El veritable significat de "maquiavèl·lic" - Pazit Cahlon i Alex Gendler

Lliçó completa disponible a: https://ed.ted.com/lessons/what-machiavellian-really-means-pazit-cahlon-and-alex-gendler

De les obres de teatre de Shakespeare a les sèries de televisió actuals, el conspirador sense escrúpols per a qui el fi justifica els mitjans s'ha convertit en un personatge conegut que ens encanta detestar. Durant segles, hem utilitzat una sola paraula per a descriure'ls: maquiavèl·lic. Però, ¿és possible que hàgim estat utilitzant aquesta paraula incorrectament tot aquest temps? Pazit Cahlon i Alex Gendler investiguen els orígens d'aquesta paraula.

Lliçó de Pazit Cahlon i Alex Gendler dirigida per TOGETHER.

Des dels drames de Shakespeare
fins a les sèries actuals de televisió,

el conspirador sense escrúpols
per a qui el fi justifica els mitjans

s'ha convertit en un personatge
conegut que ens encanta odiar.

És tan familiar que, de fet, durant segles

hem utilitzat una paraula concreta
per a descriure'l: maquiavèl·lic.

Però, és possible que hàgim estat
utilitzant malament aquesta paraula?

Nicolau Maquiavel, polític
de principis del segle XVI,

va escriure moltes obres sobre
història, filosofia i teatre.

Però la seva notorietat duradora es deu
a un breu assaig polític, "El Príncep",

concebut com a consells
per a monarques actuals i futurs.

Maquiavel no va ser el primer en fer-ho,

ja existia una llarga tradició d'obres
conegudes com a "Miralls per als prínceps"

que es remuntaven a l'antiguitat.

Però, al contrari dels seus predecessors,

Maquiavel no va intentar
descriure un govern ideal

o exigir als seus lectors que
governessin amb justícia i virtut.

En lloc d'això, es va centrar
en el tema del poder,

com obtenir-lo i com mantenir-lo.

En les dècades següents
a la seva publicació,

"El Príncep" es va guanyar
una reputació diabòlica.

Durant les guerres de religió europees,

tant catòlics com protestants
van culpar Maquiavel

d'inspirar els actes de violència
i tirania comesos pels seus enemics.

Cap a finals de segle,

Shakespeare utilitzà "maquiavèl·lic" per
referir-se a un oportunista amoral,

cosa que va derivar en el nostre
ús popular de "maquiavèl·lic"

com a sinònim de vilesa manipuladora.

En principi,

la reputació de "El Príncep" com a manual
per a la tirania sembla ben merescuda.

En tota l'obra, Maquiavel sembla
totalment despreocupat per la moralitat,

excepte en quant ajuda o perjudica
al manteniment del poder.

Per exemple, ordena als prínceps que
considerin les atrocitats necessàries

per aconseguir el poder

i les executin d'un sol cop

per a garantir l'estabilitat futura.

Atacar territoris veïns i oprimir
les minories religioses

s'esmenten com a maneres
efectives d'ocupar territoris.

Al marge de la conducta
personal del príncep,

Maquiavel aconsella
mantenir l'aparença de virtuts

com l'honestedat o la generositat,

però estant llest per abandonar-les tan
bon punt perillin els nostres interessos.

El més conegut és que assenyala
que per a un governant

"és més segur ser temut que ser estimat".

El tractat finalitza amb una crida
a Llorenç el Magnífic,

el nou governador de Florència,

encoratjant-lo a unificar sota el seu
mandat les ciutats estat fragmentades.

Molts han justificat Maquiavel dient que
el motivava un realisme sense sentiments

i un desig de pau en una Itàlia dividida
per conflictes interns i externs.

Segons aquesta perspectiva,

Maquiavel va ser el primer
a entendre una veritat difícil:

el bé superior de l'estabilitat política

justifica tot tipus de tàctiques
desagradables per a obtenir-la.

El filòsof Isaiah Berlin va suggerir
que més que ser amoral,

"El Príncep" es basa
en la moral de l'antiga Grècia,

tot situant la glòria de l'estat sobre
l'ideal cristià de la salvació individual.

Però el que sabem de Maquiavel
potser no encaixa amb aquesta imatge.

L'autor va treballar com a diplomàtic
durant 14 anys a la seva Florència natal

defensant fermament
el govern republicà electe

contra els aspirants a monarca.

Quan la família Mèdici aconseguí el poder,

no només va perdre el seu càrrec,

sinó que va ser torturat i desterrat.

Tenint en compte això,

és possible llegir el pamflet
que va escriure a l'exili

no com una defensa
del govern d'un príncep,

sinó com una mordaç
descripció sobre com funciona.

De fet, personatges
de la Il·lustració com ara Spinoza

el consideraren un advertiment
als ciutadans lliures

de com els aspirants a governant
els poden sotmetre.

De fet, les dues lectures
podrien ser certes.

Maquiavel podria haver escrit
un manual per a governants tirànics,

però compartint-ho, també va revelar
les cartes als qui serien governats.

D'aquesta manera,

va revolucionar la filosofia política

tot establint les bases per a Hobbes
i altres futurs pensadors

per a estudiar aspectes humans
basats en realitats concretes,

més que no pas en ideals preconcebuts.

Amb la seva honestedat
brutal i sorprenent,

Maquiavel buscava desfer l'engany
popular sobre el que suposa el poder.

Tal com va escriure a un amic
poc abans de morir,

esperava que la gent "aprengués
el camí a l'Infern per a poder fugir-ne".