L'amor -- no ho feu bé

En aquesta encantadora xerrada, el filòsof Yann D'all'Aglio explora la cerca universal de tendresa i connexió en un món que cada vegada es centra més en l'individual. No és tan complicat com sembla a primera vista. Una reflexió sàvia i enginyosa sobre l'estatus de l'amor en l'era moderna. (Gravat a TEDxParis)

Què és l'amor?

És un terme difícil de definir

perquè es pot aplicar en molts contextos.

Jo puc estimar el fúting.

Puc estimar un llibre, una pel·lícula.

Puc estimar els filets de carn.

Puc estimar la meva dona.

(Riures)

Però hi ha una gran diferència

entre un filet i la meva dona, per exemple.

És a dir, si jo aprecio el filet,

el filet, d'altra banda,
no m'aprecia a mi.

Mentre que la meva dona m'anomena

l'estrella de la seva vida.

(Riures)

Així doncs, només una altra
consciència capaç de desitjar

pot percebre'm com una cosa desitjable

N'estic segur, i és per això que

l'amor es pot definir d'una forma més correcta

com el desig de ser desitjat.

D'aquí l'etern problema de l'amor:

com arribar a ser, i permanèixer, desitjable?

L'individu solia trobar

una resposta a aquest problema

sotmentent la seva vida a les normes socials.

Tenia un paper important que jugar

segons el seu sexe, la seva edat,

el seu estatus social,

i només havia de jugar el seu paper

perquè l'apreciés i l'estimés tota la societat.

Penseu en la noia que ha
de mantenir-se casta fins al matrimoni.

Penseu en el fill petit
que ha d'obeïr al gran,

que, al seu torn, ha d'obeïr al patriarca.

Però un fenòmen

que va començar en el segle XIII

sobretot durant el Renaixement, a l'occident

va provocar la crisi d'identitat més gran

de la història de la humanitat.

Aquest fenòmen és la modernitat.

Ho podem resumir, bàsicament,
a través d'un procés triple.

En primer lloc, un procés de racionalització
de la investigació científica,

que ha accelerat el progrés tècnic.

Després, un procés de democratització política,

que ha fomentat els drets individuals.

I, finalment, un procés de racionalització
de la producció econòmica

i de la liberalització del comerç.

Aquests tres processos que
es relacionen entre si

han anihilat per complet

tots els comportaments tradicionals
de les societats occidentals

amb conseqüències dràstiques en l'individu.

Ara les persones són lliures

d'apreciar o menysprear

qualsevol actitud, decisió o objecte.

Però com a resultat,
aquestes persones estan enfrontades

amb aquesta mateixa llibertat que tenen els altres

per a apreciar-los o menysprear-los.

En altres paraules, el meu valor,
que abans assegurava

sotmetent-me a les autoritats tradicionals,

ara és cotitzat a la borsa.

Al mercat lliure dels desitjos dels individuals,

negocio el meu valor cada dia.

D'aquí ve l'ansietat de l'home contemporani.

Està obsessionat: "sóc desitjable?
Com de desitjable?

Quanta gent m'estimarà?"

I com responem a aquesta ansietat?

Bé, col·leccionant de forma histèrica
símbols del que és atractiu.

(Riures)

Jo anomeno aquest acte de col·leccionar,

junt amb altres, el capital de seducció.

De fet, la nostra societat de consum

es basa, sobretot, en el capital de seducció.

Arran d'aquest consum diuen
que la nostra generació és materialista.

Però no és veritat! Tan sols acumulem objectes

per comunicar-nos amb altres ments.

Ho fem per fer que ens estimin, per seduir-los.

Res no podria ser menys materialista
ni més sentimental,

que un adolescent que
s'acaba de comprar uns vaquers

i els talla a l'altura dels genolls,

perquè vol complaure a la Jennifer.

(Riures)

Consumisme no és materialisme.

És més bé el que ens empassem

i sacrifiquem en nom del Déu de l'amor,

o, millor dit, en nom del capital de seducció.

Tenint en compte aquesta observació
de l'amor d'avui dia,

què podem esperar de l'amor en el futur?

Podem imaginar dues hipòtesis:

La primera consisteix en apostar

que aquest procés de capitalització
narcisista es farà més gran.

