"Nosaltres ensenyem vida, senyor"

VIEW IN HD

RAFEEF ZIADAH is a Canadian-Palestinian spoken word artist and activist. Her debut CD Hadeel is dedicated to Palestinian youth, who still fly kites in the face of F16 bombers, who still remember the names if their villages in Palestine and still hear the sound of Hadeel (cooing of doves) over Gaza.

Començaré amb aquest poema. Vaig escriure aquest poema quan les bombes queien sobre Gaza

i jo era la portaveu de la coalició, i em feia càrrec de bona part de l'organització,

i ens havíem quedat fins prop de les sis de la matinada

perfeccionant cada tall de so, i a la fi...

Si sou palestins, ja sabeu que molts palestins ens cansem

i comencem a pronunciar les "pes" com a "bes", o sigui que acabem convertint-nos en "Balestins".

Així és que em vaig passar la nit practicant les meves "pes".

I l'endemà, un dels periodistes em va preguntar:

"No creu que tot s'arreglaria si tan sols deixessin d'ensenyar els seus nens a odiar?"

No vaig pas insultar aquella persona,

vaig ser molt educada, però vaig escriure aquest poema

com a resposta a aquesta mena de preguntes que sempre hem d'entomar el palestins.

Avui el meu cos era una massacre televisada.

Avui el meu cos era una massacre televisada que havia d'encabir-se en talls de so i límits de paraules.

Avui el meu cos era una massacre televisada que havia d'encabir-se en talls de so

i límits de paraules prou farcides d'estadístiques per contraposar respostes mesurades.

I he perfeccionat el meu anglès, i m'he après les resolucions de l'ONU.

Però tot i així, ell m'ha preguntat: "Senyoreta Ziadah, no li sembla que tot es podria resoldre

si simplement deixessin d'ensenyar tant i tant d'odi als seus fills?"

(Pausa.)

Busco al meu interior la força per ser pacient,

però no és pas paciència, el que tinc a la punta de la llengua, mentre les bombes plouen sobre Gaza.

La paciència m'acaba d'abandonar.

(Pausa.)

(Somriure.)

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

(Rafeef, recorda't de somriure.)

(Pausa.)

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

Nosaltres, els palestins, ensenyem vida després que ells han ocupat l'últim racó de cel.

Ensenyem vida després que ells han construït els seus assentaments i els murs de l'apartheid

més enllà dels últims cels.

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

Però avui

el meu cos era una massacre televisada feta per a encabir-se en talls de so i límits de paraules.

"I doni'ns una història, una història humana.

Que no ho veu? No és un tema polític, aquest;

només volem explicar a tothom coses seves i de la seva gent,

o sigui que doni'ns una història humana.

No esmenti les paraules "apartheid" i "ocupació".

Aquest no és pas un tema polític.

Cal que m'ajudi, com a periodista, a ajudar-la a explicar la seva història,

que no és pas una història política.

Avui el meu cos era una massacre televisada.

Què li sembla si ens dóna la història d'una dona de Gaza que necessita medicaments?

I vostè?

Té un munt de membres amb els ossos trencats prou gran per amagar el sol?

Doni'm els seus morts

i faciliti’m la llista dels seus noms en un límit de mil dues-centes paraules.

Avui

el meu cos era una massacre televisada feta per a encabir-se en talls de so i límits de paraules

i commoure aquells que es mostren insensibles a la sang terrorista.

Però sí que es compadien...

Es compadien del bestiar de Gaza.

Així és que els dono resolucions de l'ONU, i estadístiques,

i "nosaltres condemnem"

i "nosaltres deplorem"

i "nosaltres reprovem".

I "aquests no són dos bàndols iguals: ocupant i ocupat".

I un centenar de morts,

dos centenars de morts,

i un miler de morts.

I entremig d'allò de "crim de guerra" i "massacre"

esvento paraules i un somriure gens exòtic,

un somriure gens "terrorista".

I compto i recompto: cent morts, dos-cents morts, un miler de morts.

Que hi ha algú, allà fora?

Algú m'escoltarà?

Tant de bo que pogués plorar sobre els seus cossos.

Tant de bo que pogués córrer descalça pels camps de refugiats

i agafar cada nen,

tapar les seves orelles

perquè no haguessin de sentir el soroll de les bombes

la resta de la seva vida, igual que jo.

Avui, el meu cos era una massacre televisada.

I permetin-me només que els digui

que no hi ha res que les seves resolucions de l'ONU hi hagin fet mai.

I cap tall de so, ni un sol tall de so que se m’acudeixi,

per més que millori el meu anglès,

cap tall de so, cap tall de so, cap tall de so

ni un sol tall de so no els retornarà la vida.

Cap tall de so no ho arreglarà, això

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

Nosaltres ensenyem vida, senyor.

Nosaltres, el palestins, ens llevem cada matí per a ensenyar, a la resta del món, vida, senyor.

Gràcies