Allò que el silenci ens ensenya sobre el so

Què pots sentir enmig del silenci? En aquesta exploració del so, Dallas Taylor, presentador del podcast "Vint mil hertzs", ens explica la història d'una composició musical que és probablement la més discutida en la història recent: la icònica peça «4' 33''» de John Cage, i us convida a prendre consciència del paisatge de sons que us envolten. Mireu fins al final per viure una interpretació de «4' 33''».

Per molts de nosaltres, ara mateix,
la vida és més silenciosa que de costum.

I el silenci pot ser inquietant.

Pot fer que et sentis sol,

o potser massa conscient
de les coses que trobes a faltar.

Sempre penso en el so.

Sóc enginyer de so,

i presento el podcast
"Vint mil hertzs".

Tracta dels sons més reconeixibles
i interessants del món.

Però crec que ara és el moment més adient
per parlar del silenci.

Perquè he arribat a comprendre

que el silenci no existeix.

I la persona
que em va obrir els ulls a aquesta idea,

és un dels compositors més influents
de la història.

(Música de piano)

John Cage ha influenciat profundament
artistes de molts gèneres,

des de músics d'avantguarda
a dansa moderna o música pop.

Ara estem escoltant
la seva composició de 1948

titulada "En un paisatge".

Aquesta versió va ser gravada
el 1994 per Stephen Drury.

(Música de piano)

En realitat, aquesta peça no és típica
de l'escriptura de John Cage.

És més conegut per les seves innovacions
i tècniques d'avantguarda.

Però malgrat la seva reputació,

Ningú estava preparat
per al que va fer el 1952,

quan va crear la composició
més agosarada de la seva carrera.

Es titulava 4 minuts 33 segons

i alguns crítics fins i tot es van negar
a dir-ne "música" d'aquella peça,

perquè al llarg
de la duració sencera de l'obra,

el músic no toca

res en absolut.

Bé, per dir-ho tècnicament,
en realitat el músic toca pauses.

Però, per al públic,
sembla com si no passés res.

«4' 33''», de John Cage,
es va estrenar

l'estiu del 1952,

interpretada pel famós pianista
David Tudor.

Va ser a la sala de concerts Maverick
a Woodstock, Nova York.

És un bell edifici de fusta
amb enormes obertures a l'exterior.

David Tudor va aparèixer a l'escenari,

es va asseure al piano,

i va tancar la tapa del piano.

Aleshores va seure en silenci,

i només es movia per obrir
i tancar la tapa del piano,

entre cada un dels tres moviments.

Quan es va acabar el temps,

es va aixecar

i va marxar de l'escenari.

(Música de piano)

El públic no sabia què pensar.

La gent es va preguntar si Cage
es prenia seriosament la seva carrera.

Un amic íntim li va escriure,

pregant-li que no convertís
la seva carrera en una broma.

John Cage havia "compost"
si li podeu dir així,

una peça de música

que desafiava
idees molt consolidades

sobre la composició musical.

És una qüestió sobre la qual
els músics encara discuteixen.

Per entendre en què
pensava John Cage,

reculem a la dècada dels 40.

En aquells moments,

John Cage s'estava fent famós
component per a un piano preparat.

(Música de piano)

Per fer música així,

John Cage posava objectes
dins el piano,

entre les cordes.

Coses que trobem pel voltant,

com cargols, cintes o gomes de llapis.

De manera que ara
el piano s'ha transformat

d'un instrument tonal
amb tons alts i baixos,

en un conjunt de sons únics.

La música que esteu escoltant
és la "Sonata V" de Cage,

de "Sonates i interludis
per piano preparat".

Potser és la seva obra més famosa
a part de «4' 33''»

Aquesta versió va ser interpretada
per Boris Berman.

John Cage va escriure
instruccions molt detallades

de a quin lloc del piano
s'havia de col·locar cada objecte.

Però és impossible que cada intèrpret
trobi exactament els mateixos objectes,

o sigui que el so que s'obté
sempre és diferent.

En essència,
sempre depèn de l'atzar.

Això era força esbojarrat i ben diferent

a la manera de fer que ensenyen
als compositors i als músics.

John Cage s'interessava
cada cop més

en la casualitat i l'atzar.

i a permetre que fos l'univers
qui respongués a la pregunta

"Quina nota
hauria de tocar a continuació?"

Però per sentir
la resposta a la pregunta,

primer, cal que escoltis.

