Les matemàtiques de l'amor

Trobar la parella adient no és bufar i fer ampolles, però és quelcom matemàtic? En una conferència encantadora, la matemática Hannah Fry ens mostra com busquem l’amor, i ens dóna tres consells (basats en les matemàtiques) per trobar a aquesta persona especial.

Avui, vull parlar-vos sobre
les matemàtiques de l'amor.

Ara, crec que tots estem d'acord

que els matemàtics són excel·lents a
l'hora de trobar l'amor.

Però no és només per la nostra
exigència personal,

les habilitats superiors de comunicació i
excel·lents estoigs.

És perquè també hem fet una feinada
en base a les matemàtiques

de com trobar la nostra parella perfecta.

Ara, a la meva part preferida del tema,
que es titula

"Per què no tinc novia" -- (Rialles)--

Peter Backus intenta avaluar les seves
possibilitats de trobar l'amor.

Però Peter no és un home gaire codiciòs.

De totes les dones disponibles
al Regne Unit,

Peter busca alguna que visqui
aprop seu,

alguna de la seva edat,

alguna amb una carrera universitària,

alguna que li caigui bé,

alguna que sigui atractiva,

alguna que el trobi atractiu.

(Rialles)

I va trobar unes 26 dones en tot
el Regne Unit.

Això no pinta gaire bé,
oi Peter?

Ara, per posar tot això en perspectiva,

això és al voltant de 400 vegades menys
que la millor estimació

sobre les formes de vida intel·ligent
extraterrestre que hi ha.

I això també li dóna en Peter una
oportunitat entre 285.000

de trobar-se amb una d'aquestes
dones especials

en una nit.

M'agradaria pensar que és per això
que els matemàtics

ja ni es molesten a sortir a
les nits.

El cas és que personalment

no estic d'acord amb una visió

tan pessimista com aquesta.

Perquè sé, com tots vosaltres sabeu,

que l'amor no funciona així.

Les emocions humanes no estan racionalment
ordenades ni són clarament predictibles.

Però també sé que això no significa

que els matemàtics no tinguin quelcom que
ens puguin oferir

perquè, l'amor, com amb la majoria dels
aspectes de la vida, está ple de patrons

i les matemàtiques treballen,
bàsicament, amb patrons.

Els patrons, des de predir el temps a
l'oscil·lació de la borsa,

al moviment dels planetes o al
desenvolupament de les ciutats.

I si volem ser honestos,
cap d'aquestes coses

estan exactament ben ordenades ni
són fàcil de predir.

Perquè també crec que les matemàtiques són
tan poderoses que tenen el potencial

d'oferir-nos una nova manera de mirar
ben bé qualsevol cosa,

fins i tot quelcom tan misteriòs
com l'amor.

Així que, per tal de convencer-vos,

de com sorprenent, excel·lent i rellevant
són les matemàtiques,

vull donar-vos els tres millors consells
matemàtics sobre l'amor.

D'acord, doncs el primer:

Com tenir èxit a pàgines web de cites.

La meva pàgina web de cites es OkCupid,

no menys important perquè la començaren
un grup de matemàtics.

Com que són matemàtics,

han estat recopil·lant dades

de tothom qui
ha utilitzat la seva pàgina

durant ben bé una dècada,

i han estat buscant parelles de la manera

en com parlem de nosaltres mateixos

i de la manera en com
interactuem

en una pàgina web de cites.

De fet, han trobat alguns aspectes molt
interesants.

Però el meu preferit

és que resulta que, a les pàgines web
de cites,

el teu atractiu no defineix
la teva popularitat,

i la veritat és que si

la gent pensa que ets lleig

pot ser beneficiós per tu.

Us ensenyaré com funciona això.

En una secció voluntària del OkCupid,

tens l'opció de puntuar l'atractiu
de les altres persones

en una escala entre 1 i 5.

Però ara bé, si comparem aquesta puntuació,

és a dir, la puntuació mitjana,

amb quants missatges rep un tipus
de persona,

pots començar a veure

com l'atractiu està vinculat a la
popularitat en un lloc web de cites.

Aquest és el gràfic al que OkCupid ha
arribat.

