Per molts de nosaltres, ara mateix, la vida és més silenciosa que de costum. I el silenci pot ser inquietant. Pot fer que et sentis sol, o potser massa conscient de les coses que trobes a faltar. Sempre penso en el so. Sóc enginyer de so, i presento el podcast "Vint mil hertzs". Tracta dels sons més reconeixibles i interessants del món. Però crec que ara és el moment més adient per parlar del silenci. Perquè he arribat a comprendre que el silenci no existeix. I la persona que em va obrir els ulls a aquesta idea, és un dels compositors més influents de la història. (Música de piano) John Cage ha influenciat profundament artistes de molts gèneres, des de músics d'avantguarda a dansa moderna o música pop. Ara estem escoltant la seva composició de 1948 titulada "En un paisatge". Aquesta versió va ser gravada el 1994 per Stephen Drury. (Música de piano) En realitat, aquesta peça no és típica de l'escriptura de John Cage. És més conegut per les seves innovacions i tècniques d'avantguarda. Però malgrat la seva reputació, Ningú estava preparat per al que va fer el 1952, quan va crear la composició més agosarada de la seva carrera. Es titulava 4 minuts 33 segons i alguns crítics fins i tot es van negar a dir-ne "música" d'aquella peça, perquè al llarg de la duració sencera de l'obra, el músic no toca res en absolut. Bé, per dir-ho tècnicament, en realitat el músic toca pauses. Però, per al públic, sembla com si no passés res. «4' 33''», de John Cage, es va estrenar l'estiu del 1952, interpretada pel famós pianista David Tudor. Va ser a la sala de concerts Maverick a Woodstock, Nova York. És un bell edifici de fusta amb enormes obertures a l'exterior. David Tudor va aparèixer a l'escenari, es va asseure al piano, i va tancar la tapa del piano. Aleshores va seure en silenci, i només es movia per obrir i tancar la tapa del piano, entre cada un dels tres moviments. Quan es va acabar el temps, es va aixecar i va marxar de l'escenari. (Música de piano) El públic no sabia què pensar. La gent es va preguntar si Cage es prenia seriosament la seva carrera. Un amic íntim li va escriure, pregant-li que no convertís la seva carrera en una broma. John Cage havia "compost" si li podeu dir així, una peça de música que desafiava idees molt consolidades sobre la composició musical. És una qüestió sobre la qual els músics encara discuteixen. Per entendre en què pensava John Cage, reculem a la dècada dels 40. En aquells moments, John Cage s'estava fent famós component per a un piano preparat. (Música de piano) Per fer música així, John Cage posava objectes dins el piano, entre les cordes. Coses que trobem pel voltant, com cargols, cintes o gomes de llapis. De manera que ara el piano s'ha transformat d'un instrument tonal amb tons alts i baixos, en un conjunt de sons únics. La música que esteu escoltant és la "Sonata V" de Cage, de "Sonates i interludis per piano preparat". Potser és la seva obra més famosa a part de «4' 33''» Aquesta versió va ser interpretada per Boris Berman. John Cage va escriure instruccions molt detallades de a quin lloc del piano s'havia de col·locar cada objecte. Però és impossible que cada intèrpret trobi exactament els mateixos objectes, o sigui que el so que s'obté sempre és diferent. En essència, sempre depèn de l'atzar. Això era força esbojarrat i ben diferent a la manera de fer que ensenyen als compositors i als músics. John Cage s'interessava cada cop més en la casualitat i l'atzar. i a permetre que fos l'univers qui respongués a la pregunta "Quina nota hauria de tocar a continuació?" Però per sentir la resposta a la pregunta, primer, cal que escoltis. I en els anys quaranta, escoltar l'univers cada cop era més difícil. (Música de fons a l'ascensor) L'empresa Musak es va fundar als anys trenta. Va tenir molt d'èxit, i ben aviat, gairebé a tot arreu se sentia constantment música de fons. Era gairebé impossible fugir-ne. John Cage es va adonar que la gent perdia la possibilitat d'aïllar-se de la música de fons del món. L'amoïnava que Musak impedís del tot a la gent escoltar el silenci. El 1948, quatre anys abans d'escriure «4' 33''». John Cage va comentar que volia escriure una peça de silenci de quatre minuts i mig i vendre-la a l'empresa Musak. Va començar com una afirmació política, o un comentari informal, però la idea li va tocar el cor i de seguida va evolucionar. John Cage començava a pensar a fons sobre el silenci. I quan va visitar un lloc silenciós de debò, va fer una descoberta sorprenent. John Cage va visitar una cambra anecoica a la Universitat de Harvard. Les cambres anecoiques es tracten acústicament per minimitzar el so a gairebé zero. En aquestes habitacions no hi ha sons, o sigui que John Cage esperava no sentir res de res. Però de fet va sentir la circulació de la seva sang. (Pols) He experimentat personalment una cambra anecoica, i és una experiència brutal de debò que et canvia per complet les percepcions sobre el so i el silenci. Sentia com si el cervell pugés el volum d'un amplificador maldant per sentir alguna cosa. Ben bé com John Cage, podia sentir la sang que s'obria pas pel cos. John Cage es va adonar, en aquell moment, que, sigui on sigui que ens trobem, fins i tot els nostres cossos fan sons. En el fons, no existeix el silenci de debò. Mentre estàs en el cos, sempre sents alguna cosa. I aquí és on l'interès de John Cage per l'atzar i la casualitat va coincidir amb el seu interès pel silenci. Es va adonar que la creació d'un entorn sense distraccions no volia dir crear el silenci, ni tan sols controlar el soroll. Tenia a veure amb els sons que ja hi eren, però que de cop escoltes per primera vegada, quan estàs disposat de debò a escoltar. Això és el que la gent tot sovint no entén de «4' 33''». La gent es pensa que és una broma, però no hi ha res més lluny de la realitat. Sona diferent on sigui que el toquis, I aquesta és la qüestió. El que John Cage volia que sentíssim és la bellesa del món sònic que ens envolta. (Piuladissa d'ocells) (Veus superposades) (Toc de campanes) (Carrisqueig de grills i xiscle d'òliba) «4' 33''» ha de ser una experiència conscient que t'ajudi a centrar-te en acceptar les coses tal com són. No és res que un altre et pugui dir com has de sentir. És profundament personal. També suscita preguntes importants sobre el nostre món sònic. ¿«4' 33''» és música, és so, és música de sons? I és que hi ha diferència? John Cage ens recorda que la música no és l'únic tipus de so que val la pena escoltar. Tots els sons mereixen que hi pensem. Tenim una oportunitat única de reiniciar l'oïda. I si esdevenim més conscients del que escoltem, segur que farem que el món ens soni millor. El silenci no és tancar la ment al so, sinó quan podem començar a escoltar de debò i sentir el món en tota la seva bellesa sònica. Doncs amb aquesta actitud tocarem junts «4' 33''», sigueu on sigueu. Són tres moviments, i us faré saber quan comencen. Escolteu la textura i el ritme dels sons que us envolten ara mateix. Escolteu el fort i el fluix, l'harmònic i el dissonant, i tots els petits detalls que fan que cada so sigui únic. Feu-ho amb consciència plena i centreu-vos en aquest moment sònic de la vida real. Gaudiu de l'esplendor de sentir i escoltar. Ara ve el primer moviment, Començant... ara. [I. Tacet] (Sense àudio) I aquest és el segon moviment. Durarà dos minuts i 23 segons. [II. Tacet] (Sense àudio) I aquest és el moviment final. Durarà un minut i 40 segons. [III. Tacet] (Sense àudio) I ja està. Ho hem fet. Gràcies per escoltar.