Com evolucionen els animals i plantes a les ciutats

A les ciutats, l'evolució es veu constantment, ja que les plantes, els animals i els insectes s'adapten de maneres increïbles als hàbitats creats pels humans. El biòleg evolutiu Menno Schilthuizen ens parla de ratolins que mengen "fast food", i cargols que regulen la seva temperatura per il·lustrar les formes en què la vida salvatge es transforma, i explica com podem veure aquest fenomen gràcies a una xarxa global de ciutadans científics.

Aquí és on vaig créixer.

A un poble petit,
a prop de la ciutat de Rotterdam

a Holanda.

Als anys 70 i 80,
quan era adolescent,

aquesta àrea encara era un lloc tranquil.

Estava plena de granges,
camps i aiguamolls,

i jo passava el temps lliure allà,

feia pintures a l'oli com aquesta,

recollia flors, mirava ocells

i també recollia insectes.

Aquesta era
una de les meves preuades troballes.

És un escarabat molt especial,

un escarabat genial,
anomenat escarabat-formiga.

És un tipus d'escarabat
que viu tota la seva vida

dins d'un niu de formigues.

Ha evolucionat per "parlar"
amb les formigues.

Utilitza els mateixos senyals químics,

la mateixa olor que fan les formigues
per comunicar-se,

i ara mateix, aquest escarabat
està dient a la formiga obrera

"Ei, jo també soc una formiga obrera,

tinc gana, alimenta'm".

I la formiga accepta,

perquè l'escarabat utilitza
els mateixos senyals químics.

Durant aquests milions d'anys,

aquest escarabat ha evolucionat
per viure en una societat de formigues.

Al llarg dels anys,

quan vivia al poble,

vaig aplegar 20 000
escarabats diferents,

i vaig fer-ne una col·lecció
amb xinxetes.

Això va fer que de jove
m'interessés en l'evolució.

D'on surten totes aquestes formes,
tota la diversitat?

Així que em vaig convertir
en biòleg evolutiu,

com en Charles Darwin.

I com ell, aviat em vaig frustrar

pel fet que l'evolució és una cosa
que, sobretot, va succeir al passat.

Estudiem els patrons
que veiem avui en dia,

per intentar entendre l'evolució
que va tenir lloc al passat,

però mai la veiem
en temps real.

No la podem observar.

Com va dir Darwin,

"No veiem cap d'aquests canvis lents
en progrés,

fins que la mà del temps
ha marcat el pas de les eres."

O sí que els veiem?

Durant les darreres dècades,

els biòlegs evolutius ens hem adonat
que, de vegades,

l'evolució és molt més ràpida
i es pot observar,

sobretot quan el medi
canvia dràsticament

i la necessitat d'adaptar-se és gran.

I, és clar, avui en dia,

nosaltres solem produir
els grans canvis mediambientals.

Seguem, reguem,
llaurem, construïm,

enviem gasos d'efecte hivernacle
a l'atmosfera

que canvien el clima.

Alliberem plantes i animals exòtics

a llocs on no vivien abans,

i pesquem, collim dels arbres i cacem
per menjar i cobrir altres necessitats.

I tots aquests canvis mediambientals
tenen l'epicentre a les ciutats.

Les ciutats són un hàbitat nou
que nosaltres hem creat.

El construïm amb maons,
formigó, vidre i acer,

que són superfícies impermeables

on les plantes només poden créixer
amb gran dificultat.

A les ciutats, també trobem
les concentracions més elevades

de contaminació química,

llum artificial i soroll.

I trobem tota mena d'animals
i plantes salvatges

de tot el món
que viuen a les ciutats,

perquè s'han escapat de jardins,

d'aquaris i del mercat de mascotes.

I què fa una espècie

quan viu en un ambient
completament diferent?

Moltes d'elles, s'extingeixen.

Però les que no,

s'adapten de formes espectaculars.

Els biòlegs, avui en dia,
comencen a veure

que les ciutats són les olles de pressió
de l'evolució.

Són llocs on els animals
i les plantes salvatges

evolucionen davant dels nostres ulls
molt ràpidament

per ajustar-se a aquestes noves
condicions urbanes.

Tal com va fer l'escarabat-formiga
fa milions d'anys,

quan va ficar-se a la colònia
de formigues.

Ara trobem animals i plantes
que s'han ficat a les colònies humanes

i s'estan adaptant a les nostres ciutats.

I gràcies a això,

comencem a veure

que l'evolució pot produir-se
molt ràpidament.

No sempre necessita
el llarg pas de les eres;

a vegades la podem veure.

Aquest, per exemple, és
el ratolí de potes blanques.

És un mamífer natiu
de l'àrea de Nova York.

Fa més de 400 anys,
abans que es construís la ciutat,

aquest ratolí vivia pertot arreu.

Però avui en dia,
estan en petites illes verdes,

als parcs,
vorejats per mars d'asfalt i trànsit.

Una mica com una versió moderna
dels pinsans de Darwin a les Galápagos.

I com els pinsans de Darwin,

els ratolins en cadascun dels parcs
han començat a evolucionar,

s'han començat a diferenciar dels altres.

El meu col·lega Jason Munshi-South,

de la Universitat Fordham,

estudia aquest procés.

Està estudiant l'ADN
dels ratolins de potes blanques

dels parcs de Nova York,

i intenta entendre
com comencen a evolucionar

en aquest arxipèlag d'illes.

