La violència contra les dones: és cosa d'homes Jackson Katz:: La violència contra les dones: és cosa d'homes.

La violència domèstica i els abusos sexuals són, sovint, anomenats "temes de dones". Però en aquesta xerrada dura i valenta, Jackson Katz defensa que són temes intrínsecament masculins, i demostra com aquestes conductes violentes estan lligades a les definicions de masculinitat. Un toc d'atenció a tots nosaltres (homes i dones) per denunciar els comportaments inacceptables i convertir-nos en líders del canvi.

Ara compartiré amb vosaltres

una perspectiva que canvia el paradigma

sobre els temes de la violència de gènere:

agressió sexual, violència domèstica, abusos dins de la relació,

assetjament sexual, abusos sexuals a menors.

Tot aquest ventall de temes als quals em referiré, per abreviar,

com a "temes de violència de gènere",

han estat considerats temes de dones amb els que alguns bons homes

han donat un cop de mà, però jo tinc un problema amb aquest marc

i no l'accepto.

Jo no els considero temes de dones amb els que alguns bons homes han donat un cop de mà.

De fet, estic aquí per defensar que aquests són temes d'homes,

principalment.

(Aplaudiments)

Òbviament, també són temes de dones,

ho aprecio, però dir que

la violència de gènere és un tema de dones és part del problema,

per un seguit de raons.

La primera és que dóna als homes una excusa per no parar atenció.

Oi? Molts homes sentim el terme "temes de dones"

i tendim a desconnectar, i pensem:

"Ei, sóc un tio. Això és per les noies", o "Això és per les dones."

I, com a resultat, un munt d'homes literalment

no van més enllà de la primera frase.

És gairebé com si es desactivés un xip al nostre cervell,

i els camins de les neurones portessin la nostra atenció cap a una altra direcció

quan sentim el terme "temes de dones".

Per cert, això també és aplicable a la paraula "gènere",

perquè molta gent sent la paraula "gènere"

i pensen que significa "dones".

Així que creuen que "temes de gènere" és sinònim de "temes de dones".

Hi ha una certa confusió amb el terme "gènere".

I, de fet, deixi'm que els il·lustri aquesta confusió amb una analogia.

Parlem, per un moment, de raça.

Als EUA, quan sentim la paraula "raça",

molta gent pensa que vol dir afro-americà,

sud-americà, asiàtic-americà, nadiu-americà,

sud-asiàtic, de les illes del Pacífic, etc.

Molta gent, quan senten l'expressió "orientació sexual"

pensa que vol dir gai, lesbiana, bisexual.

I molta gent, quan sent la paraula "gènere",

pensa que vol dir dones. A cada cas,

no es para atenció al grup dominant.

Oi? Com si les persones blanques no tinguessin alguna mena d'identitat racial

o no fossin part d'alguna categoria o constructe racial,

com si les persones heterosexuals no tinguessin una orientació sexual,

com si els homes no tinguéssim gènere.

Aquesta és una de les maneres en què els sistemes dominants es mantenen

i es reprodueixen, és a dir,

que el grup dominant rarament pensa en la seva posició de dominació,

perquè aquesta és una de les característiques principals

del poder i del privilegi, la capacitat de no ser avaluats,

la manca d'introspecció, de fet, tornar-se invisible

en gran part en el discurs

sobre temes que són, principalment, sobre nosaltres.

I és sorprenent com funciona això en

la violència domèstica i sexual,

com, en gran mesura, s'ha esborrat als homes

de bona part de la conversa sobre el tema

que és bàsicament sobre els homes.

I ara il·lustraré les meves paraules

utilitzant la vella tecnologia.

En alguns aspectes fonamentals, estic fet a l'antiga.

Treballo amb -- faig pel·lícules-- i treballo amb l'última tecnologia,

però encara estic fet a l'antiga com a educador,

i vull compartir amb vostès aquest exercici

que il·lustra a nivell d'estructura de l'oració

com pensem,

literalment, la manera en què utilitzem el llenguatge

que conspira per mantenir la nostra atenció allunyada dels homes.

Aquest exemple és sobre la violència domèstica en particular,

però el podeu aplicar a coses semblants.

Prové de l'obra de la lingüista feminista Julia Penelope.

Comença amb una oració molt bàsica:

"En John va pegar la Mary."

És una bona oració.

"John" és el subjecte. "Va pegar" és el verb.

"Mary" és l'objecte. Bona oració.

Ara, anem a la segona oració,

que diu el mateix però amb una construcció passiva.

