Els diners ens fan ser mesquins?

És increïble el que un joc manipulat de Monopoly ens pot desvetllar. En aquesta entretinguda i alliçonadora conferència, el psicòleg social Paul Piff comparteix la seva recerca sobre com es comporta la gent quan es sent rica. (Una pista: malament.) Tot i que el problema de la desigualtat és un repte complexe i difícil, també hi ha bones notícies. (Filmat a TEDxMarin)

Vull que vosaltres, per un moment,

imagineu que esteu jugant a una partida de Monopoly,

excepte que en aquesta partida, la combinació

d'habilitat, talent i sort

que t'ajuda a tenir èxit en els jocs, com en la vida,

ha esdevingut irrellevant,

perquè aquesta partida ha estat manipulada,

i vosaltres us n'emporteu la millor part.

Volatres teniu més diners,

més oportunitats per moure-us pel taulell

i més accés als recursos.

I mentre us aneu plantejant aquesta situació,

vull que us demaneu a vosaltres mateixos,

com aquesta experiència de ser

un jugador privilegiat en un joc manipulat

podria canviar el que penseu de vosaltres mateixos

i com veieu a l'altre jugador?

Així que vàrem fer un estudi al campus de la U.C Berkeley

amb l'objectiu de respondre precisament a aquesta pregunta.

Vàrem portar més de 100 parelles

de desconeguts al laboratori,

i llançant una moneda a l'aire

vam assignar a l'atzar a un dels dos

per ser el jugador ric en la partida manipulada.

Tenien el doble de diners.

Quan passaven per la casella de sortida

cobraven el doble,

i llançaven dos daus enlloc d'un

de manera que es movien molt més pel tauler.

(Riures)

Durant 15 minuts

observàvem el que passava mitjançant càmeres ocultes.

I el que vull fer avui, per primera vegada,

és mostrar-vos una mica el que vàrem veure.

M'haureu de perdonar per la qualitat de so

en alguns casos, perquè com he dit, eren càmeres ocultes

Així que hi hem afegit subtítols.

Jugador ric: Quants de bitllets de 500 tens?

Jugador pobre: Sols un.

Jugador ric: En serio?
Jugador Pobre: Sí.

Jugador ric: Jo en tinc tres. (Riures)

No sé perquè me n'han donat tants.

Paul Piff: Molt bé, els jugadors notaven ràpidament

que passava alguna cosa .

Una persona clarament tenia molts més diners

que l'altra persona, però tot i així,

mentre jugaven la partida

observàrem diferències molt importants

i vàren començar a aparéixer diferències dramàtiques

entre els dos contrincants.

El jugador ric

començava a moure's pel tauler de manera més sorollosa,

literalment colpejant el tauler amb la seva fitxa

mentre avançava.

Era més probable veure senyals de domini

i senyals no verbals,

mostres de poder

i celebració entre els jugadors rics.

Tenien un bol de galetes situat al seu costat.

És a l'extrem dret inferior, just allà,

Això ens permetia observar el comportament de consumició dels participants

Així que ens fixem en quantes galetes mengen els participants

Jugador ric: Són una trampa aquestes galetes?

Jugador pobre: No ho sé.

PP: D'acord, no ens sorpren, els participants ens han descobert.

Ells es pregunten per què hi ha un bol

de galetes en primer lloc.

Un fins i tot pregunta, com acabeu de veure,

"són una trampa aquestes galetes?"

Però, malgrat això, el poder de la situació

sembla dominar inevitablement,

i aquells jugadors rics comencen a menjar més galetes.

Jugador ric: M'encanten les galetes.

(Riures)

PP: I mentre anava transcorrent la partida

un dels patrons més interessants i espectaculars

que captàrem va començar a sorgir:

Els jugadors rics

van començar a actuar de forma irrespectuosa

menys i menys empàtic amb la dificultat

d'aquells jugadors pobres pobres,

i eren cada cop més efusius

amb els seus èxits materials,

i més sovint exhibien lo bé ho feien.

Jugador ric: Tinc diners per tot.

Jugador pobre: Quant t'he de pagar?

