Així extorsionen les presons als pobres

Per què encarcerem gent pobra? Actualment, mig milió d'americans es troben a la presó simplement per no poder permetre's pagar la fiança, i molts més estàn tancats perquè no poden pagar els deutes judicials, sovint per faltes tan mínimes com multes de tràfic. Salil Dudani comparteix històries de persones que han passat per les presons de deutors de Ferguson, Missouri, i ens desafia a canviar la mentalitat sobre la forma en que castiguem els pobres i marginats.

Una vesprada d'estiu del 2013,

la policía de DC va detindre,
interrogar i registrar un home

que pareixia sospitós
i potencialment perillós.

Açò no era el que portava
el dia de la detenció,

però tinc una foto d'aquell dia.

Ja sé que fa molta por --
intenteu mantindre la calma.

(Riures)

En aquell moment jo era becari

al Servei de Defensa Pública
a Washington DC,

i havia anat per feina
a una comissaria.

Estava eixint,

i abans d'arribar al cotxe,

dos cotxes de policia em
van bloquejar l'eixida,

i un policia es va apropar per darrere.

Em va dir que parara,
que em llevara la motxilla,

i que posara les mans
sobre el cotxe de policia.

Al moment van vindre
una dotzena de policies.

Tots portaven pistola,

alguns tenien rifles d'assalt.

Em van regirar la motxilla.

Em van escorcollar.

Em van fer fotos
estès sobre el cotxe,

mentre reien.

I mentre açò passava,

assegut dins del cotxe
ignorant la tremolor de cames,

intentant pensar amb claredat
sobre el que havia de fer,

alguna cosa em va parèixer estranya.

Quan em mire en esta foto,

si m'hagués de descriure,

crec que diria alguna cosa com,

"Xic de 19 anys d'origen hindú,
samarreta llampant, duu ulleres."

Però la policia no va incloure
cap d'aquests detalls.

Em descrivien per la ràdio així:

"Home de l'Orient Mitjà
amb una motxilla.

Home de l'Orient Mitjà
amb una motxilla."

I esta és la descripció
que van posar als informes.

Mai m'havera imaginat que
el meu govern em descrigués així:

"A l'aguait,"

"pervers,"

"terrorista."

I la detenció va continuar d'esta forma.

Van portar gossos entrenats
per detectar explosius.

Van cridar el govern federal per vore
si estava en alguna llista de buscats.

Van enviar detectius per
interrogar-me sobre per què,

si mantenia que no
amagava res,

no consentia un registre
del meu cotxe.

I m'adonava que
no estaven contents amb mi,

però no tenia ni idea
del que em farien a continuació.

En un moment donat, l'oficial
que em va registrar

va buscar les càmeres
de seguretat arreu de l'estació,

per veure el que s'estava gravant.

I quan el vaig veure fer això,

em vaig adonar
que tenien poder sobre mi.

Crec que ben prompte
normalitzem

la idea de la policia
i les detencions i les manilles,

i és fàcil oblidar la degradació
que s'hi amaga darrere

del fet de prendre el control
del cos d'una altra persona.

Sé que pensareu que
el que vull contar-vos

és el maltractament que
vaig rebre per la meua raça --

i sí, dubte que m'haguessen
detingut si fos blanc.

Però el que he vingut
a contar és una altra cosa.

La qüestió és que
tot hauria acabat pitjor

de no haver tingut diners.

Pensaven que intentava posar una bomba,

i van investigar-ne la possibilitat
durant hora i mitja,

però no em van emmanillar,

ni em van tancar en una cel·la.

Si jo fora d'una comunitat
pobra i de color de Washington

i pensaren que posava
en perill la vida dels oficials,

les coses haurien anat
d'una altra manera.

De fet, al nostre sistema
és millor tindre recursos

i que et culpen d'intentar
explotar la comissaria,

que ser una persona pobra

amb càrrecs molt inferiors a aquest.

Vull donar-vos un exemple
de la meva feina actual.

Treballe en una organització
de drets civils a DC,

que es diu
Justícia Igualitària dins la Llei.

Deixeu que comence
fent-vos una pregunta.

Quants de vosaltres heu
rebut una multa de tràfic?

Alceu les mans.

Sí. Jo també.

I quan anava a pagar-la,

em feia ràbia i em sentia malament,

però la vaig pagar i llestos.

Supose que la majoria
també les heu pagat.

Però què passaria si
no tinguereu diners

i la vostra família tampoc,
què passaria?

Una cosa que no hauria
de permetre la llei és

ser detingut i encarcerat

només per no poder
pagar una multa.

