Majora Carter: 3 històries d'ecoactivisme local

El futur del verd és local -- i a TEDxMidwest, Majora Carter ens porta les històries de tres persones que estan salvant les seves comunitats al mateix temps que salven el planeta. Diguem-li "la seguretat de les nostres ciutats".

Avui us parlaré d’algunes persones

que no van marxar del seu veïnat.

La primera passa aquí mateix, a Chicago.

Brenda Palms-Farber va ser contractada

per ajudar a ex-presoners a reincorporar-se a la societat

i evitar que tornessin a la presó.

Actualment els contribuents gasten

al voltant de 60,000$ per any

enviant una persona a la presó.

Sabem que dos terços d’aquests hi tornaran.

Em sembla interessant que per cada dòlar

que gastem, com sigui, en educació infantil,

com Head Start,

ens estalviem 17$

en coses com futurs empresonaments.

O -- penseu-ho -- aquests 60,000$

són més del que val

enviar una persona a Harvard.

Però la Brenda, sense deixar-se desanimar per coses com aquesta,

va mirar al seu repte

i va trobar

una solució no tan evident:

crear una empresa

que produís productes dermatològics amb mel.

Bé, potser és evident per alguns de vosaltres, però no ho era per a mi.

És la base per fer créixer una forma d'innovació social

que té un potencial real.

Va contractar homes i dones aparentment no contractables

per cuidar les abelles, recol·lectar la mel

i fer productes de valor afegit

que ells mateixos comercialitzaven,

i que més endavant es van vendre a Whole Foods.

Va combinar experiència laboral i formació

amb les habilitats vitals que necessitaven,

com el control de la ira i el treball en equip,

i també com parlar a futurs ocupadors

de com les seves experiències

de fet demostraven les lliçons que havien après

i les seu entusiasme per aprendre més.

Menys del 4%

de la gent que va seguir el seu programa

va tornar a la presó.

Així aquests homes i dones joves van adquirir una preparació pel món laboral

i aptituds personals mitjançant l’apicultura,

i en el procés es van convertir en ciutadans productius.

Parla'm d’un dolç començament.

Ara us portaré a Los Angeles.

molta gent sap

que L.A. té els seus problemes.

Però ara parlaré dels problemes de l’aigua a L.A. en aquest moment.

La major part dels dies no tenen aigua suficient

i quan plou en tenen massa per gestionar.

Actualment el 20%

del consum de l’energia de California

s’utilitza per bombejar aigua

sobretot cap al sud de California.

Es gasten molt, molt

per canalitzar aquesta aigua de pluja cap al oceà

quan plou i també quan hi ha inundacions.

Ara, l'Andy Lipkis treballa per ajudar

a L.A. a retallar els costos d’infraestructures

associats a la gestió de l'aigua i les illes de calor --

vinculant arbres, gent i tecnologia

per crear una ciutat més habitable.

Tot aquest verd de fet absorbeix de forma natural l’aigua de les tempestes,

i també ajuda a mantenir fresques les nostres ciutats.

Perquè, si ho penseu,

realment voleu aire acondicionat?

o el que voleu és una habitació més fresca?

Com ho aconseguiu no hauria de suposar una diferència tan gran.

Doncs, fa alguns anys,

el comtat de Los Angeles

va decidir que necessitaven gastar 2500 milions de dólars

en arreglar les escoles públiques.

I l'Andy i el seu equip van descobrir

que anaven a gastar 200 milions d’aquells dòlars

en asfalt per envoltar les pròpies escoles.

I presentant un argument econòmic realment fort

van convècer al govern de L.A.

de que substituint aquell asfalt

per arbres i altres elements verds

les pròpies escoles estalviarien al sistema en energia

més del que gastarien en la infraestructura horticultural.

Al final, quasi 2 milions de metres quadrats d’asfalt

van ser substituits o evitats

i el consum elèctric degut a l'aire acondicionat va baixar,

mentres que la contractació de gent

per mantenir aquests espais va augmentar,

resultant no només en una red d’estalvis per al sistema,

sinó també en uns estudiants i treballadors del sistema escolar més sans.