Jugador ric: Em deus 24 dòlars.

Perdràs tots els teus calers ben aviat.

Compraré això. Tinc tants diners...

Tinc tants calers que em duraran per sempre.

Jugador ric 2: Em sembla que compraré tot el tauler.

Jugador ric 3: Et quedaràs sense diners ben aviat.

Sóc pràcticament intocable en aquests moments.

PP: D'acord, i això és el que penso

que va ser realment interessant:

és que transcorreguts els 15 minuts,

vàrem demanar als jugadors que parlessin sobre la seva experiència durant la partida.

I quan els jugadors rics parlaven sobre

per què ells havien guanyat de manera inevitable

en aquesta partida manipulada de Monopoly,

(Riures)

ells parlaven sobre el que havien fet

per comprar les diferents propietats

i aconseguir els seus èxits en el joc,

i es varen sentir molt menys en sintonia

amb tots els aspectes diferents de la situació,

inclosa la moneda llançada a l'aire

que a l'atzar els havia otorgat

una posició privilegiada tot just començar.

I això és ens permet una visió extremadament increïble

de com la ment dóna sentit de l'avantatge.

I doncs, aquest joc de Monopoly pot ser entès

com una metàfora per comprendre a la societat

i la seva estructura jeràrquica, en la qual algunes persones

tenen moltes riqueses i molts poders,

i la majoria de la gent no.

Tenen moltes menys riqueses i molt menys poder

i molt menys accés a recursos valuosos.

I el que els meus companys i jo hem estat fent durant els últims set anys

és estudiar els efectes d'aquests tipus de jerarquia.

El que hem trobat al llarg de dotzenes d'estudis

i milers de participants de tot el país

és que a mesura que augmenta el nivell de riquesa d'una persona,

els seus sentiments de compassió i empatia es redueixen,

i els seus sentiments de creure's amb drets i mereixedor,

i la seva ideologia cap als seus propis interessos va en augment.

A les enquestes trobem que en realitat

són els individus més rics els qui acostumen

a defensar que l'avarícia és moralment correcta

i que la cerca d'interessos per a un mateix

és favorable i moral.

El que vull fer avui és parlar sobre

algunes de les implicacions d'aquesta ideologia dels interessos propis,

parlar sobre per què ens haurien de preocupar aquestes implicacions,

i acabar amb què es podria fer.

Alguns dels primers estudis que vàrem realitzar en aquest camp

anaven sobre el comportament d'ajudar,

allò que els psicòlegs socials anomenen

comportament pro-social.

I estàvem molt interessants en saber qui seria més propens

a oferir ajuda a una altra persona,

algú ric o algú pobre.

En un dels estudis, vàrem portar persones riques i pobres

de la comunitat al laboratori

i els donàrem a cada un l'equivalent a 10 dòlars.

Explicàrem als participants

que podien quedar-se amb els 10 dòlars,

o que podien compartir-ne una part,

amb un estrany, si volien,

el qual era totalment anònim.

Ells mai no coneixerien al desconegut i el desconegut mai no els coneixeria a ells

I sols vàrem comptar quants diners la gent donava.

Les persones amb un sou d'uns 25.000

o fins i tot menys de15.000 dòlars l'any

donàren un 44% més dels seus diners

a l'estrany

que els individus que cobraven entre 150.000

i 200.000 dòlars a l'any.

Hem fet jugar a la gent a jocs

per veure qui és més propens a fer trampes

per tal d'augmentar les seves possibilitats de guanyar un premi.

En un d'aquests jocs, vàrem manipular un ordinador

per tal de que les tirades de daus per sobre d'un cert nombre

fossin impossibles

No podies treure més d'un 12 en aquest joc,

i, tot i així, com més ric,

més probable fessis trampa en aquest joc

per guanyar crèdits per a un premi de 50 dòlars,

alguns cops fins a tres o quatre vegades més.

Vam fer un altre estudi per observar si

els participants agafarien caramels

d'un pot que havíem explícitament identificat com a

reservat per als nens

(Riures)

que participaven. No faig broma.