La llei federal diu
que això és il·legal.

Però aixó és
el que els governs locals estan fent

a la gent sense recursos.

I moltes de les causes
que portem a Justicia Igualitària

vigilen estes presons
de deutors modernes.

Un dels nostres casos és
contra Ferguson a Missouri.

I sé que quan dic Ferguson,

molts pensareu en violència policial.

Però hui vinc a parlar
d'un aspecte diferent

de la relació entre el cos policial
i els ciutadans.

Ferguson signava més de dues
ordres d'arrestament

per persona a l'any,

la majoria per deutes judicials.

Quan imagine com seria sentir
que cada volta que isca de casa,

és possible que un oficial
comprovara la meua matrícula,

i en veure un deute judicial,

m'enxampara com van fer a DC,

i em clavaren a la cel·la,

em pose malalt.

He conegut més persones
a Ferguson que han viscut açò,

i he escoltat les seues històries.

A la presó de Ferguson,

en cada cel·la hi ha
una llitera i un vàter,

però hi posen quatre persones dins.

De forma que dos dormen a la llitera
i dos a terra,

i una ha de posar-se
al costat del vàter,

que ningú ha netejat mai.

De fet, la cel·la sencera
mai l'han netejat,

així que el sòl i les parets
són plenes de sang i mocs.

No hi ha aigua

excepte la de l'aixeta
connectada al vàter.

L'aigua era bruta i tenia mal gust,

mai hi havia prou menjar,

no et pots dutxar,

les dones menstruaven
sense cap producte d'higiene,

no hi havia cap mena
d'atenció mèdica.

Quan li vaig preguntar
a una dona sobre açò,

es va riure i em va dir,
"Ai, no, no,

L'única atenció que reps
dels guàrdies aquí és sexual."

Així que ficaven ací
als deutors i els deien,

"No eixireu fins que no
pagueu el deute."

I si podies trucar un familiar

que puguera portar-te els diners,

potser et deixaven eixir.

Si et portaven prou diners
et deixaven eixir.

Però si no, t'hi quedaves
dies o setmanes,

i cada dia els guàrdies
baixaven a les cel·les

i regatejaven amb els deutors
el preu d'eixida d'aquell dia.

Et quedaves fins que
la presó s'omplia,

i volien posar-n'hi un altre.

Arribats a este punt pensaven,

"No crec que esta persona
reuneixi els diners,

potser la nova sí que en tindrà."

Tu ixes, l'altre entra,
i la màquina continua movent-se.

Vaig conèixer un home

que va ser detingut feia nou anys
per pidolar en un Walgreens.

No podia pagar les multes
i els honoraris del seu cas.

De jove va sobreviure un incendi

perquè va saltar
des de la finestra d'un tercer pis.

Però en caure
es va fer mal al cervell

i a diverses parts del cos,
incloent-hi la cama.

No pot treballar,

i sobreviu gràcies
a les ajudes socials.

Quan vaig anar al seu pis,

no hi havia res de valor,
ni tan sols menjar a la nevera.

És un famolenc crònic.

No hi havia res de valor
llevat d'un tros de cartró

on havia escrit
els noms dels seus fills.

Açò s'ho estimava molt.
Me'l va ensenyar molt content.

Però no pot pagar les multes
i les quotes perquè no té res.

En els últims nou anys,
l'han detingut 13 vegades,

i ha estat empresonat
130 dies per pidolar.

Una vegada 45 dies seguits.

Imagineu passar des
d'ara mateix fins a juny

en aquell lloc que
vos he descrit abans.

Em va contar els intents
de suïcidi que ha vist a la presó;

aquella volta que un home
va aconseguir penjar-se

on no el pogueren
salvar els altres presos,

i l'única cosa que podien
fer era cridar i cridar

intentant cridar l'atenció d'un guàrdia

perquè vinguera a baixar-lo.

Em va contar que els guàrdies
tardaren més de cinc minuts en respondre,

i quan van arribar,
l'home estava inconscient.

Van cridar els paramèdics
i estos van anar a la cel·la.

Van dir que es posaria bé,

el van deixar allí a terra i ja està.

Vaig sentir moltes històries
com esta i no m'hauria de sorprendre,

perquè el suïcidi és la principal
causa de mort a les presons locals.

Açò és per causa de la manca
d'atenció psicològica a les presons.

Vaig conèixer una mare de tres xiquets
que guanyava set dòlars l'hora.

Ella i els seus fills
s'alimenten gràcies a cupons.

Fa més o menys una dècada,

li van posar un parell de multes
de tràfic i un càrrec menor de robatori,

i no pot pagar les multes
i les quotes d'eixos casos.

