La revelació de la Dolly Parton

Com acabes una història? El presentador de "Radiolab" Jab Abumrad ens explica com la cerca d'una resposta el va portar a les muntanyes de Tennessee, on va conèixer una professora molt sàvia: la Dolly Parton.

Vull parlar-vos de la meva cerca
d'objectius com a periodista

i com em va ajudar
la Dolly Parton.

Fa uns 20 anys que explico històries,

primer a la ràdio i després en podcasts.

Quan vaig començar el programa
de ràdio "Radiolab" el 2002,

semblava el programa
d'històries per excel·lència.

Fèiem venir algú...

(Audio) Steven Strogatz:
És dels espectacles

més hipnòtics i fascinants de la natura,

perquè, tingueu en compte,
hi ha silenci absolut.

Jad Abumrad: Com aquell matemàtic,
l'Steve Strogatz,

que ho describia tan bé.

SS: Imagineu-vos.
Hi ha una ribera a Tailàndia,

en un lloc perdut de la selva,

baixes pel riu en una canoa.

No se sent res de res,

potser, de tant en tant,
algun ocell exòtic.

JA: Ets en aquesta canoa
imaginària amb l'Steve,

i al voltant hi ha milers
de cuques de llum.

Fa l'efecte d'una nit estrellada

perquè les cuques de llum
parpellegen a different ritme,

que és el que et podries esperar.

Però segons l'Steve, en aquest lloc,

per motius que cap científic
pot explicar clarament...

SS: Ups.

Ups.

Ups.

Milers de llums que s'encenen
i s'apaguen sincronitzadament.

(Música i sons electrònics)

JA: Ara seria el moment

que jo posaria aquesta música
preciosa, com acabo de fer,

i començarieu a notar
una sensació càlida.

Un sentiment que, segons la ciència,

d'alguna manera es troba
al cap i al pit

i s'escampa per tot el cos.

És una sensació de sorpresa.

Del 2002 al 2010 vaig fer
centenars d'històries com aquesta.

Ciència, neurociència, històries
molt intel·ligents i estimulants

que sempre acabaven
amb aquell sentiment d'incredulitat.

I vaig començar a considerar
que la meva feina,

era portar moments de sorpresa a la gent.

Les respostes eren del tipus:

(vàries veus) "Com?" "Uau!" "Uau!"

"Impressionant."

"Apa!" "Uau!"

JA: Però em vaig començar
a cansar d'aquestes històries.

És a dir, en part, era per la repetició.

Recordo un dia que estava
assegut davant de l'ordinador,

fent el so d'una neurona.

(Cruixit)

Agafes un so en blanc i
el talles, un so molt fàcil de fer.

Recordo haver pensat:
"He fet aquest so 25 vegades".

Però era molt més que això...

Les històries tenien
un trajectòria familiar.

Vas pel camí de la veritat,
que és fet de ciència,

i comences a qüestionar-te.

M'encanta la ciència,
no em malinterpreteu.

Els meus pares van emigrar
d'un país devastat per la guerra

a Amèrica,

i la ciència per a ells
era un senyal d'identitat,

i jo ho vaig heretar d'ells.

Però hi havia alguna cosa
d'aquest simple pas

de la ciència a la sorpresa

que no m'acabava de fer el pes.

És l'únic camí que pot
prendre una història?

Cap al 2012.

vaig topar-me amb unes històries
diferents que em van fer pensar: "No."

Una d'aquelles històries,

on vam entrevistar un paio
que describia com havien fet servir

armes químiques contra ell
i els del seu poble

a les muntanyes de Laos.

Hi van anar científics occidentals,

van buscar les armes químiques,
i no en van trobar cap.

En vam parlar amb aquell home

i ens va dir que els científics
estaven equivocats.

Li vam dir: "Però ho van comprovar".

Va dir: "M'és igual. Jo sé
el que em va passar a mi."

I vam estar així donar voltes i voltes,

i, per resumir-ho,

va acabar plorant.

Em vaig sentir...

fatal.

Insistint en una veritat científica
quan algú ha patit.

Això no arreglaria res.

Potser confiava massa en la ciència
per trobar la veritat.

En aquell moment, em va semblar

que hi havia moltes veritats possibles,

i només ens en miràvem una.

Vaig pensar: "He de millorar".

I durant els següents vuit anys,

Em vaig comprometre a explicar
històries amb veritats enfrontades.

Vam explicar històries
sobre el consentiment,

on veies la perspectiva dels
supervivents i dels criminals

i els seus arguments xocaven.