"La Mary va ser pegada per en John."

I aquí ha passat molt, en una sola oració.

Hem anat de "En John va pegar la Mary"

a "La Mary va ser pegada per en John".

En una oració, hem canviat el nostre focus d'atenció d'en John a la Mary,

i podeu veure que en John està molt a prop del final de l'oració,

bé, a prop de caure del mapa del nostre pla psíquic.

A la tercera oració, eliminem en John,

i tenim "La Mary va ser pegada",

i ara tot se centra en la Mary.

Ni tan sols pensem en en John. Està totalment centrat en la Mary.

Durant la generació passada, el terme que hem utilitzat

com a sinònim de "pegada" és "maltractada",

així que tenim "la Mary va ser maltractada".

I l'ultima oració en aquesta seqüència ,

provinent de les altres és:

"La Mary és una dona maltractada".

Així doncs ara, la pròpia identitat de la Mary --- La Mary és una dona maltractada--

és el que en John li va fer al començament.

Però hem demostrat que ja fa molt que en John va deixar la conversa.

Bé, aquells de nosaltres que treballem en el camp de la violència domèstica i sexual

sabem que donar la culpa a la víctima és omnipresent,

el que equival a dir que es culpa a la persona a la que se li va fer alguna cosa

en comptes de a la persona que ho va fer.

I diem coses com ara: "per què surten aquestes dones amb aquests homes?"

"Per què se senten atretes a aquests homes?"

"Per què hi tornen?" "Què es va posar ella per anar a la festa?"

"Quina ximpleria va fer." "Per què estava bevent

amb aquell grup d'homes en aquella habitació de l'hotel?"

Tot això és donar-li la culpa a la víctima, i hi ha moltes raons per fer-ho,

però una d'elles és que tota la nostra estructura cognitiva

està configurada per a culpar a les víctimes. És del tot inconscient.

Tota la nostra estructura cognitiva està muntada per a fer preguntes

sobre les dones i sobre les eleccions que fan les dones i sobre el que fan,

pensen i es posen.

I no escridassaré a la gent que fa preguntes

sobre les dones, val? És legítim fer-ho.

Però siguem clars: Fer preguntes sobre la Mary

no ens portarà enlloc en termes de prevenció de la violència.

Hem de fer un seguit de preguntes diferents.

Ja podeu veure on vull anar a parar amb això, oi?

Les preguntes no són sobre la Mary. Són sobre en John.

Les preguntes inclouen coses com ara: "per què pega en John a la Mary?"

Per què la violència domèstica és encara un gran problema

als EUA i arreu del món?

Què està passant? Per què hi ha tants homes que maltracten,

físicament, emocional, verbal i d'altres maneres,

a dones i noies, i homes i nois,

que diuen que s'estimen? Què està passant amb els homes?

Per què hi ha tants homes adults que abusen sexualment de nens i nenes petits?

Per què és aquest un problema tan estès a la nostra societat

i arreu del món en l'actualitat?

Per què sentim un cop i un altre

notícies sobre nous escàndols destapats en grans institucions

com ara l'Església Catòlica o el programa de futbol de Penn State

o els Boy Scouts d'Amèrica i tants i tants d'altres?

I també en comunitats locals de tot el país

i d'arreu, oi? Ho sentim constantment.

L'abús sexual infantil.

Què està passant amb els homes? Per què hi ha tants homes que violen dones

a la nostra societat i arreu?

Per què hi ha tants homes que violen altres homes?

Què està passant amb els homes?

I quin és el paper de les vàries institucions

que, a la nostra societat, estan ajudant a produir homes maltractadors

a ritme de pandèmia?

Perquè això no va de perpetradors individuals.

Aquesta és una manera ingènua d'entendre el que és

un problema social molt més profund i sistemàtic.

Mirin, els perpetradors no són

monstres que surten reptant dels pantans

i arriben a la ciutat a fer les seves coses fastigoses

i després se'n tornen a la foscor.

Aquesta és una idea molt ingènua, oi?

Els perpetradors són molt més normals que tot això,

molt més corrents.

Així que la pregunta és: què estem fent aquí

a la nostra societat i arreu?

Quins són els papers de les diverses institucions

ajudant a produir homes abusadors?

Quin és el paper dels sistemes de creences religioses,

de la cultura de l'esport, de la cultura de la pornografia,

de l'estructura familiar, de l'economia, i com s'interrelaciona tot això,

i la raça i l'etnicitat, i com s'interrelaciona tot això?

Com funciona tot això?