Ara la Judy Bonds

és la filla d’un miner de carbó.

La seva familia porta 8 generacions

en una ciutat que es diu Whitesville, a West Virginia.

I si algú hauria d’aferrar-se

a la vella glòria de la història de la mineria del carbó,

i de la ciutat,

hauria de ser la Judy.

Però la forma com ara es treballen les mines de carbó és diferent

de les mines profundes on el seu pare

i el pare del seu pare baixaven

i que bàsicament donaven feina a milers i milers de persones.

Ara dues dotzenes d’homes

poden derrocar una muntanya en uns mesos

i només per extraure carbó durant uns pocs anys.

Aquest tipus de tecnología es diu “Mountaintop Removal” (mineria d’explosió a cel obert).

Pot fer que una muntanya vagi d’això a això altre

en uns pocs mesos.

Imagineu que l’aire que envolta aquests espais --

està plè del residu de les explosions i del carbó.

Quan vam visitar-lo, algunes de les persones que estaven amb nosaltres

van agafar una mica de tos rara

desprès d’haver-hi passat només unes poques hores --

no només els miners, sinó tothom.

I la Judy va veure com el seu paisatge era destruit

i la seva aigua contaminada.

I les companyies de carbó només marxaven

quan havien buidat la muntanya,

deixant encara més atur al seu pas.

Pero ella també va veure la diferència en el potencial de l’energia eòlica

en una muntanya intacta,

i en una altra que havia estat reduïda en alçada

en més de 600m.

Tres anys d’energia bruta i amb no gaire ocupació

o segles d’energia neta

amb el potencial de crear especialització i millores en l’eficiència

basades en habilitats tècniques,

i desenvolupant el coneixement local

sobre com treure el màxim profit del vent de la regió.

Va calcular els costos inicials

i el temps d’amortitzacio,

i el resultat és un impacte positiu a molts nivells

per a l’economia local, nacional i global.

El temps d’amortització és més llarg que amb la tècnica “Mountaintop Removal”,

pero l’energia eòlica de fet dona beneficis per sempre.

La tècnica “Mountaintop Removal” dona molt poc benefici a la gent local

i els porta molta misèria.

L’aigua s’ha tornat fangosa.

La majoria de gent es troba encara a l’atur,

el que porta al mateix tipus de problemes socials

que la gent aturada experimenta als centres de les ciutats --

abús de drogues i alcohol,

abús domèstic, embarassos d’adol·lescents i també mala salut.

Doncs, la Judy i jo -- he de dir --

ens vam identificar totalment l’una amb l’altra.

Una aliança no tan evident.

Vull dir literalment: la seva ciutat d’origen es diu Whitesville (Ciutat dels blancs), West Virginia.

Vull dir, no són...

No competeixen pel títol d’origen del hip hop

o res semblant.

Però a la part del darrera de la meva samarreta, que ella em va donar,

hi diu: salva els "paletos" en perill.

Llavors, les noies de casa i els “paletos” ens vam juntar

i vam entendre totalment que això és del que es tracta.

Però fa només uns pocs mesos,

van diagnosticar a la Judy

un càncer de pulmó de grau tres.

Si.

I des de llavors s’ha extès als ossos i al cervell.

I simplement ho trobo tan estrany

que pateixi de la mateixa malaltia

de la qual intentava tan durament protegir la gent.

Però el seu somni

de “El Vent de la Muntanya Coal River”

és el seu llegat.

I a potser no arribarà

a veure aquesta cima de muntanya.

Però en comptes d'escriure

un altre espècie de manifest o quelcom similar,

ella deixa darrere seu

un pla d’empresa per a fer-lo realitat.

Això es lo que la meva “noia de casa” està fent.

Així que estic orgullosa d’ella.

(Aplaudiments)

Aquestes tres persones

no es coneixen,

pero tenen un munt de coses en comú.