Utilitza una mena d'empremta de l'ADN,
i diu:

"Si algú em porta un ratolí,

i no em diu d'on és,

mirant el seu ADN,

jo puc dir exactament
de quin parc ve".

Així de diferents s'han tornat.

I en Jason també ha descobert
que aquests canvis,

canvis evolutius,

no són aleatoris,
sinó que signifiquen alguna cosa.

Per exemple, a Central Park

els ratolins tenen gens evolucionats

que els permeten assimilar
menjar molt greixós.

El menjar dels humans.

Vint-i-cinc milions de persones
visiten Central Park cada any.

És el parc més visitat
d'Amèrica del Nord.

I aquestes persones deixen
menjar per picar,

fruits secs...

i els ratolins han començat
a alimentar-se d'això,

una dieta totalment diferent de la seva,

i al llarg dels anys,

han evolucionat per digerir
aquesta dieta tan greixosa dels humans.

Un altre animal urbanita:

el cargol de jardí europeu.

Un cargol comú,

que té moltes variacions de color,

des del groc pàl·lid al marró fosc.

I aquests colors estan
completament determinats

per l'ADN del cargol.

I aquests colors també determinen
la temperatura del cargol

que viu dintre de la closca.

Per exemple,
un cargol que seu a la llum del dia,

a ple sol,

si té una closca groc pàl·lid,

no s'escalfa tant com un cargol
amb una closca marró fosc.

Igual que nosaltres:
en un cotxe blanc estem més frescos

que quan seiem en un cotxe negre.

Hi ha un fenomen anomenat
"illes de calor urbanes",

que vol dir que
al centre de les grans ciutats,

la temperatura pot ser
alguns graus més alta

que als afores.

Això té a veure amb què

grans concentracions
de milions de persones,

totes les seves activitats,
i maquinàries

generen calor.

També el vent queda bloquejat
pels edificis alts,

i l'acer, els maons, i el formigó
absorbeixen la calor durant el dia

i l'alliberen a les nits.

Així que hi ha bombolles d'aire calent
al centre de les grans ciutats,

i els meus estudiants i jo vam pensar
que potser aquests cargols de jardí,

amb les seves diferents closques,

s'estan adaptant a les illes de calor.

Potser al centre de la ciutat,

veiem que els colors de les closques
canvien

per tal de disminuir
l'escalfament dels cargols.

I per estudiar això,
vam començar un projecte.

Vam crear una aplicació
per al mòbil gratuïta,

que permet a la gent d'Holanda

fer fotos als cargols,
als jardins, als carrers,

també al camp,

i pujar-les a una plataforma web
de ciència ciutadana.

En un any vam rebre 10 000 fotos

de cargols a Holanda,

i quan vam començar
a analitzar els resultats,

vam veure com les nostres suposicions
es confirmaven.

Al centre de les illes de calor,

els cargols han evolucionat més grocs,
amb closques més clares.

El cargol urbà
i el ratolí de Manhattan

són només dos exemples,
d'una llista creixent d'animals i plantes

que han evolucionat
per adaptar-se a un nou hàbitat,

l'hàbitat de les ciutats
que hem creat.

En un llibre que he escrit
sobre això,

sobre l'evolució urbana,

dono més exemples.

Per exemple,
herbes amb llavors evolucionades

que germinen millor a les voreres.

Llagostes que canten

amb un to més agut
quan viuen a prop del soroll del trànsit.

Mosquits que han evolucionat
per alimentar-se de la sang

dels passatgers de metro,
a les estacions.

Els coloms de ciutat,

que han trobat maneres
de desintoxicar-se ells mateixos

de la contaminació de metalls pesants,
movent-los a les plomes.

A tot el món, biòlegs com jo,

ens interessem
per aquest procés fascinant

de l'evolució urbana.

Ens adonem
que estem en un moment únic

a la història de la Terra.

Un nou ecosistema

que està evolucionant i adaptant-se
a l'hàbitat que hem creat.

I no només acadèmics --

estem començant a reclutar
els milions de mans,

orelles i ulls
que hi ha a les ciutats.

Ciutadans científics, nens...

juntament amb ells,

estem construint
una xarxa d'observació global

que ens permet observar
aquest procés

en temps real.

I al mateix temps,
també fa veure a la gent,

que l'evolució no és
una cosa abstracta,

no necessites marxar a les Galápagos
per estudiar-la,

ni necessites ser un paleontòleg
per entendre què és,

És un procés biològic ordinari

que està succeint a tot arreu,
en tot moment.

Al teu jardí, al teu carrer,

a la sortida d'aquest teatre.

Però, hi ha una cara B
al meu entusiasme.

Quan torno al poble
on vaig créixer,

ja no trobo aquells camps i aiguamolls
de quan era jove.

El poble ha quedat absorbit

per la creixent aglomeració de Rotterdam.

Ara trobo centres comercials,

suburbis, carrils-bus.

I molts dels animals i plantes que veia,

han desaparegut,
incloent-hi l'escarabat-formiga.

Però em reconforta que
els nens que creixen

en aquest poble avui en dia,

potser no experimenten
la natura tradicional que jo veia,

però estan rodejats
per un nou tipus de natura,

un nou ecosistema,

que, per a ells, pot ser tan excitant
com ho era per a mi l'altre.

Viuen a les Galápagos d'avui.

I si treballen amb altres ciutadans
científics

i amb biòlegs evolutius com jo,

podrien convertir-se en els Darwins
del segle XXI,

i estudiar l'evolució urbana.

Gràcies.

(Aplaudiments)