Ja ha passat unes deu
voltes per la presó per allò,

però pateix d'esquizofrènia
i de trastorn bipolar,

i necessita medicació diària.

A la presó no té accés a la medicació,

ni ella ni ningú.

Em va contar el que és passar
dues setmanes dins d'una gàbia,

tenint allucinacions
i veient ombres i sentint veus,

mentre demanava la
medicació per deixar de patir,

i que no li feren ni cas.

Aquest cas no és cap anomalia:

trenta per cent de
les dones encarcerades

necessiten ajuda psicològica,

però només una de sis
rep cap ajuda mentre està tancada.

Vaig sentir tota mena d'històries
sobre estes masmorres grotesques

que Ferguson manté
per als seus deutors,

i quan em va arribar
el torn de veure-les

i de visitar la presó de Ferguson,

no tinc clar què esperava veure,

però no esperava açò.

Un edifici del govern normal.

Podria ser una oficina de correus
o una escola,

Em vaig adonar que
aquestes extorsions il·legals

no es duen a terme a l'ombra,

sinó en plena llum del dia
i per funcionaris públics.

Són una qüestió de política pública.

I vaig comprendre que
l'empresonament de pobres,

encara que siga en altres contextos,

juga un paper visible i central
en el nostre sistema judicial.

Estic parlant del nostre
sistema de fiança.

En el nostre sistema,
ja estigues detingut o no,

anar a judici no és qüestió
del perill que comportes

o les possibilitats de fuga.

És qüestió de si pots
permetre't pagar la fiança.

Bill Cosby, amb una
fiança d'un mil·lió de dòlars,

firma el taló i no passa
ni un segon en una cel·la.

Sandra Bland,
que va morir a la presó,

estava allí perquè la seua familia
no podia pagar 500 dòlars.

Hi ha mig mil·lió de
dones com ella al país --

500.000 persones que estan empresonades,

només perquè no poden pagar la fiança.

Se suposa que les presons
són per als criminals,

però la estadística diu una altra cosa:

tres de cada cinc persones
encarcerades estàn en presó preventiva.

No els han condemnat per cap crim;

no han estat declarats culpables
per cap delicte.

Ací a San Francisco,

el 85 per cent dels presos

són detinguts en presó preventiva.

Això significa que la ciutat
gasta al voltant de 80 milions

cada any

per finançar la presó preventiva.

Molts d'aquests encarcerats
que no poden pagar la fiança

s'enfronten a càrrecs tan lleus

que el termini que esperaran pel judici

és més llarg que les sentències
que rebrien de ser condemnats,

això vol dir que surten abans

si es declaren culpables.

Així que l'elecció és la següent:

Em quede en aquest lloc horrible,

lluny de la família i
els que depenen de mi,

arriscant-me a perdre la meva feina,

i he de rebatre els càrrecs?

O em declare culpable del que
siga que vulga l'acusació?

En aquest moment encara
no són criminals declarats.

Però una vegada confessen,
els direm criminals,

encara que algú amb recursos
mai s'haguera enfrentat a açò,

perquè haguera pagat
la fiança i fi de la història.

Ara mateix estareu pensant,

"Però açò no estava
a la secció d'inspiració?"

(Riures)

"Què depriment.
Que em tornen els diners."

(Riures)

En realitat,

trobe que parlar d'aquest tema
és menys depriment que no fer-ho,

perquè crec que si no
parlem d'aquestos temes

i canviem junts la forma
de pensar sobre açò,

al final de les nostres vides,

les presons encara
estaran plenes d'innocents.

Açò sí que em resulta depriment.

Però el que m'inspira
és que estes històries

ens animen a veure
la presó de forma diferent.

No en termes estèrils
com "encarcerament massiu"

o "sentències a criminals
no violents,"

sinó en termes humans.

Quan engabiem un ésser humà
durant dies o setmanes

mesos o anys,

què estem fent-li
a nivell mental i físic?

En quines condicions
volem fer-ho?

Si comencem amb
uns centenars dels que estem ací,

podem començar a veure
aquest tema de forma diferent,

i aconseguir desfer
la normalització.

Si us emporteu alguna cosa hui,
espere que siga la idea

que si volem que
alguna cosa canvie de veres --

que no siga sols reformar
les polítiques de les fiances --

i assegurar-nos que
les polítiques noves

no castiguen els pobres
i els marginats de formes noves.

Si volem aquest tipus de canvi,

és necessari
que canviem el xip.

Gràcies.

(Aplaudiments)