Són totes solucionadores de problemes,

i són només alguns dels molts exemples

que he tingut el privilegi de veure, conèixer i aprendre,

com a exemples per a la feina que faig ara.

Vaig tenir molta sort de tenir-les presents a totes

al meu programa de radio de la Corporació per la Radio Pública

que es diu ThepromisedLand.org.

Són tots visionaris molt pràctics.

Observen les necessitats que hi ha --

productes de bellesa, escoles sanes, electricitat --

i com es mouen els diners per satisfer aquestes necessitats.

I quan les solucions més barates

impliquen reduir la quantitat de llocs de treball,

et trobes amb gent a l’atur,

i aquesta gent no és barata.

De fet, es tornen el que jo anomeno els ciutadans més cars,

i inclouen generacions empobrides,

veterans traumatitzats retornant de l’Orient Mitjà,

gent que surt de la presó.

I en el cas dels veterans en particular,

el V.A. va dir que el consum de medicaments per a trastorns mentals

s’ha multiplicat per sis entre els veterans des del 2003.

Jo crec que aquest nombre probablement seguirà creixent.

No és el nombre més elevat de persones,

però són algunes de les persones més cares.

I en termes de probabilitat d'abús domèstic, abús de drogues i alcohol,

baix rendiment dels seus fills a l'escola

i també mala salut com a resultat de l'estrès.

Doncs aquestes tres persones entenen

com canalitzar els dòlars productivament

a través de les nostres economies locals

per satisfer les demandes existents al mercat,

reduïr els problemes socials que tenim ara

i prevenir nous problemes al futur.

I hi ha un munt d'exemples com aquest.

Un problema: gestió de residus i atur.

Fins i tot quan pensem o parlem de reciclar,

moltes coses reciclables acaben incinerades o als abocadors

i deixant de banda molts municipis,

deixen molt per reciclar.

I a on es gestionen aquests residus? Normalment en comunitats pobres.

I sabem que el negoci eco-industrial, aquests tipus de models de negoci --

i ha un model a Europa que es diu parc eco-industrial,

on el residu d'una empresa és la materia prima d'una altra,

o utilitzes materials reciclats

per a fabricar bens que realment pots utilitzar i vendre.

Nosaltres podem crear aquests mercats locals i incentius

perquè els materials reciclats

s'utilitzin com a materia primera per manufacturar.

I a la meva ciutat natal, realment vam intentar fer un d'aquests al Bronx,

però el nostre alcalde va decidir que el que volia veure

era una presó en aquell mateix lloc.

Afortunadament -- perquè voliem crear centenars de llocs de treball --

però al cap de molts anys,

la ciutat volia construir una presó,

des de llavors han abandonat el projecte, gràcies a Deu.

Un altre problema: sistemes alimentaris poc sans i atur.

La classe treballadora i els americans urbans pobres

no s'estan beneficiant econòmicament

del nostre sistema alimentari actual.

Depèn mássa del transport,

la fertilització química, l'ús elevat d'aigua

i també de la refrigeració.

Les mega-operacions agrícoles

són sovint responsables de contaminar les nostres aigües i la nostra terra,

i produeixen aquest producte increïblement poc sà

que ens costa milions de milions en sanitat

i en pèrdues de productivitat.

I també sabem que l'agricultura urbana

és un gran tòpic de moda en aquesta època de l'any,

però que és sobretot jardineria,

que té algún valor en la construcció de comunitat -- molt --

però no en termes de crear treball

o producció d'aliments.

Els nombres simplement no surten.

Part de la meva feina ara és preparar realment el terreny

per integrar l'agricultura urbana i els sistemes alimentaris rurals

per accelerar la desaparició de l'amanida dels 5000 km

creant una marca nacional de producció agrícola urbana

que a cada ciutat

que utilitzi el poder de producció regional

i l'augmenti amb instal·lacions de producció d'interior,

de propietat i gestionada per petits productors,

allà on ara hi ha només consumidors.