I llavors, un cop comencem a fer aquests tipus de connexions

i a preguntar aquestes qüestions grans i importants,

llavors podem parlar de com ho podem transformar,

en altres paraules, com podem fer quelcom de manera diferent?

Com podem canviar les actuacions?

Com podem canviar la socialització dels nois

i les definicions del que significa ser un home que porten als resultats actuals?

Aquestes són el tipus de preguntes que necessitem

fer i el tipus de feina que necessitem dur a terme,

però si continuem centrats per sempre en el que fan les dones

i pensem en les relacions o en altres coses,

no arribarem a aquest punt.

Bé, entenc que moltes dones

que han estat intentant parlar d'aquests temes,

avui i ahir i fa anys i panys,

sovint se les escridassa pels seus esforços.

Se les insulta, amb expressions com ara "flagell dels homes"

i "calumniadora dels homes",

i el repugnant i ofensiu "feminazi". Oi?

I saben de què va tot això?

Se'n diu matar al missatger.

És perquè les dones que s'aixequen

i parlen en el seu propi nom i en el d'altres dones

i per homes i nois, doncs això és un missatge per que

seguin i callin, per mantenir el sistema actual,

perquè no ens agrada quan la gent fa ones.

No ens agrada que la gent qüestioni el nostre poder.

Més val que seguis i callis, bàsicament.

I gràcies a Déu que les dones no han fet això.

Gràcies a Déu vivim en un món

on hi ha tant lideratge femení que pot contrarestar això.

Però un dels papers potents que els homes poden jugar en aquesta feina

és que podem dir algunes coses

que de vegades les dones no poden dir,

o, encara millor, a nosaltres se'ns pot sentir dir algunes coses

que sovint a les dones no se les pot sentir dir.

Ara bé, comprenc que hi ha un problema. El sexisme.

Però és veritat. I una de les coses que dic als homes

i als meus col·legues, i ho dic sempre és:

necessitem més homes amb el coratge i la fermesa

per començar a aixecar-se i dir algunes d'aquestes coses,

i estar al costat de les dones i no contra elles,

fent veure que això és una mena

de batalla de sexes i altres menes de ximpleries.

Vivim junts al món.

I, per cert, una de les coses que em molesten molt

d'algunes retòriques contra les feministes i altres

que han construït els moviments en favor

de les dones maltractades i contra les violacions a tot el món

és que d'alguna manera, com ja he dit, són anti-homes.

I tots els nois que estan profundament afectats

de manera negativa pel que algun home adult li està fent

a la seva mare, a ells mateixos, a les seves germanes?

Què passa amb tots aquests nois?

Què passa amb tots els joves i nois

que han quedat traumatitzats per la violència d'homes adults?

Saben? El mateix sistema que produeix

homes que abusen de dones, produeix homes que abusen d'altres homes.

I si volem parlar de víctimes masculines,

parlem-ne.

La majoria de víctimes masculines de violència són víctimes de la violència d'altres homes.

Així que això és una cosa que dones i homes tenen en comú.

Ambdós som víctimes de la violència dels homes.

Així que ens hi va el nostre propi interès,

per no mencionar el fet de que la majoria d'homes que conec

tenim dones i noies que ens importen molt,

en les nostres famílies i els nostres cercles d'amistats i de qualsevol altra manera.

Així doncs, hi ha moltes raons per les que nosaltres, els homes, hem de parlar.

Sembla obvi dir-ho en veu alta. No?

Bé, la natura de la feina que fem els meus col·legues i jo

en la cultura de l'esport i en les forces armades dels EUA, a les escoles,

Vam ser pioners en aquest en enfocament que es diu l'enfocament de l'observador

en la prevenció de la violència de gènere.

I vull explicar les idees fonamentals de l'enfocament de l'observador

perquè és un gran canvi temàtic,

encara que hi ha molts detalls,

però la idea bàsica és que, en comptes de veure els homes com a perpetradors

i les dones com a víctimes,

o les dones com a perpetradores i els homes com a víctimes,

o qualsevol combinació possible,

utilitzo el binari de gènere. Ja sé que hi ha més que

homes i dones, masculí i femení.

I hi ha dones que són perpetradores,

i, per descomptant, homes que són víctimes.

Hi ha tot un espectre.