Vam explicar històries
sobre la raça,

com s'eliminen sistemàticament
els negres d'un jurat,

i que, les normes que intenten evitar-ho

encara ho empitjoren.

Històries sobre antiterrorisme,
de detinguts de Guantánamo

on tot és un conflicte

i tot el que pots fer
és lluitar per trobar-hi sentit.

I aquesta lluita va ser
com el senyal.

Vaig començar a pensar:
"Potser això és el que vull."

Portar a la gent a moments de lluita.

Però la gent em deia:

(vàries veus) "Ja t'entenc... com..."

mmmm (sospira)

"Ah, bé...mmm"

"No ho sé..."

"Ah, sí? Ondia!" (sospira)

JA: Jo volia sentir aquell sospir

en cada una de les històries,

perquè aquest so
és com el moment present, no?

Vivim en un món on la veritat
ja no és un seguit de fets

que hem de copsar.

Ha esdevingut un procés.

Ha passat de ser un nom a ser un verb.

Però com acabes aquesta història?

El que passa és que, de fet,
expliques una història,

enfrontant dos punts de vista,

i arribes al final i penses...

No, a veure...

Què dic al final?

Déu meu!

Com... com s'acaba aquesta història?

No pots dir: "I van ser feliços..."

perquè no és veritat.

Però alhora,

si deixes la gent encallada
en aquell lloc...

preguntant-se:
"Per què ho he escoltat?"

Em semblava que hi havia
d'haver un altre pas.

Hi havia d'haver una sortida a la lluita.

I això és el que em porta a la Dolly.

O Santa Dolly, com ens agrada
dir-li al Sud.

Vull explicar-vos una revelació
que vaig tenir de sobte,

mentre feia una sèrie de 9 capítols
l'any passat, "Dolly Parton's America".

Va ser com un punt de partida...

i vaig tenir la intuïció
que la Dolly em podria ajudar

a solucionar
el problema del final.

Aquesta va ser la intuïció:

Vas a un concert,

veus homes amb gorres de transportista
al costat de drag-queens,

demòcrates al costat de republicans,

dones donant-se la mà,

tot tipus de persones juntes.

Tot de gent que en teoria
s'haurien d'odiar

estan cantant tots plegats.

D'alguna manera va forjar
aquest espai únic a Amèrica,

i jo volia saber, com s'ho va fer?

Així que vaig entrevistar la Dolly
12 vegades en dos continents.

Començava totes les entrevistes així:

(Audio) Dolly Parton:
Pregunta'm el que vulguis

que et diré el que jo vull sentir.

(Rialles)

JA: És indiscutiblement
una força de la natura.

Però el problema amb què em vaig topar

és que havia triat un concepte
per aquesta sèrie

que em presentava problemes personals.

La Dolly canta molt sobre el Sud.

Si mires la seva discografia,

veuràs que moltes cançons
parlen de Tennessee.

(Music) DP: (Canten, vàries cançons)
Tennessee, Tennessee...

Nostàlgia de Tennessee...

Tinc l'enyor trist de Tennessee
dins del cap

Tennessee.

JA: "Tennessee Mountain Home,"
"Tennessee Mountain Memories."

Jo em vaig criar a Tennessee,

i no sentia cap nostàlgia
per aquell lloc,

jo era el nen àrab esmirriat

que provenia d'on es van inventar
els atacs suïcides.

Em passava moltes hores
a la meva habitació.

Quan vaig marxar de Nashville,

vaig marxar definitivament.

Recordo estar a Dollywood,

davant d'una rèpica de la seva casa
de la muntanya a Tennessee.

La gent plorava.

És una rèplica.

Per què ploreu?

No entenia per què
estaven tan emocionats,

especialment, per la meva
relació amb el Sud.

I per això vaig començar a tenir
atacs de pànic.

"Potser no sóc la persona
adequada per això?"

Però llavors...

un gir del destí.

Vam conèixer en Bryan Seaver,

el nebot i guardaespatlles de la Dolly.

I en un rampell, ens va portar,

al productor Shima Oliaee i a mi,

de Dollywood cap a les muntanyes,

fins dalt en 20 minuts,

per una carretereta estreta,

per unes portes de fusta gegants
que semblaven de "Joc de Trons",

fins a la "Casa de Tennessee".

La de debò.

Valhalla.

La "Casa de la Muntanya" de debò.

I en aquesta part hi posaré Wagner,

perquè heu d'entendre que,

segons es diu a Tennessee,

la "Casa de la Muntanya"
és com un lloc sagrat.

