Com podríem canviar el futur climàtic del planeta

La crisi climàtica és massa àmplia i complicada per solucionar-la amb una fórmula màgica, diu l'autor David Wallace-Wells. El que necessitem és canviar la manera en què vivim. Segueix Wallace-Wells mentre exposa algunes de les mesures dràstiques que podríem aplicar per construir un món habitable i pròsper en l'era de l'escalfament global.

Soc aquí per parlar del canvi climàtic,

però en realitat no sóc ecologista.

De fet, no m'he considerat mai
un amant de la natura.

No he anat mai de càmping,
no he anat mai d'excursió,

ni he tingut mascotes.

He viscut tota la vida en ciutats,

en realitat, només en una ciutat.

I encara que m'agrada anar de viatge
per veure la natura,

sempre he pensat que era una cosa
que estava passant en un altre lloc,

molt llunyà,

i que la vida moderna era una fortalesa
contra les seves forces.

Dit d'una altra manera,

tal com quasi tothom que coneixia,

vivia la vida de forma complaent

i ignorant

pel que fa a l'amenaça
de l'escalfament global.

Creia que passava a poc a poc,

en la distància

i que només era una petita amenaça
al meu estil de vida.

En tots aquest aspectes

estava molt i molt equivocat.

La majoria, si et parlessin
del canvi climàtic,

t'explicarien una història del futur.

Si ho fes jo, us diria:

"Segons les Nacions Unides,
si no fem canvis

abans de final de segle

és probable que la temperatura
augmenti 4 graus".

Això vol dir,
segons creuen alguns científics,

el doble de guerres,

la meitat de menjar,

un PIB possiblement un 20% inferior
que sense canvi climàtic.

Aquest impacte és més gran
que el de la Gran Depressió

i seria permanent.

Però aquests impactes s'estan produint
molt abans del 2100.

Ja al 2050, es preveu

que a moltes de les grans ciutats
del sud de l'Àsia i l'Orient Mitjà

hi farà tanta calor que a l'estiu
no s'hi podrà viure, literalment.

Avui, en aquestes ciutats hi viuen
10, 12 i fins a 15 milions de persones.

I en només tres dècades,

no podrem caminar-hi pels carrers

sense arriscar-nos a tenir una insolació
o fins i tot morir.

Ara la temperatura del planeta
és 1,1 graus superior

a la d'abans de la industrialització.

Potser no sembla gaire,

però ens situa totalment fora
dels rangs de temperatures

de tota la història humana.

Això vol dir que
tot el que hem conegut com a espècie,

l'evolució de l'animal humà,

el desenvolupament de l'agricultura,

de la civilització bàsica,

i de la civilització moderna
i la civilització industrial,

tot el que sabem de nosaltres
com a éssers biològics,

com a éssers socials,
com a éssers polítics,

tot això és el resultat
de les condicions climàtiques

que ja hem deixat enrere.

És com si haguéssim aterrat
en un planeta totalment diferent,

amb un clima totalment diferent.

I ara hem d'esbrinar

quins factors de la civilització
que hem portat amb nosaltres

poden suportar aquestes noves condicions

i quins no.

I a partir d'aquí les coses empitjoraran.

Durant molt de temps,

ens havien dit que el canvi climàtic
es produïa a poc a poc.

Va començar amb la revolució industrial

i ens ha tocat a nosaltres

arreglar el desastre
creat pels nostres avis

perquè els nostres nets
no n'hagin de patir els resultats.

És una història de segles.

De fet, la meitat de totes les emissions

que mai s'han produït
amb la crema de combustibles fòssils

en tota la història de la humanitat

s'han produït en només
els últims 30 anys.

Des que Al Gore va publicar
el seu primer llibre de l'escalfament.

Des que l'ONU van formar
el grup sobre el canvi climàtic, l'IPCC.

Hem causat més danys des de llavors

que en tots els segles
i tots els mil·lennis anteriors.

Tinc 37 anys,

això vol dir que la meva vida
conté tota aquesta història.

Quan vaig néixer, la temperatura
del planeta semblava estable.

Avui,

som al caire d'una catàstrofe.

La crisi climàtica no és
el llegat dels nostres avantpassats.

Pertany a una sola generació.

La nostra.

Tot això poden semblar males notícies.

I ho són, molt dolentes.

Però penso que també

hi ha una part bona,
com a mínim en termes relatius.

Aquests impactes són terriblement grans.

Però també penso que són emocionants.

Perquè al final són un reflex

de quant de poder tenim
en el clima.

Si arribem a aquestes
situacions tràgiques,

serà perquè
hem deixat que es produïssin,

perquè hem triat que passessin.

Això vol dir que també podem triar
que es produeixen altres situacions.

Potser sona massa optimista per creure-ho

i, de fet, els obstacles polítics
són enormes.

Però és un fet simple.

El motor principal de l'escalfament
global és l'acció humana:

quant carboni posem a l'atmosfera.

D'això en tenim el comandament.

I podem escriure la història
del futur climàtic del planeta.

No només podem, sinó que ho estem fent.

Ja que la inacció és una forma d'acció,

escriurem la història
tant si ens agrada com si no.

No és una història qualsevol,

la de tenir el futur del planeta
a les nostres mans.

