Vull parlar-vos de la meva cerca d'objectius com a periodista i com em va ajudar la Dolly Parton. Fa uns 20 anys que explico històries, primer a la ràdio i després en podcasts. Quan vaig començar el programa de ràdio "Radiolab" el 2002, semblava el programa d'històries per excel·lència. Fèiem venir algú... (Audio) Steven Strogatz: És dels espectacles més hipnòtics i fascinants de la natura, perquè, tingueu en compte, hi ha silenci absolut. Jad Abumrad: Com aquell matemàtic, l'Steve Strogatz, que ho describia tan bé. SS: Imagineu-vos. Hi ha una ribera a Tailàndia, en un lloc perdut de la selva, baixes pel riu en una canoa. No se sent res de res, potser, de tant en tant, algun ocell exòtic. JA: Ets en aquesta canoa imaginària amb l'Steve, i al voltant hi ha milers de cuques de llum. Fa l'efecte d'una nit estrellada perquè les cuques de llum parpellegen a different ritme, que és el que et podries esperar. Però segons l'Steve, en aquest lloc, per motius que cap científic pot explicar clarament... SS: Ups. Ups. Ups. Milers de llums que s'encenen i s'apaguen sincronitzadament. (Música i sons electrònics) JA: Ara seria el moment que jo posaria aquesta música preciosa, com acabo de fer, i començarieu a notar una sensació càlida. Un sentiment que, segons la ciència, d'alguna manera es troba al cap i al pit i s'escampa per tot el cos. És una sensació de sorpresa. Del 2002 al 2010 vaig fer centenars d'històries com aquesta. Ciència, neurociència, històries molt intel·ligents i estimulants que sempre acabaven amb aquell sentiment d'incredulitat. I vaig començar a considerar que la meva feina, era portar moments de sorpresa a la gent. Les respostes eren del tipus: (vàries veus) "Com?" "Uau!" "Uau!" "Impressionant." "Apa!" "Uau!" JA: Però em vaig començar a cansar d'aquestes històries. És a dir, en part, era per la repetició. Recordo un dia que estava assegut davant de l'ordinador, fent el so d'una neurona. (Cruixit) Agafes un so en blanc i el talles, un so molt fàcil de fer. Recordo haver pensat: "He fet aquest so 25 vegades". Però era molt més que això... Les històries tenien un trajectòria familiar. Vas pel camí de la veritat, que és fet de ciència, i comences a qüestionar-te. M'encanta la ciència, no em malinterpreteu. Els meus pares van emigrar d'un país devastat per la guerra a Amèrica, i la ciència per a ells era un senyal d'identitat, i jo ho vaig heretar d'ells. Però hi havia alguna cosa d'aquest simple pas de la ciència a la sorpresa que no m'acabava de fer el pes. És l'únic camí que pot prendre una història? Cap al 2012. vaig topar-me amb unes històries diferents que em van fer pensar: "No." Una d'aquelles històries, on vam entrevistar un paio que describia com havien fet servir armes químiques contra ell i els del seu poble a les muntanyes de Laos. Hi van anar científics occidentals, van buscar les armes químiques, i no en van trobar cap. En vam parlar amb aquell home i ens va dir que els científics estaven equivocats. Li vam dir: "Però ho van comprovar". Va dir: "M'és igual. Jo sé el que em va passar a mi." I vam estar així donar voltes i voltes, i, per resumir-ho, va acabar plorant. Em vaig sentir... fatal. Insistint en una veritat científica quan algú ha patit. Això no arreglaria res. Potser confiava massa en la ciència per trobar la veritat. En aquell moment, em va semblar que hi havia moltes veritats possibles, i només ens en miràvem una. Vaig pensar: "He de millorar". I durant els següents vuit anys, Em vaig comprometre a explicar històries amb veritats enfrontades. Vam explicar històries sobre el consentiment, on veies la perspectiva dels supervivents i dels criminals i els seus arguments xocaven. Vam explicar històries sobre la raça, com s'eliminen sistemàticament els negres d'un jurat, i que, les normes que intenten evitar-ho encara ho empitjoren. Històries sobre antiterrorisme, de