L'aspecte important a tenir en compte és
que no és del tot cert

que quant més atractiu ets,
més missatges reps.

Però la pregunta sorgeix de
com les persones d'aquí dalt

són molt més populars que les d'aquí sota

encara que tinguin la mateixa puntuació
d'atractiu.

La raó és que no només les
relacions directes són importants.

Així que us il·lustraré els seus resultats
amb un exemple:

Si prenem a algú com
Portia de Rossi, per exemple,

tothom estarà d'acord en què
Portia de Rossi és una dona molt maca.

Ningú pensarà que és lletja,
però ella tampoc és una top model.

Si comparem Portia de Rossi amb algú
com Sarah Jessica Parker,

molta gent, jo inclosa,

pensa que Sarah Jessica Parker és
veritablement fabulosa

i possiblement una de les criatures
més maques

que mai hagi trepitjat
la superfície terrestre.

Però moltes altres persones, és a dir,
la majoria de l'Internet,

diuen que s'assembla una mica
a un cavall.

(Rialles)

Però, crec que si preguntem a la gent
sobre l'atractiu

de Sarah Jessica Parker o el de
Portia de Rossi,

i els hi demanem que donin una puntuació
d'entre 1 i 5,

crec que la puntuació mitjana seria
més o menys la mateixa.

Però la manera en què la gent votaria
seria molt diferent.

La votació de Portia hi seria
al voltant del 4.

perquè tothom pensa que és
molt maca,

mentre que amb Jessica Parker
hi ha varietat d'opinions.

Hi hauria molta diferència en la
seva votació.

En realitat, és aquesta diferència
la que compta,

és aquesta diferència la que et fa ser
més popular

en una pàgina web de cites.

El que vol dir

és que si alguna persona pensa que ets
atractiu,

en realitat és millor

tenir algú que pensi que ets
un monstre.

És molt millor això a què tothom pensi

que ets la noieta maca del costat.

Crec que ara comença a tenir
més de sentit

quan et poses a la pell de la gent que
t'envia els missatges.

Diguem que penses que algú és atractiu,

però que suposes que altres persones
no estaran tan interessades com tu.

Això vol dir que tindràs menys competència

i és un incentiu per tu d'establir
un contacte.

Si es compara amb alguna persona
que consideres atractiva,

però creus que tothom pensarà que és
atractiva,

perquè et molestaràs a contactar
amb ella? Siguem honestos.

Aquí és on apareix la part important.

Quan s'escull les imatges que s'utilitzen
en una pàgina web de cites,

normalment s'acostumen a minimitzar
els aspectes

que es consideren lletjos pels altres.

L'exemple típic és quan les persones que
estan una mica grassonetes

eviten publicar fotografies
molt retallades,

o els homes calbs, per exemple,

preferiran publicar imatges
on portin barrets.

Però, en veritat, és el contrari del que
hauries de fer

si el que vols és tenir èxit.

El que hauries és jugar amb allò que et
fa diferent,

encara que pensis que no agradarà
a la gent.

Perquè la gent a la que agrades,
els hi agradaràs de totes maneres,

i als que no, bé, doncs,
millor per tu.

Consell número 2:
Com trobar la parella perfecta.

Imaginem que tens un excel·lent èxit

en el món de les cites.

Però la pregunta arriba quan has de
convertir aquest èxit

en un període llarg de felicitat
i en particular,

com decideixes quan és el moment adequat
per establir-lo.

Generalment, no es recomana aprofitar

i casar-se amb la primera persona
que trobes

i mostra interés per tú.

Però, a la vegada, no vols
que duri massa temps

si vols maximitzar les teves possibilitats
de felicitat a llarg termini.

Com va dir la meva autora preferida,
Jane Austen,

"Una dona soltera de set i vint

mai pot esperar sentir o suscitar
afecte de nou."

(Rialles)

Moltes gràcies Jane.
Què sabeu sobre l'amor?

Així que la pregunta és,

com es pot saber quin és el
moment adequat per centrar-se

donades totes les persones amb les que
pots sortir al llarg de la teva vida?

Per sort, hi ha una meravellosa
part de les matemàtiques que podem emprar

per ajudar-nos, anomenada
la teoria de parada òptima.

