Fem que el món retorni al seu estat salvatge

La terra, la humanitat i la natura estan connectats entre sí inexorablement. Si volem recuperar la salut, necessitem que el món retorni al seu estat salvatge, explica l'activista del medi ambient Kristine Tompkins. La Kristine ens fa un recorregut per la seva vida des que era directora de Patagonia fins a la seva apassionada tasca com a conservacionista. Comparteix la seva tasca per establir parcs nacionals de milions d'acres de terra (i mar) a Amèrica del Sud, i ens parla del rol crucial que tots tenim en curar el planeta. "Tots tenim un destí comú", diu, "Podem gaudir o patir, però ho farem tots plegats".

Els meus fills i jo vam criar-nos
a la granja del besavi

a Califòrnia.

Era un paisatge
de la nostra família i la nostra llar.

Quan vam veure
que ningú de la nostra generació

volia agafar les regnes
i el pes de la granja,

vam vendre la granja
a un veí.

L'ancoratge de les nostres vides
va quedar tallat,

i sentíem que anàvem a la deriva
sense la granja.

Per primer cop, vaig comprendre

que quelcom valuós
es pot entendre millor

no per la seva presència,

sinó per la seva absència.

Era impossible saber

que el poder de l'absència
de les coses que estimem

impactaria tant en el meu futur.

Durant 23 anys, la meva feina
era amb Yvon Chouinard.

Vaig començar a dissenyar i fabricar

equipament tècnic d'escalada
de roca i gel

en un cobert metàl·lic
prop de les vies del tren a Ventura.

I quan l'Yvon va decidir
començar a fer roba d'escalada

i batejar el negoci Patagònia,

vaig ser una de les sis
primeres treballadores

i després directora general,

i vaig ajudar a construir una empresa

on crear els millors productes
i fer coses bones pel món

era més que un eslògan.

En Doug Tompkins, que amb els anys
va convertir-se en el meu marit,

era un vell amic
i company d'escalada de l'Yvon

i també un emprenedor.

Va cofundar The North Face
i Esprit.

Tots 3 negocis

van ser creats per persones
que havien crescut en el anys 60,

amb els moviments pels drets civils
antibèl·lics, feministes i pacífistes.

I aquests valors els vam assimilar
durant anys

i els vam abocar en els valors
d'aquestes empreses.

A finals dels anys 80,

en Doug va decidir deixar
totalment el món dels negocis

i dedicar l'última part de la seva vida
al que ell anomenava

"pagar el lloguer
de viure en aquest planeta".

Gairebé al mateix temps,
quan vaig fer 40 anys,

estava preparada per fer una cosa nova
a la meva vida.

El dia després de jubilar-me
de l'empresa Patagonia,

vaig volar més de 9650 quilòmetres
a la mateixa Patagònia

per unir-me al projecte conservacionista
d'en Doug

a la part final de la seva vida

Allí estàvem, refugiats
del món corporatiu,

entaforats en un refugi de la costa
del sud de Xile,

envoltats de boscos verges

amb alerços que viuen milers d'anys.

Érem enmig de terra verge

en una de les dues úniques interrupcions
de l'autopista panamericana,

entre Fairbanks, Alaska i el cap d'Hornos.

Es va produir un canvi radical
a les nostres vides

a mida que ens adonàvem

que s'estaven destruint
la bellesa i la diversitat

a tot arreu.

Els últims espais protegits de la terra

encara eren verges

potser perquè el desenvolupament
imparable

no havia arribat encara.

En Doug i jo vivíem en un dels llocs
més remots del planeta

i al voltant del parc Pumalín,

el nostre primer esforç conservacionista,

l'aquacultura industrial
s'estenia com una plaga.

Aviat altres amenaces
van arribar a la regió de la Patagònia.

Mines d'or, projectes de pantans
en rius impol·luts

i cada cop més conflictes.

La vibració del creixement econòmic
a nivell mundial

podia sentir-se fins les latituds
més elevades del Con Sud.

Sé que el progrés s'aprecia
com quelcom positiu,

com una evolució optimista.

Però, en la nostra experiència,

el creixement industrial
té una part fosca.

I quan la visió industrial
s'aplica als sistemes naturals

que recolzen la vida,

comencem a tractar la Terra

com una fàbrica que produeix
el que necessitem.

Dissortadament, som conscients

que les conseqüències d'aquesta visió
destrueixen el benestar de les persones,

els nostres climes i la vida salvatge.

En Doug deia que aquest era
"el preu del progrés".