detinguts de Guantánamo on tot és un conflicte i tot el que pots fer és lluitar per trobar-hi sentit. I aquesta lluita va ser com el senyal. Vaig començar a pensar: "Potser això és el que vull." Portar a la gent a moments de lluita. Però la gent em deia: (vàries veus) "Ja t'entenc... com..." mmmm (sospira) "Ah, bé...mmm" "No ho sé..." "Ah, sí? Ondia!" (sospira) JA: Jo volia sentir aquell sospir en cada una de les històries, perquè aquest so és com el moment present, no? Vivim en un món on la veritat ja no és un seguit de fets que hem de copsar. Ha esdevingut un procés. Ha passat de ser un nom a ser un verb. Però com acabes aquesta història? El que passa és que, de fet, expliques una història, enfrontant dos punts de vista, i arribes al final i penses... No, a veure... Què dic al final? Déu meu! Com... com s'acaba aquesta història? No pots dir: "I van ser feliços..." perquè no és veritat. Però alhora, si deixes la gent encallada en aquell lloc... preguntant-se: "Per què ho he escoltat?" Em semblava que hi havia d'haver un altre pas. Hi havia d'haver una sortida a la lluita. I això és el que em porta a la Dolly. O Santa Dolly, com ens agrada dir-li al Sud. Vull explicar-vos una revelació que vaig tenir de sobte, mentre feia una sèrie de 9 capítols l'any passat, "Dolly Parton's America". Va ser com un punt de partida... i vaig tenir la intuïció que la Dolly em podria ajudar a solucionar el problema del final. Aquesta va ser la intuïció: Vas a un concert, veus homes amb gorres de transportista al costat de drag-queens, demòcrates al costat de republicans, dones donant-se la mà, tot tipus de persones juntes. Tot de gent que en teoria s'haurien d'odiar estan cantant tots plegats. D'alguna manera va forjar aquest espai únic a Amèrica, i jo volia saber, com s'ho va fer? Així que vaig entrevistar la Dolly 12 vegades en dos continents. Començava totes les entrevistes així: (Audio) Dolly Parton: Pregunta'm el que vulguis que et diré el que jo vull sentir. (Rialles) JA: És indiscutiblement una força de la natura. Però el problema amb què em vaig topar és que havia triat un concepte per aquesta sèrie que em presentava problemes personals. La Dolly canta molt sobre el Sud. Si mires la seva discografia, veuràs que moltes cançons parlen de Tennessee. (Music) DP: (Canten, vàries cançons) Tennessee, Tennessee... Nostàlgia de Tennessee... Tinc l'enyor trist de Tennessee dins del cap Tennessee. JA: "Tennessee Mountain Home," "Tennessee Mountain Memories." Jo em vaig criar a Tennessee, i no sentia cap nostàlgia per aquell lloc, jo era el nen àrab esmirriat que provenia d'on es van inventar els atacs suïcides. Em passava moltes hores a la meva habitació. Quan vaig marxar de Nashville, vaig marxar definitivament. Recordo estar a Dollywood, davant d'una rèpica de la seva casa de la muntanya a Tennessee. La gent plorava. És una rèplica. Per què ploreu? No entenia per què estaven tan emocionats, especialment, per la meva relació amb el Sud. I per això vaig començar a tenir atacs de pànic. "Potser no sóc la persona adequada per això?" Però llavors... un gir del destí. Vam conèixer en Bryan Seaver, el nebot i guardaespatlles de la Dolly. I en un rampell, ens va portar, al productor Shima Oliaee i a mi, de Dollywood cap a les muntanyes, fins dalt en 20 minuts, per una carretereta estreta, per unes portes de fusta gegants que semblaven de "Joc de Trons", fins a la "Casa de Tennessee". La de debò. Valhalla. La "Casa de la Muntanya" de debò. I en aquesta part hi posaré Wagner, perquè heu d'entendre que, segons es diu a Tennessee, la "Casa de la Muntanya" és com un lloc sagrat. Recordo estar-me allà palplantat, damunt l'herba, al costat de Pigeon River, amb les papallones aletejant, vaig tenir el meu moment d'esbalaïment. La casa de Tennessee de la Dolly era exactament igual que la del meu pare a les muntanyes