Ja sé que sona com si els expliqués un acudit.

Vàrem dir explícitament als participants:

"Aquest pot de caramels era per a uns nens que participaven

en un laboratori en desenvolupament proper.

Ells estan fent estudis. Això és per a ells."

I sols comptàrem quants caramels agafaren els participants.

Els participants que se sentien rics

agafaren el doble de caramels

que els participants que se sentien pobres.

Fins i tot hem estudiat cotxes,

no qualsevol cotxe,

sinó si els conductors de diferents tipus de cotxes

són més o menys propensos a violar les lleis.

En un d'aquests estudis, miràrem

si els conductors s'aturarien per un vianant

que figurava esperar per creuar el pas de zebra.

A Califòrnia, com bé sabeu,

perquè estic segur que tots ho fem,

és obligatori aturar-se per deixar creuar un vianant que està esperant.

Aquí hi ha un exemple de com vàrem fer-ho.

Aquest és el nostre còmplice, just a l'esquerra,

fent de vianant.

Ell s'apropa i la camioneta vermellaa para exitosament.

A la manera californiana, aquesta és avançada

pel bus que casi atropella al nostre vianant.

(Riures)

Aquí hi ha un exemple d'un cotxe més car,

un Prius, que no s'atura,

i un BMW que fa el mateix.

Així que vàrem fer el mateix amb centenars de vehicles

varis dies,

sols comprovant qui parava i qui no.

Trobàrem que com més alt era

el preu d'un vehicle,

la tendència del conductor a saltar-se la llei

augmentava també.

Cap dels cotxes, cap dels cotxes

de la categoria més econòmica

va saltar-se la llei.

Al voltant del 50% dels cotxes

de la categoria de vehicles més cars

van saltar-se la llei.

Hem dut a terme altres estudis trobant

que els individus més rics són més propensos a mentir en negociacions,

a donar suport a comportaments poc ètics en el treball

com robar diners de la caixa enregistradora,

acceptar soborns, o mentir als clients.

Amb això no estic suggerint que

sols és la gent rica

la que mostra aquest tipus de comportament

En absolut. En realitat, crec que tots nosaltres,

en el nostre dia a dia, minut a minut,

tenim dificultat amb aquestes motivacions contraposades

respecte de si posar o no, o quan, els nostres propis interessos

per davant dels interessos dels altres.

I això és comprensible perquè

el somni Americà és una idea

segons la qual tots tenim les mateixes oportunitats

per tenir èxit i prosperar,

sempre i quan ens esforcem i treballem de valent,

i una part d'això implica que a vegades,

cal posar els teus interessos

per davant dels interessos i del benestar de la gent que t'envolta.

Però el que estem descobrint és que,

com més ric és un, més predisposat està

a lluitar per una visió de l'èxit individual,

d'assoliment i realització,

en detriment dels altres que l'envolten.

Aquí, els he representat l'ingrés mitjà rebut a les llars

per cada cinquena part de la població fins al cinc per cent màxim

en els últims 20 anys.

Al 1993, les diferències entre els diversos

quintils de la població, en termes de renta,

són prou notoris.

No és difícil percebre que hi ha força diferències.

Però al llarg dels últims 20 anys, aquesta diferència significativa

s'han convertit en un gran abisme de classes

entre els que estàn a dalt de tot i la resta.

De fet, el 20% més ric de la població

tenen prop del 90% de la riquesa total d'aquest país.

Ens trobem davant nivells mai vistos

de desigualtat econòmica.

El que això significa és que la riquesa no sols està

concentrant-se cada cop més a les mans d'un grup selecte d'individus

sinó que el Somni Americà està esdevenint

cada cop més inassequible

per la majoria de nosaltres.

I si és el cas, com hem trobat,

que com més ric ets,

més ets sents que tens dret a aquesta riquesa,

i tens més tendència a prioritzar els teus pròpis interessos

per sobre dels interessos de la resta,

i estàs més predisposat a fer coses per al teu propi interés,

aleshores res no ens fa pensar

que aquest patró pugui canviar.