Això pot sustentar agricultors estacionals al voltant de les àrees metropolitanes

que perden posicions perquè no poden satisfer

la demanda anual de producció contínua.

No és una competició, amb les granges rurals,

de fet és un reforç.

S'alia en un sistema alimentari

realment positiu i viable econòmicament.

L'objectiu és satisfer les demandes institucionals de les ciutats

per hospitals,

geriàtrics, escoles, guarderies,

i també produir una red de llocs de treball regional.

Això és infraestructura intel·ligent.

I la forma com gestionem el nostre entorn construït

afecta la salud i el benestar de la gent cada dia.

Els nostres municipis, rurals i urbans,

juguen un paper operatiu en el desenvolupament d'infraestructures --

coses com l'eliminació de residus, demanda d'energia,

així com costs socials de l'atur, índex d'escolarització interrompuda i d'empresonament

i l'impacte de diversos costos de la sanitat pública.

Les infraestructures intel·ligents poden proporcionar formes d'estalvi

perquè els municipis gestionin

les necessitats d'infraestructures i socials.

I nosaltres volem canviar els sistemes

que obren les portes a la gent que abans era una càrrega fiscal

per convertir-se en part de la base fiscal.

I imagineu un model de negocis nacional

que crea feina local i infraestructura intel·ligent

per millorar l'estabilitat econòmica local.

Així que espero que pogueu entendre el tema.

Aquests exemples indiquen una tendència.

No la he creada jo, i no està passant per accident.

Noto que està passant per tot el país,

i la bona notícia és que està creixent.

I tots ens hi hem d'implicar.

És un pilar essencial per a la recuperació d'aquest país.

I li dic seguretat de les nostres ciutats.

La recessió ens té atrapats i plens de por,

i aquests dies hi ha alguna cosa a l'aire

que ens omple també de poder.

És la comprensió

de que som la clau

per a la nostra recuperació.

Ara és el moment per actuar a les nostres comunitats

a on pensem localment i actuem localment.

I quan fem això, els nostres veïns --

ja siguin a la porta del costat, o a l'estat del costat,

o al país del costat --

estaran bé.

La suma d'allò local és el global.

La seguretat de les nostres ciutats vol dir reconstruir les nostres defenses naturals,

posant la gent a treballar,

restaurant els nostres sistemes naturals.

Seguretat a les nostres ciutats vol dir crear riquesa aquí a casa,

en comptes de destruir-la a l'estranger.

Enfrentar-se a problemes socials i medi-ambientals

al mateix temps, amb la mateixa solució

dona lloc a grans estalvis,

generació de riquesa i seguretat nacional.

Moltes grans solucions que inspiren

s'han generat per tota Amèrica.

Ara per nosaltres el repte

és identificar i recolzar moltíssimes més.

Ara, la seguretat de la nostra ciutat vol dir prendre cura dels teus,

però no és com la dita antiga,

la caritat comença a casa.

Fa poc he llegit un llibre que es diu "El Lideratge de l'Amor", per John Hope Bryant.

I tracta sobre liderar en un món

que realment sembla funcionar basant-se en la por.

I llegir aquest llibre em va fer re-examinar aquella teoria

perquè realment necessito explicar el que vull dir amb tot això.

Mireu, el meu pare

era un home genial, genial en molts sentits.

Va créixer en el sud segregat,

va escapar de linxaments i tot alló

durant uns temps realment difícils,

i va proporcionar una llar realment estable per a mi i les meves germanes

i un munt d'altres persones que van passar per temps difícils.

Però, com tots nosaltres, va tenir alguns problemes.

(Rialles)

I el seu problema era el joc

compulsiu.

Per ell, aquella frase, "La caritat comença a casa",

volia dir que el meu sou -- o el d'un altre --

simplement coincidiria amb el seu dia de sort.

Així que necessitava ajuda.

I algunes vegades li deixava diners dels que havia guanyat

en les meves feines de després de l'escola o d'estiu,

i sempre tenia la gran intenció

de tornar-me'ls amb interesos,

evidentment, desprès del gran premi.

