per tal de ser més positiu.

En només dos minuts al dia durant 21 dies consecutius,

realment podem reprogramar el cervell,

permetent-li de treballar

de manera més optimista i amb més èxit.

Hem fet tot aquesta recerca

a cada companyia amb la què he treballat,

fent que escriguin tres coses per les que donen gràcies

durant 21 dies consecutius, tres coses noves cada dia.

I al final,

els seus cervells comencen a quedar-se amb ls pauta

d'escanejar el món sense buscar les coses negatives sinó les positives primer.

Escriure sobre una experiència positiva que has tingut en les últimes 24 hores

li permet al teu cervell de reviure-la.

L'exercisi li ensenya al cervell que el teu comportament és important.

Hem observat que la meditació li permet al cervell

superar el dèficit d'atenció i hiperactivitat que hem estat creant

quan intentem fer més d'una tasca a la vegada

i li permet al cervell concentrar-se en la tasca actual.

I finalment, els actes d'amabilitat aleatoris són actes d'amabilitat conscients.

Fem que la gent, quan obren el seu correu,

escriguin un email positiu

elogiant o donant gràcies a algú en la seva xarxa de suport social.

I fent aquestes activitats

i entrenant el teu cervell tal i com entrenem els nostres cervells,

hem descobert que podem invertir la fórmula per a la felicitat i l'èxit,

i al fer això, no només crear onades de positivitat,

també crear una revolució real.

Moltíssimes gràcies.

(Aplaudiments)