De fet, només hi ha raons per pensar

que aniran a pitjor,

i així és com quedaria la cosa si tot continués igual,

al mateix ritme, durant els pròxims 20 anys

Però la desigualtat, la desigualtat econòmica,

és un tema que ens hauria d'amoïnar a tots,

i no sols per aquells que es troben a baix de tot

de la jerarquia social,

sinó perquè tant als individus sols com als grups

amb gran desigualtat econòmica els va pitjor,

no sols a la gent de sota, sinó a tots.

Hi ha molts estudis convincents,

provinents dels millors laboratoris d'arreu del món,

que mostren tot allò

que s'està debilitant

a mesura que la desigualtat econòmica creix.

La mobilitat social, coses que realment ens importen,

la salut física, la confiança social,

tot empitjora mentre la desigualtat augmenta.

Igualment, els aspectes negatius

de col·lectius i societats,

com pugui ser l'obesitat, la violència,

els empresonaments, els càstigs,

augmenten desmesuradament a mesura que la desigualtat creix.

Com deia, aquests problemes no són patits sols

per uns pocs, sinó que afecten

a totes les classes socials.

Fins i tot gent que es troba al cim experimenta aquests problemes.

Doncs què hem de fer?

Aquesta cascada d'efectes que s'auto-perpetuen,

perjudicials i negatius

pot semblar quelcom que es troba fora de control,

i que no hi ha res que poguem fer al respecte,

certament, no hi ha res que poguem fer nosaltres de manera individual

Però de fet hem trobat

als nostres estudis de laboratori

que petites intervencions psicològiques,

petits canvis en els valors de la gent,

petites empentes en una determinada direcció,

pot restituïr els nivells d'igualitarisme i empatia.

Per exemple, recordar a la gent

els beneficis de la cooperació,

o els avantatges d'una comunitat,

fa que els individus més rics siguin tan igualitaris

com els més pobres.

En un estudi, vàrem fer veure a la gent un vídeo molt curt,

46 segons solament, sobre la pobresa infantil

que servia com a recordatori de les necessitats dels altres

arreu del món que els envolta,

i després de veure'l,

observàrem com de disposada estava la gent

a oferir el seu temps a un desconegut

que se'ls presentava al laboratori i que estava patint.

Un cop vist el vídeo, una hora després,

la gent rica era igual de generosa

amb el seu temps per ajudar a aquesta persona,

un desconegut, com els que eren pobres,

deixant veure que aquestes diferències no són

innates o categòriques,

sinó que són molt mal·leables

als canvis lleugers en els valors de la gent,

i a les petites empentes de compassió

i cops d'empatia.

I més enllà de les parets del nostre laboratori,

som capaços de veure petites senyals de canvi en la societat.

Bill Gates, un dels homes més rics del nostre país,

en el seu discurs de graduació a Harvard,

va parlar sobre el problema de desigualtat

que pateix la societat com a un dels reptes més durs,

i va comentar el que s'hauria de fer per combatre'l,

dient, "Els avanços més importants de la humanitat

no es troben en els seus descobriments,

sinó en com aquests descobriments s'apliquen

per reduir la inequitat."

I hi ha el Giving Pledge (El Compromís de la Donació),

en el qual més de 100 dels homes

més rics del nostre país

estan donant la meitat de les seves fortunes a organitzacions benèfiques.

També hi ha el sorgiment

de dotzenes de moviments de base,

com "We are the One Percent" (Som l'1%)

la Resource Generation (la Generació dels Recursos),

o la Wealth for Common Good (Riquesa per al Bé Comú,

en les quals els membres més

privilegiats de la població,

membres de l'1% o altres llocs,

gent adinerada,

estan utilitzant els seus recursos econòmics,

tant adults com joves, i això és el que és més sorprenent per a mi,

utilitzant els seus privilegis,

els seus recursos econòmics,

per combatre la desigualtat

defensant les polítiques socials,

els canvis en els valors socials,

i els canvis en la conducta de la gent,

que van en contra dels seus interessos econòmics

però que poden finalment restituïr el somni Americà.

Gràcies

(Aplaudiments)