I ho va fer, de vegades, ho creguis o no,

en una carrera a Los Angeles --

un motiu per estimar L.A. -- als anys 40.

Va guanyar 15.000$ en metàl·lic

i va comprar la casa on jo vaig créixer.

No estic tan descontenta d'això.

Però escolteu, em sentia en deute amb ell,

i vaig fer-me gran -- llavors vaig fer-me gran.

I ara soc una dona adulta.

I he après algunes coses pel camí.

Per mi, la caritat

sovint és simplement una qüestió de donar,

perquè ho has de fer,

o perquè sempre ho has fet,

o es tracta de donar fins que fa mal.

Estic a punt de proporcionar els mitjans

per construïr quelcom que creixerà

i intensificarà la inversió original

i no només requerint donar més l'any següent --

no estic intentant alimentar aquest costum.

He passat alguns anys

veient com les bones intencions de donar poder a la comunitat,

que es suposava que estava allà

per donar suport a la comunitat i donar-li poder,

en realitat van deixar la gent

en la mateixa posició, si no pitjor, que estaven abans.

I durant els últims 20 anys,

hem gastat quantitats récord de dòlars filantròpics

en problemes socials,

tot i així els resultats de l'educació,

malnutrició, empresonaments,

obesitat, diabetis, desigualtat de salaris,

tots aquests han augmentat amb algunes excepcions,

en concret, la mortalitat infantil

entre la gent pobre --

però també és un món molt bo a on els portem.

I jo sé una mica de tots aquests temes,

perquè, per molts anys, vaig pasar molt temps

en el sistema industrial sense ànim de lucre.

I soc una directora executiva en procés de rehabilitació,

ja porto dos anys neta.

(Rialles)

Però durant aquest temps, me n'he adonat que eren els projectes

i el seu desenvolupament a nivell local

el que realment faria allò correcte per a les nostres comunitats.

Però realment vaig tenir que lluitar per trobar finançament.

Com més gran era el nostre èxit,

menys diners venien de les fundacions.

I us ho dic, estant en un escenari de TED

i guanyant un MacArthur en el mateix any

va donar a tothom la impressió de que ja ho havia aconseguit.

I en aquella època,

de fet estava cobrint un terç

del dèficit de la meva agència amb els honoraris de les conferències.

I crec que és perquè abans, francament,

els meus programes estaven una mica massa avançats al seu temps.

Perè des de llavors,

el parc que era un abocador i va sortir a TED2006 Talk

es va convertir en aquesta coseta.

De fet jo m'hi vaig casar.

Aquí.

Aquí està el meu gos, que em va portar al parc el dia del meu casament.

La Via Verda del Bronx

era només un dibuix a l'escenari l'any 2006.

Des de llavors, hem aconseguit

al voltant de 50 milions de dòlars en paquets d'estímuls econòmics

per arribar a això.

I ens encanta, perquè ara m'encanta la construcció,

perquè veiem aquestes coses fent-se realitat.

Vull que tothom entengui

la importància crítica

de passar de la caritat a l'empresa.

Vaig començar la meva empresa per ajudar a comunitats de tot el país

a prendre consciència del seu propi potencial

per millorar tot allò relacionat amb la qualitat de vida de la seva gent.

La seguretat de la nostra ciutat

és el següent a la meva llista de coses per fer.

El que necessitem és gent que vegi el valor

d'invertir en aquests tipus d'empreses locals,

que s'associaràn amb gent com jo

per identificar les tendències de creixement i adaptació climàtica

així com entendre els costos del creixement social

dels negocis habituals.

Hem de treballar junts

per acollir i reparar la nostra terra,

reparar els nostres sistemes de poder

i reparar-nos a nosaltres mateixos.

Ja és hora d'aturar la construcció

de centres comercials, de presons,

d'estadis

i altres tributs als nostres fracassos col·lectius.

Ja és hora de començar a construir

monuments vivents d'esperança i possibilitat.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)