Així que imaginem-nos,

que comences una relació quan tens 15 anys

i idealment, t'agradaria casar-te quan
en tinguis 35.

Però hi ha persones

amb les quals podries sortir
al llarg de la teva vida

amb nivells de qualitats diversos.

Però les normes són que un cop
et cases,

no pots mirar cap endavant per mirar
el que podries tenir,

i el mateix, no pots mirar endarrera i
canviar d'idea.

Com a mínim, basant-me en
la meva experiència

he vist que a la gent no li
agrada que la tornin a trucar

després de diversos anys d'haver estat
deixat per un altre, o només és a mi.

Per tant, el que les matemàtiques diuen
que hauries de fer

amb el primer 37% de les teves cites

és rebutjar-les totes com a opcions
per casar-te.

(Rialles)

Després, hauries d'agafar la següent
persona que es presenta

la qual és millor que qualsevol que hagis
vist abans.

Aquí ve l'exemple:

Si fas això,
està matemàticament comprovat que, de fet,

és la millor opció possible

de maximitzar les teves possibilitas de
trobar a la teva parella perfecta.

Desafortunadament, he de dir que aquest
sistema ve acompanyat d'alguns riscos.

Per un moment, imagina que la teva parella
perfecta apareix

en el primer 37%.

Desafortunadament, l'has de rebutjar.

(Rialles)

Si estàs seguint les matemàtiques,

em preocupa que no vingui ningú més

com la persona que has vist abans,

així que has de rebutjar a tothom
i morir sol.

(Rialles)

Probablement envoltat de gats
mossegant les teves restes.

D'acord, un altre risc és, imaginem

que les primeres persones amb les
que surts en el teu 37%

són increiblement insípides, avorrides,
i terribles persones.

Ara, com que et trobes
a la fase de rebuig,

està bé, les pots rebutjar.

Però imagina que la següent persona
que trobes

és simplement menys avorrida, insípida
i terrible

que amb les que has sortit abans.

Ara, si segueixes les matemàtiques,
t'has de casar amb elles

i acabar en una relació que,
francament, no és òptima.

Ho sento.

Però sí que crec que hi hagi una
oportunitat

per Hallmark de treure profit i satisfer
aquest mercat

amb una postal de Sant Valentí
com aquesta.

(Rialles)

"Estimat marit, ets menys terrible

que el primer 37% de les persones amb les
que he sortit".

En realitat és més romàntic del que
faig normalment.

Bé, aquest mètode no assegura
l'èxit al 100%,

però no hi ha cap altra estratègia
per fer-ho millor.

I en veritat, al món salvatge, hi ha
algun tipus

de peixos que segueixen i utilitzen
aquesta estratègia.

Rebutgen totes les opcions que els hi
apareixen

en el primer 37% de la temporada
d'aparellament,

i després escullen el següent peix que
apareix després

que és, diguem, més gran i fort

que tots els peixos que han vist abans.

També penso que inconscientment,
els humans fem alguna cosa com aquesta.

Ens donem una mica de temps per
treballar el terreny,

tenir sensació del lloc del mercat
o del que sigui, quan som joves,

i després només comencem a buscar
seriament candidats per casar-nos

un cop arribats als vint-i-llargs.

Crec que és una prova concloent,
si algun cop es necessita,

que el cervell de tothom està predefinit
a ser una mica matemàtic.

Bé, doncs, això ha estat
el segon consell.

Ara, el tercer: com evitar el divorci.

Imaginem que esculls la parella perfecta

i estableixes una relació llarga
amb ella.

Ara, vull pensar que tothom vol evitar
el divorci,

deixant de banda, diguem, a la dona de
Pier Morgan, potser?

Però és un aspecte trist
de la vida moderna

que 1 de cada 2 matrimonis
als Estats Units acaben divorciats,

seguits de la resta del món.

Ara, pot ser estàs perdonat

per pensar que les raons que precedeixen
una separació

no són un bon aspecte per una
investigació matemàtica.

Per una raó, és molt difícil saber

el que hauries de mesurar o el que
hauries de quantificar.

Però això no va aturar a un psicòleg,
John Gottman, qui va fer exactament això.

