Phil Plait: Com defensar la Terra dels asteroids.

Què medeix sis milles i pot acabar amb la civilització en un instant? Un asteroid - i n'hi ha un munt allà fora. Amb humor i esplèndids visuals, en Phil Plat captiva l'audiència de TEDxBoulder amb totes les maneres que podem morir per un asteroid, i com ho podem fer per a evitar-los.

M'agradaria parlar-vos sobre una cosa

més aviat gran.

Començarem aquí.

Fa 65 milions d'anys

els dinosaures van tenir un mal dia.

(Rialles)

Un tros de roca amb amplada de sis milles,

movent-se al voltant de 50 vegades

la velocitat d'una bala de rifle,

es va estavellar contra la Terra.

Va lliurar tota la seva energia alhora,

i va ser una explosió tal que

ennuvola la ment.

Si agafessis tota arma nuclear construïda

a l'alçada de la Guerra Freda,

les agrupessis i les fessis detonar

alhora,

l'explosió hauria suposat una milionèsima part

de l'energia alliberada en aquell moment.

Els dinosaures van tenir un dia realment dolent.

Si?

Bé doncs, una roca de sis milles és molt gran.

Tots nosaltres vivim aquí a Boulder.

Si mireu per la finestra i podeu veure

el Pic de Long, probablement esteu familiaritzats amb ell.

Ara, agafeu el Pic de Long, i poseu-lo

a l'espai.

Agafeu el Meeker, el Mont Meeker. Amuntegueu-lo allà,

i poseu-lo també a l'espai,

i el Mont Everest, i el K2,

i els pics de l'Índia.

És llavors quan us comenceu a fer una idea de

la quantitat de roca de la que estem parlant, no?

Sabem que va ser així de gran per

l'impacte que va tenir i el cràter que va deixar.

Va colpejar en el que coneixem com Yucatan,

el Golf de Mèxic.

Aquí podeu veure, està la

Península de Yucatan, si reconeixeu Cozumel

aquí, davant la costa est.

Així de gran és el cràter que va deixar.

Era enorme. Per a que us feu una idea de l'escala,

bé, veiem. L'escala aquí és

de 50 milles a la part superior, 100 quilòmetres

a la part inferior. Aquesta cosa media

300 quilòmetres d'amplària -- 200 milles --

un enorme cràter que va desenterrar

grans quantitats de terra que van esquitxar

el món i van provocar incendis arreu del planeta,

expulsant suficient pols com per a tapar el sol.

Va acabar amb el 75 per cent de totes les espècies

a la Terra.

Ara, no tots els asteroids són així de grans.

Alguns són més petits.

Aquí tenim un que va passar

sobre els Estats Units

a l'octubre de 1992.

Va venir un divendres nit.

Però per què és important?

Perquè en aquells temps, les càmeres de vídeo

just començaven a popularitzar-se, i la gent

se les emportava, els pares se les emportaven,

als partits de futbol per a filmar als seus fills

jugar a futbol. I tenint en compte que va arribar un divendres,

van poder obtenir aquestes bones imatges

d'aquesta cosa esbocinant-se a mesura que passava

sobre Virgina de l'Oest, Maryland, Pennsylvania

i Nova Jersey fins que va fer això

a un cotxe a Nova York.

(Rialles)

Bé, això no és un cràter de 200 milles d'amplada,

però una vegada més podeu veure la roca

que s'assenta just aquí,

sobre la mida d'una pilota de futbol, que va impactar

contra aquest cotxe i va produir aquests desperfectes.

Doncs aquesta cosa era probablement de la mida

d'un autobús escolar res més arribar.

Va anar trencant-se degut a la pressió atmosfèrica,

es va esmicolar, i llavors les peces van anar caient

i van produir alguns danys.

Bé, no us voldrieu que això us caigués al peu

o al cap, perquè us faria això.

Això seria dolent.

Però no esborrarà, ja sabeu, tota la vida

a la Terra, i això està bé. Però resulta que

no necessites quelcom de sis milles a través

per a produir grans danys.

Hi ha un punt mitjà entre una roca petita

i una roca gegant, i en realitat, si qualsevol de vosaltres

ha estat algun cop aprop de Winslow, Arizona,

hi ha un cràter al desert el qual

és tant icònic que fins i tot es diu Cràter del Meteorit.

Per a donar-vos una idea de d'escala, això té una milla d'amplada.