És el tipus d'història
que reconeixíem només en la mitologia

i la teologia.

Una sola generació

que ha posat el futur
de la humanitat en dubte

i que ara té la tasca
d'assegurar un nou futur.

I com seria?

Podria significar panells solars
per tot el planeta,

a tot arreu.

Podria significar desenvolupar
una millor tecnologia,

perquè no calgués
instal·lar-ne tants

perquè es calcula que només
una petita part del desert del Sàhara

pot proveir les necessitats
energètiques de tot el món.

Però probablement necessitaríem
una nova xarxa elèctrica,

que no perdi dos terços de l'energia
malgastant escalfor,

com passa avui als EUA.

Podríem fer servir més
energia nuclear, potser,

tot i que hauria de ser un tipus
totalment diferent d'energia nuclear,

ja que la tecnologia d'avui
no és competitiva en costos

amb l'energia renovable,
els costos de la qual cauen ràpidament.

Necessitaríem un nou tipus d'avió,

ja que no crec que sigui
particularment pràctic

dir al món sencer
que deixi de viatjar en avió,

especialment quan l'hemisferi sud,

per primer cop, s'ho pot permetre.

Necessitem avions
que no produeixin carboni.

Necessitem un nou tipus d'agricultura.

No podem dir a les persones que deixin
de menjar carn i es facin veganes,

seria trobar una nova manera
de criar vedelles.

O potser una manera antiga,

ja que sabem que les pràctiques
tradicionals de pastura

poden convertir les granges de bestiar

de les anomenades fonts de carboni,
que produeixen CO2,

a pous de carboni, que l'absorbeixen.

Si preferiu una solució tecnològica,

potser podem fabricar carn
al laboratori.

Potser també podríem donar
algues al bestiar,

ja que això redueix les seves
emissions de metà fins a un 95 o 99%.

Potser hauríem de fer tot això,

perquè com en cada aspecte
d'aquest trencaclosques,

el problema és senzillament
massa ampli i complicat

per solucionar-lo amb
una fórmula màgica.

Per més solucions
que implementem,

segurament no podrem
descarbonitzar a temps.

Aquesta és l'aterredora conclusió
a què ens enfrontem.

No podrem guanyar la batalla
del canvi climàtic,

només conviure-hi i limitar-lo.

Potser necessitaríem

certa quantitat
d'emissions negatives,

que també treuen el carboni
de l'atmosfera.

Milers de milions d'arbres nous,
potser bilions.

I plantacions senceres
de màquines de capturar carboni.

Potser una indústria
dues o quatre vegades més gran

que el negoci del gas i petroli actual

per revertir el dany que van causar
aquestes empreses en dècades anteriors.

Necessitaríem un nou tipus
d'infraestructura,

creada amb un altre tipus de ciment,

perquè avui, si el ciment fos un país,

seria el tercer emissor
més gran del món.

I la Xina utilitza tant de ciment
cada tres anys

com van fer servir els EUA
en tot el segle XX.

Hauríem de construir dics
i murs de contenció

per protegir les persones
que viuen vora el mar,

algunes de les quals són
massa pobres per fer-los ara,

això ha d'implicar la fi
d'una geopolítica nacionalista estricta

que ens permet definir el patiment
dels que habiten altres parts del món

com a insignificant,

quan per fi el reconeixem.

Aquest futur millor no serà fàcil.

Però els únics obstacles són els humans.

Potser no és gaire consol,

si sabeu el que jo sé sobre
la crueltat i la indiferència humana,

però us prometo que és millor
que l'alternativa.

La ciència no ens impedeix
prendre mesures,

i tampoc la tecnologia.

Tenim les eines que necessitem
per començar.

I, és clar, també tenim les eines
per posar fi a la pobresa mundial

les malalties epidèmiques

i el maltractament a les dones també.

Per això, més que noves eines,
ens cal una nova política,

una manera de superar
tots aquests obstacles humans:

la nostra cultura, l'economia

la tendència del 'statu quo',

el desinterès per prendre'ns
seriosament les coses que ens fan por.

La nostra miopia.

El sentit de l'interès propi.

I l'egoisme dels més rics
i poderosos del món

que tenen menys incentius
per fer cap canvi.

També patiran,

però no tant com els desafavorits,

que han contribuït menys
a l'escalfament

i que s'han beneficiat menys

del procés que ens ha portat
en aquest punt de crisi,

però que en patiran més l'efecte
les properes dècades.

Una nova política

faria de gestionar aquesta càrrega,

on recau i en quina intensitat,

la màxima prioritat dels nostres dies.

Fem el que fem, el canvi climàtic
transformarà la vida moderna.

Un cert escalfament
ja s'ha produït i és inevitable,

i això vol dir que també ho és
un cert patiment addicional.

I encara que prenguem mesures dràstiques

i evitem algunes de les situacions
més terrorífiques,

significaria viure
en un planeta totalment diferent.

Amb una política nova, una economia nova,

una relació amb la tecnologia nova

i una relació amb la natura nova:

un món totalment nou.

Però relativament habitable.

Relativament pròsper.

I ecològic.

Per què no triem aquest?

Gràcies.

(Aplaudiment)