del Líban. La seva casa és igual que la que ell va deixar. Aquesta simple relació em va portar a tenir-hi una conversa que mai no havia tingut, sobre el dolor de deixar la pròpia casa. I com ho percep en la música de la Dolly. Llavors vaig tenir una conversa amb la Dolly on em describia les cançons com a música de migració. Fins i tot la típica cançó, "Tennesse Mountain Home", si l'escoltes... (Dolly Parton "Tennessee Mountain Home") "Asseguda al porxo una tarda d'estiu en una cadira amb dues potes, arrepenjada a la paret." Es tracta de capturar un moment que saps que ja ha passat. Però si ho pots plasmar clarament, potser ho pots congelar, atrapar a la resina, entre el passat i el present. Aquesta és l'experiència de l'immigrant. I aquest senzill pensament em va dur a milions de converses. Vaig començar a parlar amb musicòlegs sobre la música country en general. Aquesta música que sempre he trobat que no té res a veure amb el meu país de fet està feta amb instruments i estils de música que provenen directament de l'Orient Mitjà. De fet, hi havia rutes comercials que partien d'on ara és el Líban i anaven fins les muntanyes de l'est de Tennessee. Puc dir honestament, que allà dret, mirant la seva casa, va ser la primera vegada que em vaig sentir de Tennessee. De debò. I no va ser només això. Vull dir que sovint em feia sortir de les simples categories en què jo havia organitzat el món. Recordo parlar-li de la relació amb en Porter Wagoner durant set anys. El 1967 va entrar a la seva banda i ell era l'estrella del country, mentre que ella no era ningú, només feia els cors. En poc temps, ella es fa famosa, ell s'engeloseix, i la demanda per tres milions de dòlars quan ella vol marxar. Seria molt fàcil veure en Porter Wagoner com al clàssic patriarca idiota, que va intentar retenir-la. Però sempre que li suggeria, dona... (Audio) És que era un paio, es veu en els vídeos, et posava el braç a l'espatlla. Hi havia com una relació de poder, segur. DP: Bé, era més complicat. Pensa-hi. Feia molts anys que feia allò, no em necessitava per tenir èxit. Tampoc esperava que jo destaqués. Jo era una gran artista i ell no ho sabia. No sabia els somnis que jo tenia. JA: De fet, em deia, "No portis la teva manera de veure el món a la meva història, perquè no era així. Sí, hi havia poder, però no només això. No es pot resumir així." D'acord, per tirar enrere... Què en trec d'això? Penso que hi ha alguna cosa aquí que és com una pista, un camí a seguir. Als periodistes ens encanta la diferència. Som molt fetitxistes amb això. Però cada cop més, en aquest món tan confús, hem de ser el pont entre aquestes diferències. Però com es fa? Per mi, ara, la resposta és senzilla. Et preguntes sobre aquestes diferències, t'hi endinses tan com pots, fins que, com dalt d'aquella muntanya, passa alguna cosa, com una revelació. No es pot acabar amb les diferències. S'ha d'acabar amb la revelació. Tornant d'aquella excursió a la muntanya, un amic meu em va donar un llibre que donava un nom a aquesta idea. En psicoteràpia, hi ha una idea que es diu "el tercer", que bàsicament diu: Sovint ens considerem com a unitats autònomes. Jo et faig alguna cosa i tu em fas una altra cosa. Però segons aquesta teoria, quan dues persones es troben i realment es comprometen a veure's, en aquest acte de reconeixement mutu, creen una cosa nova. Una nova entitat que és la seva relació. Podem pensar en el concerts de la Dolly com un "tercer espai cultural". La manera com veu les diferents parts del públic, la manera com ells la veuen, crea l'arquitectura espiritual de l'espai. I m'hi sento cridat. Com a periodista, com a narrador, i simplement com a americà, que viu en un país que lluita per aguantar, vull que cada història que explico trobi "el tercer". Un lloc on el que considerem diferent acabi transformant-se en alguna cosa nova. Gràcies.