Si mireu a dalt de tot, allò és un aparcament,

i allò són precisament autocaravanes.

De manera que té al voltant d'una milla d'amplada i 600 metres de profunditat.

L'objecte que va això va formar era probablement d'unes

30 a 50 iardes d'amplada, i això és més o menys la mida

d'aquest Auditori Mackey.

Va arribar a unes velocitats tremendes,

va impactar contra el terra, va esclatar,

i va explotar amb l'energia d'aproximadament

una bomba nuclear de 20 megatones --

una bomba molt forta.

Això va passar fa 50.000 anys, així que probablement va

eliminar uns pocs búfals o antílops,

o alguna cosa així allà al desert,

però probablement no hauria causat

una destrucció global.

Resulta que aquestes coses no tenen que

impactar contra el terra per a produir grans danys.

Ara, l'any 1908, sobre Siberia, prop de

la regió de Tunguska -- per a tots aquells que sigueu

fans d'en Dan Aykroyd i vau veure "Caçadors de Fantasmes"

quan parlava sobre la major esquerda interdimensional

des de l'explosió de Sibèria de 1909, on tenia

la data incorrecta, però no passa res. (Rialles)

Era 1908. Està bé. Puc viure amb això.

(Rialles)

Una altra roca arribà dins l'atmosfera terrestre

i aquesta va explotar sobre el sòl, bastantes

milles sobre la superfície de la Terra.

La calor provocada per l'explosió va calar foc al

bosc de sota, i llavors l'ona del xoc

descendí i tombà arbres al llarg de

centenars de quilòmetres quadrats, d'acord?

Això va produir una enorme quantitat de danys.

I un cop més, aquesta roca era probablement d'al voltant de

la mida d'aquest auditori on estem asseguts.

Al Cràter del Meteorit era feta de metall,

i el metall es molt més dur, així que s'ho va fer per arribar

fins el terra.

La de Tunguska estava probablement feta

de roca, i aquesta és molt més engrunadissa, i així

explotà al cel. De totes maneres, aquestes són

explosions tremendes, 20 megatones.

Ara, quan aquestes coses esclaten, no faràn

danys ecològics globals.

No faràn quelcom semblant a

que el matadinosaures va fer.

No són suficientment grans.

Però faràn danys econòmics globals,

perquè no necessiten impactar, necessàriament,

per a fer aquesta mena de danys.

No han de produir devastació global.

Si una d'aquestes coses anés a impactar

en un lloc qualsevol, causaria pànic.

Però si es dirigís cap a una ciutat, una ciutat important --

no és que una ciutat sigui més important que les altres,

però nosaltres depenem més en algunes d'aquestes

en la base de l'economia global -- això ens podria causar

moltíssim mal

com a civilització.

Doncs bé, ara que us he espantat fins al fons...

(Rialles)

què podem fer sobre això? Em seguiu?

Això és una amenaça potencial.

Deixeu-me remarcar que no hem tingut

cap impacte gegant com el matadinosaures

en 65 milions d'anys. Són molt rars.

Els petits passen més sovint, però

probablement a prop de cada mil·lenni,

cada pocs segles o cada pocs milers

d'anys, però encara i així és quelcom del que estar alerta.

Bé doncs, què sabem sobre ells?

El primer que hem de fer és trobar-los.

Aquesta és una imatge d'un asteroide que va passar-nos

el 2009.

Està precisament aquí.

Però podeu veure que és extremadament feble.

No sé ni si el podeu veure

els de la fila de darrere. Això són tant sols estels.

Això és una roca que feia al voltant de 30 iardes d'amplada,

així que aproximadament de la mida d'alguna de les que explotà

sobre Tunguska i impactà a Arizona fa 50.000 anys.

Aquestes coses són gairebé imperceptibles.

Són difícils de veure, i el cel és molt gran.

Hem de trobar aquestes coses primer de tot.

I bé, la bona notícia és que estem buscant-les.

La NASA ha dedicat diners a això.

La Fundació Nacional de la Ciència, altres

països estan molt interessats en fer-ho.

Estem construint telescopis que busquen

l'amenaça. Això és un gran primer pas.

però quin és el segon? El segon pas

és que si veiem algun d'ells venint cap a nosaltres,

l'hem d'aturar. I què fem?