És difícil dir quina forma
prendrà aquest augment

perquè depèn en gran part

de les innovacions socials i tècniques

que són, per definició, difícils de predir.

Podem, però, per exemple,

imaginar una pàgina de cites

que, un poc com aquestes tarjetes
de fidelitat amb punts,

utilitzen punts de capital de seducció

que varien segons la meva edat,
la meva proporció pes/altura

els meus estudis, el meu salari,

o el nombre de clics al meu perfil.

També podem imaginar

un tractament mèdic per a les separacions

que redueixi el sentiment d'afecte.

Per cert, ja hi ha un programa a la MTV

on professors de seducció

tracten el mal de cor com una malaltia.

Aquests professors s'anomenen a si mateixos
"pick-up artists".

"Artist" en francès és simple, significa "artista".

"Pick-up" vol dir recollir algú.

Però no simplement recollir algú --
sinó recollir noies.

És a dir: són artistes en recollir noies.

(Riures)

I anomen al mar de cor "one-itis"

En anglès, "itis" és un un sufix que significa infecció.

Es pot traduir one-itis com "infecció d'un".

És un poc desagradable. De fet, pels pick-up artists,

enamorar-se d'algú

és una pèrdua de temps,

és malgastar el teu capital de seducció,

per això, cal que ho eliminem

com les malalties o les infeccions.

També podem imaginar

un ús romàntic del genoma.

Tothom el duria a sobre

i l'ensenyaria com una targeta de presentació

per comprovar si la seducció pot
prosperar fins a la reproducció.

(Riures)

És clar que aquesta carrera per la seducció,

com qualsevol competició ferotge,

crearà enormes desigualtats
en una satisfacció narcisista,

i, per tant, també molta solitud i frustració.

De manera que podem esperar
que es posarà en qüestió

a la modernitat mateixa,
que és l'origen del capital de seducció.

Estic pensant concretament en la reacció

de les comunitats neo-feixistes o religioses.

Però el futur no ha de ser així.

Un altra forma de percebre l'amor també és possible.

Però com?

Com renunciar a la histèrica necessitat
de ser apreciat?

Bé, adonant-me de la meva inutilitat.

(Riures)

Sí,

sóc un inútil.

Però estigueu segurs d'una cosa:

vosaltres també.

(Riures)

(Aplaudiments)

Tots sóm inútils.

Aquesta inutilitat es pot demostrar fàcilment,

perquè per ser valorat

necessito que algú altre em desitgi,

cosa que demostra que no em valoro a mi mateix.

No tinc cap valor inherent.

Tots fem veure que tenim un ídol;

tots fem veure que som un ídol
per a algú altre, però, en realitat

som uns impostors, com l'home del carrer

que sembla que està còmode i indiferent,

quan, de fet, ho té tot anticipat i calculat

perquè tots els ulls recaiguin en ell.

Penso que adonar-se

d'aquest frau general

que ens afecta a tots

alleujaria les nostres relacions amoroses.

El fet que vulgui que m'estimin

de cap a peus,

corroborat per totes les meves decisions,

és la raó perquè la histèria de la seducció existeix.

I, per tant, vull semblar perfecte

perquè algú pugui estimar-me.

Vull que ells siguin perfectes

perquè jo pugui estar segur del meu valor.

Tot això ens porta a parelles

obsessionades amb l'actuació

que se separaran, com si res,

tan bon punt baixi el rendiment.

Per contrarestar aquesta actitud,

jo invoco la tendresa -- l'amor com a tendresa.

Què és la tendresa?

Ser tendre és acceptar
les debilitats de qui estimem.

No es tracta de convertir-se en una
trista parella de curadors.

(Riures)

No és tant dolent.

Ben al contrari,

hi ha molt d'atractiu i de felicitat en la tendresa.

Em refereixo concretament al tipus d'humor
que, desafortunadament, no s'utilitza prou.

És un tipus de poesia de raresa deliberada.

Em refereixo a l'auto-burla.

Per una parella que ja no és sostinguda, recolzada

per les restriccions de la tradició,

crec que l'auto-burla

és una de les millors maneres per
fer que una relació sobrevisqui.