I en els anys quaranta,

escoltar l'univers
cada cop era més difícil.

(Música de fons a l'ascensor)

L'empresa Musak
es va fundar als anys trenta.

Va tenir molt d'èxit,

i ben aviat, gairebé a tot arreu
se sentia constantment música de fons.

Era gairebé impossible fugir-ne.

John Cage es va adonar
que la gent perdia la possibilitat

d'aïllar-se
de la música de fons del món.

L'amoïnava que Musak impedís del tot
a la gent escoltar el silenci.

El 1948,

quatre anys abans d'escriure «4' 33''».

John Cage va comentar
que volia escriure

una peça de silenci
de quatre minuts i mig

i vendre-la a l'empresa Musak.

Va començar
com una afirmació política,

o un comentari informal,

però la idea li va tocar el cor
i de seguida va evolucionar.

John Cage començava a pensar
a fons sobre el silenci.

I quan va visitar
un lloc silenciós de debò,

va fer una descoberta sorprenent.

John Cage va visitar una cambra anecoica
a la Universitat de Harvard.

Les cambres anecoiques
es tracten acústicament

per minimitzar el so a gairebé zero.

En aquestes habitacions
no hi ha sons,

o sigui que John Cage esperava
no sentir res de res.

Però de fet va sentir
la circulació de la seva sang.

(Pols)

He experimentat personalment
una cambra anecoica,

i és una experiència brutal de debò

que et canvia per complet
les percepcions

sobre el so i el silenci.

Sentia com si el cervell pugés
el volum d'un amplificador

maldant per sentir alguna cosa.

Ben bé com John Cage,

podia sentir la sang
que s'obria pas pel cos.

John Cage es va adonar, en aquell moment,

que, sigui on sigui que ens trobem,
fins i tot els nostres cossos fan sons.

En el fons,
no existeix el silenci de debò.

Mentre estàs en el cos,

sempre sents alguna cosa.

I aquí és on l'interès de John Cage
per l'atzar i la casualitat

va coincidir
amb el seu interès pel silenci.

Es va adonar que la creació
d'un entorn sense distraccions

no volia dir crear el silenci,

ni tan sols controlar el soroll.

Tenia a veure amb els sons
que ja hi eren,

però que de cop
escoltes per primera vegada,

quan estàs disposat de debò a escoltar.

Això és el que la gent
tot sovint no entén de «4' 33''».

La gent es pensa que és una broma,

però no hi ha res
més lluny de la realitat.

Sona diferent on sigui que el toquis,

I aquesta és la qüestió.

El que John Cage volia que sentíssim

és la bellesa del món sònic
que ens envolta.

(Piuladissa d'ocells)

(Veus superposades)

(Toc de campanes)

(Carrisqueig de grills i xiscle d'òliba)

«4' 33''» ha de ser
una experiència conscient

que t'ajudi a centrar-te en acceptar
les coses tal com són.

No és res que un altre
et pugui dir com has de sentir.

És profundament personal.

També suscita preguntes importants

sobre el nostre món sònic.

¿«4' 33''» és música, és so,

és música de sons?

I és que hi ha diferència?

John Cage ens recorda

que la música no és l'únic tipus de so
que val la pena escoltar.

Tots els sons mereixen que hi pensem.

Tenim una oportunitat única

de reiniciar l'oïda.

I si esdevenim més conscients
del que escoltem,

segur que farem
que el món ens soni millor.

El silenci no és tancar la ment al so,

sinó quan podem començar
a escoltar de debò

i sentir el món
en tota la seva bellesa sònica.

Doncs amb aquesta actitud

tocarem junts «4' 33''»,

sigueu on sigueu.

Són tres moviments,

i us faré saber quan comencen.

Escolteu la textura i el ritme dels sons
que us envolten ara mateix.

Escolteu el fort i el fluix,

l'harmònic i el dissonant,

i tots els petits detalls
que fan que cada so sigui únic.

Feu-ho amb consciència plena i centreu-vos
en aquest moment sònic de la vida real.

Gaudiu de l'esplendor
de sentir i escoltar.

Ara ve el primer moviment,

Començant...

ara.

[I. Tacet]

(Sense àudio)

I aquest és el segon moviment.

Durarà dos minuts i 23 segons.

[II. Tacet]

(Sense àudio)

I aquest és el moviment final.

Durarà un minut i 40 segons.

[III. Tacet]

(Sense àudio)

I ja està.

Ho hem fet.

Gràcies per escoltar.