Probablement heu sentit a parlar sobre l'asteroid

Apophis. Si no n'heu sentit res, d'aquí poc ho fareu.

Si heu sentit a parlar sobre l'Apocalipsi

maia del 2012, probablement sentireu sobre Apophis,

perquè sereu introduits a totes les xarxes sobre el judici

final de totes maneres.

Apophis és un asteroide descobert el 2004.

Fa aproximadament 250 iardes d'amplada, així que és

bastant gran -- grans dimensions, ja sabeu,

més gran que un estadi de futbol -- i es

passarà per la Terra a l'Abril del 2029.

I passarà tant a prop nosaltres que

en realitat circularà per sota dels

nostres satèl·lits meteorològics.

La gravetat de la Terra corbarà l'òrbita

d'aquesta cosa tant que, si tot coincideix,

si passa per aquesta regió de l'espai,

amb forma de fesol i anomenada

"l'ull de pany", la gravetat de la Terra la doblarà

suficientment per a que set anys més tard,

el 13 d'abril, que cau en divendres, us ho dic,

a l'any 2036... (Rialles)

-- no es poden planejar aquestes coses --

Apophis impactarà contra nosaltres. I medeix

250 metres d'amplada, de manera que produirà

danys inimaginables.

Ara, la bona notícia és que les probabilitats de que

realment passin per aquest "ull de pany" i que

impacti contra nosaltres a continuació són d'una entre un milió,

aproximandament -- molt, molt poques probabilitats, així que jo almenys

no romanc despert per la nit preocupant-me sobre tot això.

No crec que Apophis sigui un problema.

És més, Apophis és una benedicció disfressada,

perquè ens va despertar als perills

d'aquestes coses.

Fou descobert fa pocs anys

i pot impactar contra nosaltres en pocs anys.

No ho farà, però ens dóna una oportunitat d'estudiar

aquesta mena d'asteroides. No enteníem ni

necessitàvem entendre aquests "ulls de pany", i

ara sí que els entenem i ens trobem amb

que això és molt important, perquè com parar

parar un d'aquests asteroides?

Bé, deixeu-me preguntar-vos, què passa si us trobeu

aturats al bell mig de la carretera i un cotxe

es dirigeix cap a vosaltres? Què feu? Feu això.

No? Us moveu. El cotxe us passa per una banda.

Però podem moure la Terra, almenys

no fàcilment. però podem moure l'asteroide.

I resulta que fins i tot ja ho hem fet.

L'any 2005, la NASA va llançar una sonda

anomenada Deep Impact, que va estavellar-se contra --

que va estavellar una de les seves parts al nucli d'un cometa.

Els cometes són molt semblants als asteroides.

El propòsit no era desviar-lo del camí.

El propòsit era crear un petit cràter per a excavar

el material i veure què hi havia sota

la superfície d'aquest cometa, del qual vam aprendre

bastant.

Vam moure el cometa una miqueta,

no molt, però aquest no era l'objectiu.

En canvi, penseu en això.

Aquesta cosa orbita al voltant del Sol a

10 milles per segon, 20 milles per segon.

Vam disparar-li una sonda espacial i va impactar-hi. D'acord?

Imagineu-vos què difícil deu ser això, i nosaltres ho vam fer.

I això vol dir que ho podem tornar a fer.

Si cal, si veiem que l'asteroide se'ns va

apropant, que va dirigit precisament cap a nosaltres,

i tenim dos anys fins que això passi, boom! L'impactem.

Pots intentar -- ja sabeu, si mireu

alguna pel·lícula, probablement penseu,

per què no utilitzar una arma nuclear?

És com, bé, ho pots intentar, però el problema és la sincronització.

Si dispares una arma nuclear contra aquesta cosa,

has de fer-la detonar dins un interval d'uns pocs mil·lisegons

de tolerància o d'altra banda simplement errareu.

I hi han un munt de problemes

amb això. És molt difícil de fer.

Però impactar

Crec que fins i tot la NASA ho pot fer,

i han mostrat que poden. (Rialles)

El problema és, què passa si colpeges

aquest asteroide, li has canviat l'òrbita,

mesures aquesta òrbita i de cop t'adones de que,

oh, si, l'hem emputjat a un "ull de pany",

i ara ens impactarà en tres anys.

Bé, la meva opinió és que està bé. Si?

No ens impactarà en sis mesos. Això està bé.

I ara tenim tres anys per a fer alguna altra cosa.