Recordo estar-me allà palplantat,
damunt l'herba,

al costat de Pigeon River,

amb les papallones aletejant,

vaig tenir el meu moment d'esbalaïment.

La casa de Tennessee de la Dolly

era exactament igual que la del meu pare
a les muntanyes del Líban.

La seva casa és igual
que la que ell va deixar.

Aquesta simple relació
em va portar a tenir-hi una conversa

que mai no havia tingut,

sobre el dolor de deixar la pròpia casa.

I com ho percep en la música de la Dolly.

Llavors vaig tenir una conversa
amb la Dolly on em describia les cançons

com a música de migració.

Fins i tot la típica cançó,

"Tennesse Mountain Home", si l'escoltes...

(Dolly Parton "Tennessee Mountain Home")

"Asseguda al porxo una tarda d'estiu

en una cadira amb dues potes,

arrepenjada a la paret."

Es tracta de capturar un moment
que saps que ja ha passat.

Però si ho pots plasmar clarament,

potser ho pots congelar,
atrapar a la resina,

entre el passat i el present.

Aquesta és l'experiència de l'immigrant.

I aquest senzill pensament
em va dur a milions de converses.

Vaig començar a parlar amb musicòlegs
sobre la música country en general.

Aquesta música que sempre he trobat

que no té res a veure
amb el meu país

de fet està feta amb instruments
i estils de música

que provenen directament
de l'Orient Mitjà.

De fet, hi havia rutes comercials
que partien d'on ara és el Líban

i anaven fins les muntanyes
de l'est de Tennessee.

Puc dir honestament, que allà dret,
mirant la seva casa,

va ser la primera vegada
que em vaig sentir de Tennessee.

De debò.

I no va ser només això.

Vull dir que sovint

em feia sortir de les simples categories

en què jo havia organitzat el món.

Recordo parlar-li de la relació
amb en Porter Wagoner

durant set anys.

El 1967 va entrar a la seva banda
i ell era l'estrella del country,

mentre que ella no era ningú,
només feia els cors.

En poc temps, ella es fa famosa,

ell s'engeloseix,

i la demanda
per tres milions de dòlars

quan ella vol marxar.

Seria molt fàcil veure en Porter Wagoner

com al clàssic patriarca idiota,

que va intentar retenir-la.

Però sempre que li suggeria,

dona...

(Audio) És que era un paio,
es veu en els vídeos,

et posava el braç a l'espatlla.

Hi havia com una relació de poder, segur.

DP: Bé, era més complicat.

Pensa-hi.

Feia molts anys que feia allò,

no em necessitava per tenir èxit.

Tampoc esperava que jo destaqués.

Jo era una gran artista i ell no ho sabia.

No sabia els somnis que jo tenia.

JA: De fet, em deia,

"No portis la teva manera
de veure el món a la meva història,

perquè no era així.

Sí, hi havia poder, però no només això.

No es pot resumir així."

D'acord, per tirar enrere...

Què en trec d'això?

Penso que hi ha alguna cosa aquí
que és com una pista, un camí a seguir.

Als periodistes ens encanta
la diferència.

Som molt fetitxistes amb això.

Però cada cop més,
en aquest món tan confús,

hem de ser el pont
entre aquestes diferències.

Però com es fa?

Per mi, ara, la resposta és senzilla.

Et preguntes sobre aquestes diferències,

t'hi endinses tan com pots,

fins que, com dalt d'aquella muntanya,

passa alguna cosa,

com una revelació.

No es pot acabar amb les diferències.

S'ha d'acabar amb la revelació.

Tornant d'aquella excursió a la muntanya,

un amic meu em va donar un llibre
que donava un nom a aquesta idea.

En psicoteràpia, hi ha una idea
que es diu "el tercer",

que bàsicament diu:

Sovint ens considerem
com a unitats autònomes.

Jo et faig alguna cosa
i tu em fas una altra cosa.

Però segons aquesta teoria,
quan dues persones es troben

i realment es comprometen a veure's,

en aquest acte de reconeixement mutu,

creen una cosa nova.

Una nova entitat que és la seva relació.

Podem pensar en el concerts de la Dolly
com un "tercer espai cultural".

La manera com veu
les diferents parts del públic,

la manera com ells la veuen,

crea l'arquitectura espiritual de l'espai.

I m'hi sento cridat.

Com a periodista,

com a narrador,

i simplement com a americà,

que viu en un país
que lluita per aguantar,

vull que cada història que explico
trobi "el tercer".

Un lloc on el que considerem diferent

acabi transformant-se en alguna cosa nova.

Gràcies.