L'insecte que caga dolç - George Zaidan

Pots veure la lliçó completa aquí: https://ed.ted.com/lessons/the-bug-that-poops-candy-george-zaidan

Els àfids són capaços de reproduir-se increïblement ràpid: poden arribar a fer 20 generacions noves durant la mateixa estació. I això significa molta caca. Algunes poblacions d'àfids poden produir centenars de quilos de caca per hectàrea, i això els converteix en uns dels caganers més prolífics del planeta. Aquesta caca, que és dolça i de consistència espessa, s'anomena melassa. En George Zaidan explora la vida meravellosament estranya d'un àfid.

Aquesta és la Mabel.

La Mabel és un àfid, un insecte
del mateix ordre que les cigales,

les xinxes pudents,

i les xinxes dels llits.

Tots aquests insectes piquen a la presa
i en xuclen els fluids vitals.

Les preses dels àfids són les plantes.

I el que volen els àfids
s'amaga molt endins de la planta,

circulant per uns tubs fets de cèl·lules
individuals encadenades de cap a cap.

S'anomenen tubs cribrosos i
en conjunt formen el sistema de canonades

per al recurs més important
d'una planta: la saba.

La saba és principalment aigua i sucre.

La saba d'algunes espècies té tant
sucre per litre com una llauna de refresc.

La fotosíntesi produeix
sucre constantment.

Seria com una "bomba" química que
genera una pressió increïblement alta—

fins a 9 vegades més que la pressió
d'un pneumàtic de cotxe—

dins dels tubs cribrosos.

Per a menjar, la Mabel usa un estilet,
que és una agulla llarga i flexible.

La introdueix lentament dins dels
teixits, entre les cèl·lules de la planta,

fins que perfora
un dels tubs cribrosos.

Com que la saba circula a tanta pressió,

la Mabel ni tan sols ha de xuclar-la
cap enfora de la planta.

Només obre una petita vàlvula del seu cap
i deixa que la pressió empenyi la saba

pel seu sistema digestiu.

Més tard parlarem del que li surt
del cul però, de moment,

cal saber que a les plantes no els agrada
que les punxin ni les xarrupin.

O sigui que s'intenten defensar.

Una defensa és la pròpia saba.

Per veure'n el funcionament,
connectarem, hipotèticament,

l'aparell digestiu d'un altre insecte
a un flux constant de saba.

Quan la saba toca les cèl·lules de
l'insecte, el seu alt contingut de sucre

fa que l'aigua que hi ha dins
les cèl·lules en surti per òsmosi...

exactament igual que la sal
fa que l'aigua surti de dins d'un llimac.

Com més saba circuli a través
de l'insecte, més aigua perdrà.

Finalment, s'arrugarà i es morirà.

En canvi, el sistema digestiu de la Mabel
està ple d'un enzim anomenat sacarasa,

que agafa dues molècules de sucrosa
i les converteix en una molècula

de fructosa i una de...
d'aquest sucre de tres unitats.

La Mabel crema la fructosa
per obtenir energia

i descarta el sucre de tres unitats.

Aleshores, com l'ajuda això?

Com més molècules de sucre
hi hagi dissoltes a la saba,

més aigua podrà xuclar-li
a les cèl·lules de la Mabel.

Si redueix el nombre de molècules
de sucre que hi ha a la saba,

menys capacitat tindrà de xuclar l'aigua
de les cèl·lules de la Mabel.

Neutralitzada la saba de la planta.

Així, la Mabel es pot alimentar
durant dies i aconseguir tota l'energia

que necessita per a reproduir-se.

Algunes espècies d'àfids
tenen un cicle vital increïble.

Per exemple, el pugó verd del préssec.

A la tardor, els mascles i les femelles
s'aparellen i les femelles ponen ous.

Però a la primavera,
durant la desclosa dels ous,

totes les larves que en surten
són femelles.

Quan aquestes femelles arriben
a l'edat adulta, no ponen ous.

Enlloc d'això, pareixen cries...
que són clons d'elles mateixes...

i que també estan prenyades...
dels seus propis clons.

Per tant, aquests pugons femella tenen
dues generacions d'àfids clons nadons

formant-se al seu interior simultàniament.

Els científics ho anomenen
reproducció telescòpica.

Això vol dir que els àfids
poden fabricar més pugons ràpidament—

poden ser 20 generacions
durant la mateixa estació—

i això significa molta caca d'àfid.

La Mabel pot defecar el doble
del seu pes corporal cada dues hores,

i això la converteix en un dels caganers
més prolífics del planeta.

Algunes poblacions d'àfids poden produir
centenars de quilos de caca per hectàrea.

Però la caca de pugó
no és com la nostra caca.

Químicament, no és
gaire diferent de la saba;

és un líquid transparent, dolç
i amb la consistència d'un xarop.

Potser el coneixes amb
un altre nom: melassa.

A altres espècies els encanta la melassa.

A algunes espècies de formigues
els agrada tant que

s'organitzen per defensar
colònies senceres d'àfids.

A canvi, les formigues reben
un suministre constant de dolça melassa,

que poden beure directament
dels culs dels àfids.

Salut!

Als humans també
els encanta la melassa.

Nombroses tribus de nadius americans
la collien dels joncs

i en feien pastissos.

I algunes espècies d'abelles
fan mel de melassa,

que els humans recullen i mengen.

O sigui que les plantes fan la saba,
que mengen i caguen els àfids,

regurgiten les abelles,
recullim els humans,

i posem a una tassa de te.