El preciós equilibri entre la valentia i la por

Després de rebre el diagnòstic d'una estranya malaltia genètica que deteriora els músculs, a la Cara E. Yar Khan li van dir que havia de limitar les seves ambicions professionals i rebaixar els seus somnis. Ella va ignorar aquests consells i va decidir continuar perseguint les seves ambicions més grans. En aquesta xerrada poderosa i emocionant, comparteix la seva filosofia per treballar en els projectes que li importen més - tot permeten que el coratge i la por coexisteixin. Prepara't per veure el material espectacular i vertiginós d'un viatge on la veuràs viure aquesta teoria al màxim.

Quan som joves, som valents i innocents

i no tenim por de somiar
sobre la vida que ens espera.

Potser volies ser astronauta
o enginyer aeroespacial.

Potser somiaves viatjar per tot el món.

Des que era molt petita,

jo volia treballar per les Nacions Unides

als països més difícils del món.

I gràcies a molt coratge

aquest somni es va fer realitat.

Però amb la valentia passa una cosa:

no sorgeix del no-res quan la necessitem.

És el resultat d'una profunda reflexió
i feina de debò,

que implica un equilibri
entre la por i el valor.

Sense por, faríem estupideses.

I sense coratge, mai no exploraríem
allò desconegut.

La màgia es troba en l'equilibiri
entre ambdues coses

i és un equilibri amb què
batallem cada dia

Començaré parlant
d'aquestes precioses rodes.

No sempre he fet servir cadira de rodes.

Vaig créixer com la majoria,

corrent, saltant i ballant.

M'encanta ballar.

Maladaurament, als vint-i-escaig,

vaig començar a patir un seguit de
caigudes inexplicables.

I uns anys després,

em van diagnosticar una malaltia
genètica recessiva

que es diu miopatia hereditària
amb cossos d'inclusió,

o HIBM.

És una malaltia muscular
degenerativa progressiva

que m'afecta tots els músculs del cos.

L'HIBM és molt infreqüent.

Als EUA n'hi ha menys de
200 casos diagnosticats.

Actualment, no existeix cap
tractament ni cura eficaç,

i transcorreguts 10 o 15 anys
des que apareix,

normalment condueix
a la tetraplegia,

i per això ara vaig en cadira de rodes.

Després del diagnòstic,
va canviar tot.

Em vaig espantar molt

perquè no tenia experiència en
malalties cròniques ni en discapacitats.

I no tenia ni idea de com
podia avançar la malaltia.

Però el que més em desanimava

era escoltar com la gent m'aconsellava

que limités les meves ambicions i somnis,

i que canviés les expectatives i el que
esperava de la vida.

"Hauries d'abandonar
la carrera internacional"

"Així ningú no es casarà amb tu"

"Tenir fills seria egoista per part teva"

El fet que algú que no era jo

posés límits als meus somnis i ambicions

era ridícul.

I inacceptable.

No els vaig fer cas.

(Aclamacions i aplaudiments)

Em vaig casar.

I vaig decidir lliurement no tenir fills.

I vaig continuar la meva carrera
a les Nacions Unides

després del diagnòstic,

i vaig treballar dos anys a Angola,

un país que s'està recuperant
de 27 anys d'una guerra civil brutal.

Tot i això, vaig trigar cinc anys

en comunicar oficialment
el diagnòstic al meu cap.

Perquè tenia por

que qüestionarien la meva capacitat
de lideratge i perdria la feina.

Treballava a països on la pòlio
havia estat habitual,

i quan vaig sentir que algú deia

que pensava que potser jo l'havia passat,

vaig creure que el meu secret
estava segur.

Ningú no em preguntava per la coixesa

I jo no deia res.

Va caldre més d'una dècada

perquè assimilés la gravetat de l'HIBM,

malgrat que les tasques i funcions
bàsiques eren cada cop més difícils.

Però vaig seguir perseguint el meu somni
de treballar arreu del món,

i em van nomenar coordinadora
per la discapacitat

de l'UNICEF a Haití,

on vaig treballar dos anys després
del devastador terratrèmol del 2010.

Després la feina em va dur
als Estats Units.

I tot i que la malaltia
progressava clarament

i ja necessitava aparells ortopèdics
i caminadors per moure'm,

seguia buscant aventures.

Aquest cop,

somiava en una gran aventura
a l'aire lliure.

I que pot ser més gran
que el Gran Canyó?

Sabíeu que de cada cinc milions
de persones que el visiten

només un 1 % baixa
fins a la base del canyó?

Volia formar part d'aquest u per cent.

El problema és --

(Aplaudiments)

El problema és que el Gran Canyó
no és precisament accessible.

