Hola a tots. És un plaer estar aquí i parlar amb vosaltres. Avui us parlaré sobre la sort i la justícia, i de com estan relacionades. Fa uns anys, un antic estudiant meu em va trucar per parlar de la seva filla. Estava acabant el batxillerat, volia entrar a Swarthmore, on jo donava classes, i volia saber si jo creia que hi podria accedir. Swarthmore és una escola on és molt difícil entrar. Vaig dir-li: «Explica'm coses sobre ella», i em va dir quines notes treia, les assignatures que feia, les activitats extraescolars, etc. I tot el que deia sonava perfecte, una noia meravellosa. Vaig dir-li: «Tot el que em dius sona genial. És el tipus d'estudiant que Swarthmore voldria tenir.» I em va preguntar: «Això vol dir que hi entraria?» Vaig dir-li: «No. No hi ha places suficients a Swarthmore per a tothom qui és bo. Ni a Harvard, Yale, Princeton o Stanford. No hi ha suficients places a Google, Amazon o Apple. No hi ha prou places a les conferències TED. Hi ha moltíssimes persones molt bones, però algunes no aconseguiran mai accedir-hi.» I em va dir: «Aleshores, què hi podem fer?» «És una molt bona pregunta», li vaig respondre. Què se suposa que hem de fer? Sé què fan algunes universitats. En pro de la justícia, apugen els estàndards, perquè no és just admetre persones poc qualificades i rebutjar-ne de molt qualificades, així que s'apugen els estàndards més i més fins que són tan alts que només admeten el nombre d'estudiants que hi caben. Això vulnera allò que molta gent considera just. A la societat americana hi ha opinions diferents sobre què significa que un procés sigui just, però crec que la majoria està d'acord en una cosa: que en un sistema just, la gent té el que es mereix. I el que jo volia dir al meu antic estudiant és que, pel que fa a les admissions a les universitats, no és cert que la gent té el que es mereix. Alguns ho tenen, però d'altres no. Això és així. Quan apuges tant els estàndards com han fet les universitats, es crea una competició boja entre els estudiants, perquè no està bé ser bo, no està bé ser suficientment bo, s'ha de ser millor que tots els altres. I el que passa, el que provoca, és una mena d'epidèmia d'ansietat i depressió entre els adolescents. Estem marcant una generació amb aquestes competicions. Al reflexionar sobre això, se'm va ocórrer que hi ha una manera d'arreglar-ho. Podríem fer això: quan la gent vulgui entrar a la universitat, podem diferenciar entre els estudiants que són prou bons per ser exitosos i els que no ho són, i rebutjar els que no són prou bons. I aleshores podríem considerar tots els altres noms, posar-los dins un barret, triar-los a l'atzar i admetre'ls. És a dir, escollim qui entra per loteria, i podem donar feines per loteria, i –quina bogeria, no?– potser triar qui fa TED Talks per loteria. Però no em malentengueu, una loteria com aquesta no eliminaria pas la injustícia. Encara hi hauria moltíssima gent que no tindria el que es mereix. Però com a mínim és honest. Mostra la injustícia tal com és, en comptes de pretendre el contrari, i evita aquest increïble globus de pressió sota el qual viuen els estudiants. Per què aquesta proposta, perfectamente raonable, no es considera seriosament? Crec que en sé el perquè. Crec que odiem la idea que les coses realment importants a la vida passin per atzar o per sort, que les coses realment importants no estiguin sota el nostre control. Jo odio aquesta idea. No és sorprenent que la gent també l'odiï, però la cosa funciona així. Primer, entrar a les universitats ja és una loteria. Només que els qui decideixen qui hi accedeix fan veure que no ho és. Siguem honestos. I segon, si veiéssim que és una loteria, ens faria apreciar la importància de tenir bona sort en les nostres vides. Us explicaré el meu cas. La major part dels fets més importants a la meva vida han estat, en gran part, el resultat de tenir bona sort. Quan anava a l'ESO, la meva família va marxar de Nova York i vam anar a Westchester County. Just al començament del curs, vaig conèixer una noia i ens vam fer amics, després vam ser millors amics, després va ser la meva parella i després ens vam casar. Estem feliçment casats des de fa 52 anys. Jo no vaig tenir gaire a veure amb això. Va ser fortuït. Vaig anar a la universitat, i al primer semestre vaig apuntar-me a una classe d'introducció a la psicologia. Jo no sabia què era la psicologia, però encaixava al meu horari i em deixaven fer-la, així que la vaig agafar. I, per atzar, la classe la donava un professor genial, una llegenda. I per això vaig començar a agafar assignatures de psicologia. I em vaig graduar. Estava acabant la carrera, i un amic que treballava a Swarthmore va decidir abandonar la docència, ho va deixar per començar medicina. La seva plaça va quedar lliure, la vaig sol·licitar, i em van donar la feina, l'única entrevista de feina que he fet mai. He estat 45 anys donant classes a Swarthmore, una institució que ha marcat molt la meva carrera. I, per donar un altre exemple, vaig fer una xerrada a Nova York i algú del públic va venir a parlar-me a l'acabar. Es va presentar. «Em dic Chris. Voldries fer una xerrada a TED?» I jo vaig respondre-li: «Què és TED?» M'ho va explicar. Aleshores, TED no era el que és ara. Però en els anys següents, més de 20 milions de persones han vist les xerrades que he donat a TED Així que la conclusió és que sóc un home amb sort. He tingut sort amb el meu matrimoni, amb els meus estudis, amb la meva carrera professional. I tinc sort d'haver tingut veu a una plataforma com TED. Em mereixo l'èxit que he tingut? Segurament que sí, igual que vosaltres mereixeu el vostre. Però molta altra gent també se'l mereix i no l'ha tingut. Les persones tenim el que ens mereixem? La societat és justa? És clar que no. Treballar de valent i seguir les normes no és garantia de res. Si valorem com son d'inevitables aquestes injustícies i com és de vital tenir bona sort, ens podem preguntar: quines responsabilitats tenim cap als qui ara durant la pandèmia veiem com a herois, quan una malaltia greu cau sobre les seves famílies per assegurar-nos que resisteixen i les seves vides no s'escapcen pel cost de fer front a la malaltia? Què devem a les persones que ho passen malament, treballen intensament però tenen menys sort que nosaltres? Fa 50 anys, el filòsof John Rawls va escriure el llibre 'Teoria de la justícia', en què parlava del concepte del vel de la ignorància. Es feia la pregunta següent: si no sabessis quina serà la teva posició a la societat, quina societat voldries crear? I suggeria que, quan no sabem si, dintre de la societat, ocuparem una posició alta o baixa, el que voldrem és una societat igualitària al màxim, en la qual els qui no tinguin sort puguin viure vides riques i decents. Per tant, els qui tenim sort i èxit, apliquem això a les nostres comunitats i fem el que puguem per cuidar i honorar les persones que es mereixen tant èxit com nosaltres però no han tingut tanta sort. Gràcies.