I pots tornar a colperjar-lo. Això ja seria una mica

barroer. Podries fins i tot emputjar-lo a un tercer

"ull de pany" o el que fos, així que ho deixes estar.

I aquesta és la part, és la part que simplement m'encanta.

(Rialles)

Després del gran "macho" "Rrrrrrr BAM! Anem

a colpejar aquesta cosa a la cara,"

és llavors quan fem servir els guants de vellut.

(Rialles)

Hi ha un grup de científics i enginyers

i astronautes que es fan dir

La Fundació B612. Per a aquells que

hagueu llegit "El Petit Príncep",

entendreu la referència, espero. El petit príncep

vivia en un asteroide, anomenat B612.

Són gent intel·ligent -- homes i dones --

astronautes, com he dit, enginyers.

Rusty Schweickart, un dels astronautes de

l'Apollo 9, està ficat en això. Dan Duda, el meu amic

que va fer aquesta imatge, treballa aquí a

l'Institut Southest d'Investigació a Boulder,

a Walnut Street. Va crear aquesta imatge per això,

i de fet és un dels astrònoms

que treballa per a ells. Si veiem un asteroide

que impactarà la Terra i tenim

temps suficient, podem colpejar-lo per a moure'l cap

a una òrbita millor. Però llavors el que fem és llançar

una sonda que pesi una o dues tones.

No ha de ser gegant -- un parell de tones,

no massa gran -- i l'aparques a prop de l'asteroide.

No aterres sobre l'asteroide, perque aquestes coses

s'enfondren per totes bandes. És molt difícil d'aterrar sobre aquests.

Enlloc d'això et quedes a prop d'ell.

La gravetat de l'asteroide estira de la sonda,

i aquesta té només un parell de tones de massa.

Té una mica de gravetat, però és suficient

per tal de tirar de l'asteroide, i tens els teus

coets preparats, de manera que pots -- oh, podeu gairebé

veure-ho aquí, però hi han plomalls de coet -- i pots

bàsicament, aquesta gent està connectada per la seva

pròpia gravetat, i si mous la sonda molt

lentament, molt, molt suaument, pots molt fàcilment

afinar aquesta roca cap a una òrbita segura.

Pots fins i tot posar-la en òrbita al voltant de la Terra

on podríem minar-la, tot i que això és

un altre món. No entraré en això.

(Rialles)

Però seríem rics!

(Rialles)

Així que penseu sobre això, d'acord?

Parlem de roques gegants volant allà fora,

i ens colpegen, i ens estan causant

danys, però hem descobert com fer

això, i totes les peces estan al seu lloc per a fer-ho.

Tenim astrònoms al seu lloc buscant-los

amb telescopis. Tenim gent intel·ligent,

molt, molt intel·ligent, preocupada

amb això i esbrinant com arreglar el

problema, i tenim la tecnologia per a fer-ho.

Aquesta sonda realment no pot fer servir coets químics.

Els coets químics proporcionen massa embranzida,

massa empenta. La sonda simplement sortiria disparada.

Vam inventar una cosa anomenada impuls iònic,

que és un motor de molt, molt molt poca empenta.

Genera la força que un tros de paper exerciria

sobre la teva mà, increïblement lleuger,

però pot funcionar durant mesos i anys,

proporcionant aquesta suau empenta.

Si algú d'aquí és fan del "Star Trek" original,

van córrer a través d'una nau extraterrestre que tenia

un motor d'ions, i Spock digué,

"Són tècnicament molt sofisticats.

Van cent anys adelantats a nosaltres amb aquest motor".

Si, tenim motors iònics avui en dia. (Rialles)

No tenim l'Enterprise (nau de Star Trek), però

tenim un motor d'ions.

(Aplaudiment)

Spock.

(Rialles)

Bé doncs...

aquesta és la diferència, aquesta és la diferència

entre nosaltres i els dinosaures.

Això els hi va passar a ells.

No ens ha de passar a nosaltres.

La diferència entre els dinosaures i nosaltres

és que nosaltres tenim programa espacial

i podem votar,

així que podem canviar el nostre futur.

(Rialles)

Tenim l'habilitat de canviar el nostre futur.

Dintre de 65 milions d'anys,

no tenim perquè tenir els nostres ossos

agafant pols en un museu.

Moltes gràcies a tots.

(Aplaudiments)