Necessitaria ajuda

per fer la baixada de 1500 metres
de terreny vertical i solt.

Ara, quan afronto obstacles,

la por no sempre arriba de seguida

perquè dono per fet que d'alguna manera,

me'n sortiré.

En aquest cas vaig pensar,

bé, si no puc caminar fins a baix,

puc aprendre a muntar a cavall.

Això és el que vaig fer.

I amb aquesta decisió trascendental

va començar un compromís de quatre anys,

en què alternava la por i la valentia

per emprendre una expedició de 12 dies.

Quatre dies a cavall
per creuar tot el Gran Canyó,

i vuit dies fent 240 km
de ràfting pel riu Colorado,

amb un equip de gravació a remolc.

Us avanço que ho vam aconseguir.

Però no sense demostrar-me
com la por més profunda

a vegades implica una resposta
d'un valor equivalent.

El 13 d'abril del 2018

asseguda a dos metres i mig de terra

sobre un cavall mustang
que es deia Sheriff,

la meva primera impressió del Gran Canyó

va ser d'astorament i terror.

No sabia que tenia vertigen.

(Riures)

Però ja no hi havia marxa enrere.

Vaig reunir tot el coratge que tenia dins

per impedir que la por em dominés.

Partint des de la vora sud,

l'únic que podia fer
per mantenir-me serena

era respirar a fons, contemplar els núvols

i centrar-me en les veus de l'equip.

Però llavors, tot just començar,
va succeir el desastre.

Incapaç de seguir ben muntada
a la sella

en baixar un esglaó enorme,

vaig caure endavant i vaig picar de cara
amb el cap del cavall.

Em vaig espantar molt,

i el cap em feia molt de mal,

però el camí era massa estret
per desmuntar.

Vam haver d'arribar a
mig camí, als 700 metres,

després d'almenys
dues hores més de baixada,

per poder aturar-nos i treure'm el casc

per veure el bony de la mida d'un ou
que tenia al front.

Tant de planejar l'equipatge,

i ningú havia pensat en una bossa de gel?

(Riures)

Per sort per tothom,
el bony va sortir enfora,

i se'm va drenar a la cara en forma
de dos fantàstics ulls de vellut

que s'avenen molt per un documental.

(Riures)

(Aplaudiments i aclamacions)

No va ser un viatge fàcil ni tranquil,

però justament per això tenia sentit.

Malgrat que em feia por tornar a la sella,

ho vaig fer.

La baixada al fons del canyó

va durar 10 hores en total

i només era el primer
dels quatre dies a cavall.

Després tocaven els ràpids forts.

El Riu Colorado al Gran Canyó

té unes de les aigües braves
més altes del país.

Per estar preparats per si bolcàvem,

vam fer-me nedar per un ràpid petit.

Us puc assegurar que no va ser glamurós.

(Riures)

Vaig prendre aire a la
zona equivocada de l'onada,

em vaig ennuegar amb l'aigua

i no vaig poder redreçar-me.

Sí, feia por,

però també era fantàstic.

Cascades, canyons relliscosos

i dos mil millions d'anys de roca mare

que semblava canviar de color
al llarg del dia.

El Gran Canyó es natura en estat pur

i és mereix tots els elogis que rep.

(Aplaudiments)

L'expedició,

tota l'organització i el viatge en sí,

em va fer passar una por
que no havia experimentat mai abans.

Però sobretot,

em va mostrar com de valenta
i atrevida puc ser.

El meu viatge al Gran Canyó
no va ser fàcil.

No era la imatge d'una amazona

obrint-se pas sense esforç
a través d'un paisatge èpic.

Era jo plorant,

esgotada i colpejada
amb dos ulls de vellut.

Era terrorífic,

estressant,

estimulant.

Acabat el viatge,

es fàcil no donar importància
al que vam aconseguir.

Sé que vull tornar a fer ràfting pel riu.

Aquest cop, pels 4500 km que té.

(Aplaudiments)

Però també sé que mai tornaria
a muntar a cavall.

(Riures)

És massa perillós.

Aquest és el meu missatge.

No soc aquí només per ensenyar-vos
el que vaig gravar.

Soc aquí per recordar tothom

que en realitat la vida és només una lliçó

en trobar l'equilibri entre por i coratge.

I entendre què és i què no és
una bona idea.

(Riures)

La vida ja fa prou por,

i hem de ser valents per
complir els nostres somnis.

Tot afrontant les pors

i trobant el valor per superar-les,

juro que la meva vida
ha estat extraordinària.

Viviu al màxim

i intenteu que el coratge superi la por.

Mai se sap on et portarà.

Gràcies.

(Aplaudiments i aclamacions)