Així és com vèiem les coses,

i volíem ser part de la resistència,

oposant-nos a aquestes tendències.

La idea de comprar terra privada
per donar-la

i crear parcs nacionals

no és nova.

Qualsevol que hagi estat al
parc nacional Grand Teton, a Wyoming,

o acampat al parc nacional Acadia
a l'estat de Maine

ha pogut gaudir d'aquesta increïble idea.

Amb la nostra fundació,

vam anar comprant terreny
a Xile i Argentina.

Com a seguidors de la biologia
de la conservació,

buscàvem un gran impacte
en la vida salvatge i la interconnexió.

Certes zones estaven en bones condicions,

d'altres necessitaven temps
per guarir-se,

i tornar a ser salvatges.

Finalment, vam comprar
més de dos milions d'acres

de venedors compromesos

i els vam unir per formar
zones protegides.

Construíem infraestructures de parcs,
com ara terrenys d'acampada i rutes

de futur ús públic.

Com més, millor.

El nostre objectiu: fer donació de terra
per convertir-la en parcs nacionals.

Podem descriure-ho com un moviment
capitalista jujitsu.

Usàvem la riquesa privada
des del món dels negocis

i la usàvem per protegir la natura

i evitar que fos devorada
per l'economia global.

Què bonic sonava això,

pero a principis dels 90, a Xile,

la "filantropia de les terres salvatges",
així vam batejar el fenomen,

era completament desconeguda

i ens enfrontàvem a la desconfiança,

des de molts fronts,
i fins i tot hostilitat.

Amb el temps, vam anar
fent el que predicàvem

i així ens vam guanyar la gent.

En els últims 27 anys,

hem protegit permanentment
uns 15 milions d'acres

de selves temperades,

de pastures de la Patagònia,

de zones costaneres,

d'aiguamolls,

hem creat 13 parcs nacionals

amb l'ajuda de donacions de terra

i terrenys federals
adjacents d'aquests territoris.

Després de la mort d'en Doug
en un accident de caiac

fa 4 anys,

vaig experimentar el poder de l'absència.

Però els Conservacionistes de Tompkin
vam fer nostra la pèrdua

i vam accelerar els nostres esforços.

Entre ells, al 2018,

vam crear parcs nacionals marins
d'uns 25 milions d'acres

al sud de l'oceà Atlàntic.

No hi ha pesca comercial
ni extraccions de cap tipus.

El 2019 vam acabar el major regal
de terra privada de la història,

quan l'últim milió d'acres
dels conservacionistes a Xile

va passar a mans del govern,

una societat pública-privada

que va crear 5 nous parcs nacionals
i va expandir-ne 3 dels existents.

Això representa
una zona més gran que Suïssa.

Tots els nostres projectes
són el resultat d'associacions,

principalment amb els governs
de Xile i Argentina.

I això requereix lideratge

que comprengui el valor de protegir
les joies dels països,

no per avui,
sinó pel futur, a llarg termini.

Les associacions amb filàntrops
igualment conscienciats

han jugat un paper crucial.

Fa 15 anys,

ens preguntàvem:

"Més enllà de protegir l'entorn,

què hem de fer per crear
ecosistemes que funcionin bé?"

Ens preguntàvem,
per tot arreu on treballàvem,

què hi falta,

quines espècies han desaparegut,

o quines especies tenen població baixa
o fràgil.

També preguntàvem:

"Com eliminem la raó real

per la qual aquestes espècies
es van extingir?

El que ara sembla evident,

abans era un trencaclosques
per nosaltres.

I això va canviar l'essència
de la nostra tasca,

completament.

A menys que tots els membres
de la comunitat estiguin bé,

no podrem posar en marxa sistemes
plenament operatius.

Des d'aleshores, hem reintroduït
diverses espècies natives

als aiguamolls
al parc nacional d'Iberá,

ossos formiguers,

cérvols de la Pampa,

porcs senglars

i finalment, un dels més difícils,
el guacamai roig d'ales verdes,

que feia més de 100 anys
que estava absent de l'ecosistema.

I avui, ha tornat, lliure
i escampant llavors,

desenvolupant-se, com ha de ser.

La pedra angular d'Iberá

és el retorn dels grans carnívors,
al seu lloc corresponent.

Els jaguars a terra ferma,
la llúdria gegant a l'aigua.