Gottman va observar a centenars de
parelles parlant

i les va gravar, bé, tot el
que et puguis imaginar.

Així doncs, va gravar el que es va dir,

va gravar la conductivitat de les pells,

va gravar les expressions facials,

el ritme cardíac, la pressió sanguínia,

bàsicament tot exceptuant si la dona tenia
o no sempre raó,

que accidentalment, sempre la tenia.

Però el que Gottman i el seu equip
van veure

era que una de les prediccions més
importants

per les quals una parella es divorcia o no

era com de possitiu o negatiu era cadascú
de la parella durant la conversa.

Ara bé, parelles que tenien un risc baix

van puntuar molt més punts positius
que negatius a l'escala de Gottman.

Mentre que les relacions en mal estat,

em refereixo a les que s'estan
divorciant,

van arribar a una espiral de negativitat.

Ara simplement, utilitzant aquestes
idees simples,

Gottman i el seu equip van poder predir

quines parelles s'anaven a divorciar

amb un 90% d'encert.

Però no va ser fins que es va associar amb
un matemàtic, James Murray,

que van començar a entendre

què és el que causa aquestes
espirals de negativitat i com succeeixen.

Els resultats que van trobar

crec que són impressionant i
increíblement simples i interessants.

Aquestes equacions predeien com la dona i
el marit anaven a respondre

en el següent torn de la conversa,

com de positius o negatius anaven a ser.

Aquestes equacions depenien de

l'humor de cada persona quan
es trobaven soles,

l'humor de cada persona quan eren amb
la seva parella,

però el més important, depenien de

com el marit o la dona
s'influïen entre ells

Ara, crec que és important destacar
en aquest punt,

que aquestes exactes equacions han mostrat

que són perfectament capaces de descriure

el que succeeix entre dos països
durant una cursa d'armament.

(Rialles)

Així que, una baralla de parella en
una espiral de negativitat

i a punt de divorciar-se,

en veritat és matemàticament equivalent al
començament d'una guerra nuclear.

(Rialles)

Però l'aspecte realment important en
aquesta equació

és la influència que té la gent
sobre els altres,

i en particular, quelcom anomenat
el llindar de la negativitat.

En el llindar de la negativitat,

pots imaginar com de molest pot ser
el marit

abans que la dona comenci a estar
realment enfadada, i viceversa.

Sempre pensava que els bons matrimonis
es basaven en el compromís i l'enteniment

i permetre a la persona tenir el seu
espai propi per ser un mateix.

Per tant, hagués pensat que potser
les relacions amb més èxit

eren les que tenien un gran llindar
de negativitat

on les parelles deixen passar
algunes coses

i només tracten les coses quan són
realment importants.

Però en veritat, els matemàtics i els
descobriments de l'equip

han mostrat que l'exacta contrarietat
és certa.

Les millors parelles,
o les que tenen més èxit,

són aquelles amb un llindar baix
de negativitat.

Aquestes són les parelles que no
treuen importància a res

i es deixen temps per parlar-ne.

Aquestes són les parelles que intenten
tenir cura constantment de la seva relació

i que tenen una visió molt més positiva
del seu matrimoni;

parelles que no deixen passar les coses

i parelles que no deixen que les
coses petites esdevinguin grans.

Per suposat, requereix més que simplement
un baix llindar de negativitat

sense cap compromís
a tenir una relació amb èxit.

Però penso que és força interessant

saber que realment hi ha
evidència matemàtica

dient que mai hauries de deixar que la ira
ens controli.

Aquests han estat
els meus tres consells

de com les matemàtiques ens poden ajudar
en l'amor i les relacions.

Però espero que a part del seu ús com
a consells,

us donin també una petita visió
del poder de les matemàtiques.

Perquè per a mi, les equacions i símbols
no són simplement coses,

són veus que parlen sobre la increïble
riquesa de la naturalesa

i la sorprenent simplicitat

dels aspectes que giren, es cargolen
i es deformen i que ens envolten,

des de com funciona el món a
com ens comportem.

Així doncs, espero que, al menys
per un parell de vosaltres,

la visió de l'amor dins de
les matematiques

us pugui ajudar a estimar una mica més
les matemàtiques.

Gràcies.

(Aplaudiments)