Però en comptes de considerar-ho des del punt de vista binari,

ens centrem en tots nosaltres en quant som el que anomenem observadors,

i un observador es defineix com algú que no és

ni perpetrador ni víctima en una situació donada,

és a dir, amics, companys, col·legues,

companys de feina, familiars, tots aquells

que no estem directament implicats en aquesta díade de maltractament,

però estem encastats en altres relacions culturals entre iguals

a la societat, a la família, a la feina, a l'escola

amb persones que es poden trobar en aquesta situació. I llavors, què fem?

Com en parlem? Com desafiem els nostres amics?

Com recolzem els nostres amics? Com evitem

romandre en silenci davant els maltractaments?

Bé, quan ens referim a la cultura dels homes, a la cultura masculina,

la meta és aconseguir que les homes que no són maltractadors

desafiïn els que ho són.

I quan dic maltractadors, no vull dir només

homes que peguen les dones.

No estem dient que un home ha d'aturar el seu amic

just en el moment en què aquest està maltractant

la seva xicota.

Aquesta és una manera ingenua de crear un canvi social.

És a través d'una continuïtat, que estem intentant que els

homes s'interrompin els uns als altres.

Per exemple, si ets un tio i estàs en un grup de tios

jugant al pòquer, xerrant, fent un tomb, sense cap dona present,

i un dels tios fa un comentari sexista o degradant

o intimidatori sobre les dones,

en comptes de riure amb els altres o fer veure que no ho has sentit,

necessitem que els homes digui: "Ep, això no fa gràcia.

Mira, aquesta dona de la que parles podria ser la meva germana,

podries fer broma d'una altra cosa?

O pots parlar d'una altra cosa?

No m'agrada aquest tipus de conversa."

Igual que si ets blanc i una altra persona blanca

fa un comentari racista, esperaries, jo espero,

que els blancs interrompin aquesta proclama racista

feta per una company blanc.

Igual que amb l'heterosexisme, si ets una persona heterosexual,

i tu no portes a terme comportaments assetjadors o abusius

contra persones d'orientacions sexuals diferents,

si no dius res quan altres persones heterosexuals ho fan,

en un sentit, no és el teu silenci

una forma de consentiment i complicitat?

Bé, l'enfocament de l'observador intenta donar eines a la gent

per interrompre aquest procés i fer-se sentir

i per crear un clima d'una cultura entre iguals

on el comportament abusiu es vegi com inacceptable,

no només perquè és il·legal, sinó perquè està equivocat

i és inacceptable en la cultura entre iguals.

I si podem arribar al moment en què els homes

que actuen de manera sexista perdin el seu estatus,

els homes joves i els nois que actuen de manera sexista

i assetjadora contra noies i dones,

així com contra altres nois i homes,

perdin el seu estatus com a conseqüència d'aquest actes, sabeu què?

Veurem una disminució radical dels maltractaments.

Perquè el perpetrador típic no és algú malalt i enrevessat.

És un tio normal en qualsevol altre aspecte. Oi?

Mireu, entre les moltes grans coses que Martin Luther King

va dir en la seva curta vida hi ha aquesta:

"Al final, el que farà més mal

no seran les paraules dels nostres enemics,

sinó el silenci dels nostres amics."

Al final, el que farà més mal no seran les paraules

dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics.

Hi ha hagut moltíssim silenci en la cultura masculina

sobre aquesta tragèdia en curs de la violència dels homes

contra les dones i els nens, oi?

Hi ha hagut moltíssim silenci.

I l'únic que dic és que necessitem trencar aquest silenci,

i necessitem més homes per fer-ho.

Sí, és més fàcil dir-ho que fer-ho,

perquè jo ho estic dient ara, però us dic que no és fàcil,

en la cultura masculina, que els nois es desafiïn mútuament,

i aquesta és una de les raons per les què

ha de donar-se part del canvi paradigma:

no és tracta només d'entendre aquests temes com a temes d'homes,

sinó també que es tracta de temes relacionats amb el lideratge per als homes.

Perquè, al final, la responsabilitat de prendre un posició

sobre aquests temes no hauria de recaure sobre les espatlles

de nens petits o adolescents que van a l'institut

o d'universitaris. Ho hauria de fer sobre els homes adults poderosos.

Homes adults amb poder són als que necessitem responsabilitzar

amb el paper de líders en aquests temes

perquè quan algú es fa sentir en una cultura entre iguals

i desafia i interromp, ell o ella

està sent un líder en realitat, oi?

Però a gran escala, necessitem que més homes adults amb poder

comencin a prioritzar aquests temes,

i això encara no ho hem vist, oi?

Mireu, fa uns quants anys, jo estava en un sopar

i jo treballo molt amb les forces armades dels EUA, amb totes les seves branques.