Després d'anys de prova i error
hem aconseguit cadells joves

que seran alliberats

per primer cop en més de mig segle

en els aiguamolls d'Iberá,

i ara, els 1,7 milions d'acres del Parc
donaran cabuda

a la recuperació de poblacions de jaguars
amb poc risc de conflicte

amb els ranxers del veïnat.

Els projectes de retorn
a la vida salvatge a Xile

guanyen terreny amb pocs exemplars
de diverses espècies crucials

de la Patagònia.

El cérvol andí meridional
gairebé extingit,

els nyandús

i recuperar poblacions de pumes i guineus.

El poder dels absents no ens ajudarà

si només ens proporciona
nostàlgia i desesperació.

Però serà útil,

si ens motiva

en treballar per retornar
el que havíem perdut.

Naturalment, el primer pas

és sempre imaginar-nos
que una cosa és possible.

Que l'abundància de les espècies
que ens expliquen els llibres

no són històries
arraconades en el temps.

Ens ho podem imaginar?

Pensem que el món
pot ser més bonic,

més equitatiu?

Jo sí.

Perquè ho he vist.

Un exemple:

Quan vam comprar un dels ranxos
més grans

de Xile i la Patagònia, al 2004,

estava així.

Durant un segle, aquesta zona
havia patit sobrepastura de bestiar,

com moltes zones de pastura del món.

L'erosió del terreny era evident,

centenars de quilòmetres de tanques

impedien que les espècies salvatges
es puguessin desenvolupar lliurement.

I això amb la poca fauna salvatge
que hi quedava.

Les guineus i els lleons de muntanya,
perseguits durant dècades,

i el nombre d'espècies
era molt baix.

Avui, aquestes terres són 763.000 acres
del parc nacional de la Patagònia,

i és així de bonic.

L'Arcelio, el gautxo que hi havia,

encarregat de trobar i matar
lleons de muntanya en el passat,

avui és el cap de rastrejadors
de l'equip de vida salvatge del parc,

i la seva història té el cor robat
a persones de tot el món.

Això és possible.

Comparteixo imatges i pensaments
no pas per felicitar-me

sinó per enviar un missatge

i proposar-vos un repte urgent.

Si la supervivència és el que importa,

la supervivència de la diversitat
i la dignitat humana

i les comunitats humanes saludables,

aleshores la resposta ha d'implicar
el retorn a la vida salvatge.

Tan aviat i tan ràpidament com es pugui.

Tothom hi juga un paper,

però especialment els privilegiats,

amb poder polític,

riquesa,

perquè, per bé o per mal,

aquí és per on va el joc d'escacs
del nostre futur.

I això apunta al centre de la pregunta.

Estem preparats per fer el que toca
per canviar el final d'aquesta història?

Els canvis que el món ha fet
en els últims mesos

per frenar el contagi de la COVID-19

em semblen encoratjadors,

ens demostren que podem unir forces
en circumstàncies desesperades.

El que estem vivint ara
podria ser un precursor

d'un mal potencial a més gran escala
com a resultat de la crisi climàtica.

Però sense advertències, globalment

estem aprenent a treballar junts
de maneres inimaginables.

Hem vist gent jove
de tot el món

revoltant-se i sortint al carrer

per recordar-nos la nostra culpa
i castigar-nos per la nostra passivitat

El jovent és el que m'inspira.

Ho sé, això ja ho heu sentit abans.

Però si hi ha un moment
per despertar-nos a la realitat

que tot està connectat amb tot,

és precisament ara.

Tota la vida humana
queda afectada per les accions

de la resta de vides humanes
a tot el món.

I el destí de la humanitat
està unit a la salut del planeta.

Tots tenim un destí comú.

Podem guanyar tots

o podem patir-ho tots.

Sigui el que sigui, ho farem junts.

Aquesta és la veritat.

Ja hem passat la línia
en què una acció individual és opcional.

Jo crec que és un imperatiu moral

que cadascun de nosaltres

faci un pas endavant per repensar
el nostre lloc en el cercle de la vida.

No en el centre,
sinó com a part de un tot.

Hem de recordar

que el que fem és qui elegim ser.

Hem de crear una civilització

que faci honor al valor intrínsec
de la vida.

No importa qui ets,

no importa la teva feina,

aixeca't cada matí,

i fes alguna cosa que no sigui
per tu mateix,

sinó que tingui a veure
amb les coses que estimes.

Així no ens equivocarem.

Hem de ser els que imaginem
que el progrés humà

ens pot empènyer a la plenitud,

a la salut,

a la dignitat humana.

I sempre,

per sempre més,

la bellesa, salvatge.

Gràcies.