I jo estava en aquest sopar i una dona em diu

(crec que es pensava que era molt espavilada) em diu:

"Quan fa que treballa en formació de sensibilització

amb els Marines?"

Jo li vaig contestar: "Amb tot el respecte,

Jo no faig formació de sensibilització amb els Marines.

Jo dirigeixo un programa de lideratge en el Cos de Marines."

Mireu, ja sé que la meva resposta va ser una mica pomposa,

però es tracta d'una distinció important, perquè jo no crec

que el que necessitem sigui formació en sensibilització.

Necessitem formació en lideratge perquè, per exemple,

quan un entrenador o un mànager d'un equip de bèisbol

o d'un equip de futbol (i jo hi treballo molt en aquest camp, també)

fa un comentari sexista, o fa un comentari homòfob,

o fa un comentari racista, hi haurà debats

en els blogs d'esports i en programes esportius a la ràdio.

I algunes persones diran: "Bé, necessita formació en sensibilització".

I altres diran: "Deixeu-ho córrer.

Mireu, aquesta és gent que intenta ser políticament correcta i fa estralls,

l'entrenador va fer unes declaracions estúpides. Punt. Passem a una altra cosa."

El que jo dic és que aquesta persona no necessita formació de sensibilització.

Necessita formació de lideratge,

perquè està sent un mal líder, perquè en una societat

amb diversitat de gèneres i diversitat sexual

(Aplaudiments)

i diversitat racial i ètnica, si fas aquests

tipus de comentaris, estas fallant en lideratge.

Si podem fer arribar aquesta idea

a homes i dones poderosos de la nostra societat

a tots els nivells d'autoritat i poder institucional,

el paradigma del pensament de la gent

canviarà, canviarà.

Mireu jo, per exemple, treballo molt

en el camp de l'atletisme universitari per tota Nord-Amèrica.

Sabem molt sobre com prevenir

la violència domèstica i la sexual, no?

No hi ha cap excusa per què a cap universitat

no hi hagi un programa de prevenció de violència domèstica i sexual,

obligatori per a tots els estudiants atletes, entrenadors, administradors,

com a part del seu procés educatiu.

Sabem prou per saber que ho podem fer fàcilment.

Però sabeu què hi manca? El lideratge.

Però no el lideratge dels estudiants atletes.

Sinó el lideratge del director del sector d'atletisme,

del degà de la universitat, de la gent responsable de prendre

les decisions sobre els recursos

i sobre les prioritats en els vessants institucionals.

Això és un fracàs, en la majoria dels casos, del lideratge dels homes.

Fixeu-vos en la Penn State. Penn State és la mare

de tots els moments educatius de l'enfocament de l'observador.

En aquest entorn hi va haver tantes situacions

en què els homes en posicions de poder que no van fer res

per protegir nens, en aquest cas, nois.

És realment increïble. Però quan et fiques en matèria,

te n'adones que hi ha pressions sobre els homes.

Hi ha limitacions sobre els homes dintre de les cultures entre iguals,

i és per això que ens cal encoratjar les homes

a trencar amb aquestes pressions.

I una de les maneres de fer-ho és dir

que hi ha moltíssims homes molt preocupats per aquests temes.

Ho sé. Treballo amb homes,

i n'he treballat amb milers,

centenars de milers d'homes des de fa ja moltes dècades.

Quan ho penses, fa por, quants anys fa ja.

Però hi ha tants homes que es preocupen de veritat per aquests temes,

però amb preocupar-se de veritat no n'hi ha prou.

Necessitem més homes amb els nassos,

amb el coratge, amb la força, amb la integrat moral

necessària per trencar el nostre silenci còmplice i desafiar-nos els uns als altres

i aixecar-nos al costat de les dones, no en contra seva.

Per cert, li ho devem a les dones.

Sense dubte.

Però també li ho devem als nostres fills.

Li ho devem als nois que estan creixent

arreu del món en unes situacions en les que ells no van triar

ser homes en una cultura que els diu

que només hi ha una manera de ser home.

Ells no ho van triar.

Nosaltres, que podem triar, tenim una oportunitat

i una responsabilitat envers ells també.

Tinc l'esperança de què, avançant homes i dones,

treballant junts, podem engegar el canvi

i la transformació que es donarà

per que les generacions futures no tinguin el nivell de tragèdia

amb els que nosaltres en enfrontem diàriament.

Sé que ho podem aconseguir. Ho podem fer millor.

Moltes gràcies. (Aplaudiments)