Una vesprada d'estiu del 2013, la policía de DC va detindre, interrogar i registrar un home que pareixia sospitós i potencialment perillós. Açò no era el que portava el dia de la detenció, però tinc una foto d'aquell dia. Ja sé que fa molta por -- intenteu mantindre la calma. (Riures) En aquell moment jo era becari al Servei de Defensa Pública a Washington DC, i havia anat per feina a una comissaria. Estava eixint, i abans d'arribar al cotxe, dos cotxes de policia em van bloquejar l'eixida, i un policia es va apropar per darrere. Em va dir que parara, que em llevara la motxilla, i que posara les mans sobre el cotxe de policia. Al moment van vindre una dotzena de policies. Tots portaven pistola, alguns tenien rifles d'assalt. Em van regirar la motxilla. Em van escorcollar. Em van fer fotos estès sobre el cotxe, mentre reien. I mentre açò passava, assegut dins del cotxe ignorant la tremolor de cames, intentant pensar amb claredat sobre el que havia de fer, alguna cosa em va parèixer estranya. Quan em mire en esta foto, si m'hagués de descriure, crec que diria alguna cosa com, "Xic de 19 anys d'origen hindú, samarreta llampant, duu ulleres." Però la policia no va incloure cap d'aquests detalls. Em descrivien per la ràdio així: "Home de l'Orient Mitjà amb una motxilla. Home de l'Orient Mitjà amb una motxilla." I esta és la descripció que van posar als informes. Mai m'havera imaginat que el meu govern em descrigués així: "A l'aguait," "pervers," "terrorista." I la detenció va continuar d'esta forma. Van portar gossos entrenats per detectar explosius. Van cridar el govern federal per vore si estava en alguna llista de buscats. Van enviar detectius per interrogar-me sobre per què, si mantenia que no amagava res, no consentia un registre del meu cotxe. I m'adonava que no estaven contents amb mi, però no tenia ni idea del que em farien a continuació. En un moment donat, l'oficial que em va registrar va buscar les càmeres de seguretat arreu de l'estació, per veure el que s'estava gravant. I quan el vaig veure fer això, em vaig adonar que tenien poder sobre mi. Crec que ben prompte normalitzem la idea de la policia i les detencions i les manilles, i és fàcil oblidar la degradació que s'hi amaga darrere del fet de prendre el control del cos d'una altra persona. Sé que pensareu que el que vull contar-vos és el maltractament que vaig rebre per la meua raça -- i sí, dubte que m'haguessen detingut si fos blanc. Però el que he vingut a contar és una altra cosa. La qüestió és que tot hauria acabat pitjor de no haver tingut diners. Pensaven que intentava posar una bomba, i van investigar-ne la possibilitat durant hora i mitja, però no em van emmanillar, ni em van tancar en una cel·la. Si jo fora d'una comunitat pobra i de color de Washington i pensaren que posava en perill la vida dels oficials, les coses haurien anat d'una altra manera. De fet, al nostre sistema és millor tindre recursos i que et culpen d'intentar explotar la comissaria, que ser una persona pobra amb càrrecs molt inferiors a aquest. Vull donar-vos un exemple de la meva feina actual. Treballe en una organització de drets civils a DC, que es diu Justícia Igualitària dins la Llei. Deixeu que comence fent-vos una pregunta. Quants de vosaltres heu rebut una multa de tràfic? Alceu les mans. Sí. Jo també. I quan anava a pagar-la, em feia ràbia i em sentia malament, però la vaig pagar i llestos. Supose que la majoria també les heu pagat. Però què passaria si no tinguereu diners i la vostra família tampoc, què passaria? Una cosa que no hauria de permetre la llei és ser detingut i encarcerat només per no poder pagar una multa. La llei federal diu que això és il·legal. Però aixó és el que els governs locals estan fent a la gent sense recursos. I moltes de les causes que portem a Justicia Igualitària vigilen estes presons de deutors modernes. Un dels nostres casos és contra Ferguson a Missouri. I sé que quan dic Ferguson, molts pensareu en violència policial. Però hui vinc a parlar d'un aspecte diferent de la relació entre el cos policial i els ciutadans. Ferguson signava més de dues ordres d'arrestament per persona a l'any, la majoria per deutes judicials. Quan imagine com seria sentir que cada volta que isca de casa, és possible que un oficial comprovara la meua matrícula, i en veure un deute judicial, m'enxampara com van fer a DC, i em clavaren a la cel·la, em pose malalt. He conegut més persones a Ferguson que han viscut açò, i he escoltat les seues històries. A la presó de Ferguson, en cada cel·la hi ha una llitera i un vàter, però hi posen quatre persones dins. De forma que dos dormen a la llitera i dos a terra, i una ha de posar-se al costat del vàter, que ningú ha netejat mai. De fet, la cel·la sencera mai l'han netejat, així que el sòl i les parets són plenes de sang i mocs. No hi ha aigua excepte la de l'aixeta connectada al vàter. L'aigua era bruta i tenia mal gust, mai hi havia prou menjar, no et pots dutxar, les dones menstruaven sense cap producte d'higiene, no hi havia cap mena d'atenció mèdica. Quan li vaig preguntar a una dona sobre açò, es va riure i em va dir, "Ai, no, no, L'única atenció que reps dels guàrdies aquí és sexual." Així que ficaven ací als deutors i els deien, "No eixireu fins que no pagueu el deute." I si podies trucar un familiar que puguera portar-te els diners, potser et deixaven eixir. Si et portaven prou diners et deixaven eixir. Però si no, t'hi quedaves dies o setmanes, i cada dia els guàrdies baixaven a les cel·les i regatejaven amb els deutors el preu d'eixida d'aquell dia. Et quedaves fins que la presó s'omplia, i volien posar-n'hi un altre. Arribats a este punt pensaven, "No crec que esta persona reuneixi els diners, potser la nova sí que en tindrà." Tu ixes, l'altre entra, i la màquina continua movent-se. Vaig conèixer un home que va ser detingut feia nou anys per pidolar en un Walgreens. No podia pagar les multes i els honoraris del seu cas. De jove va sobreviure un incendi perquè va saltar des de la finestra d'un tercer pis. Però en caure es va fer mal al cervell i a diverses parts del cos, incloent-hi la cama. No pot treballar, i sobreviu gràcies a les ajudes socials. Quan vaig anar al seu pis, no hi havia res de valor, ni tan sols menjar a la nevera. És un famolenc crònic. No hi havia res de valor llevat d'un tros de cartró on havia escrit els noms dels seus fills. Açò s'ho estimava molt. Me'l va ensenyar molt content. Però no pot pagar les multes i les quotes perquè no té res. En els últims nou anys, l'han detingut 13 vegades, i ha estat empresonat 130 dies per pidolar. Una vegada 45 dies seguits. Imagineu passar des d'ara mateix fins a juny en aquell lloc que vos he descrit abans. Em va contar els intents de suïcidi que ha vist a la presó; aquella volta que un home va aconseguir penjar-se on no el pogueren salvar els altres presos, i l'única cosa que podien fer era cridar i cridar intentant cridar l'atenció d'un guàrdia perquè vinguera a baixar-lo. Em va contar que els guàrdies tardaren més de cinc minuts en respondre, i quan van arribar, l'home estava inconscient. Van cridar els paramèdics i estos van anar a la cel·la. Van dir que es posaria bé, el van deixar allí a terra i ja està. Vaig sentir moltes històries com esta i no m'hauria de sorprendre, perquè el suïcidi és la principal causa de mort a les presons locals. Açò és per causa de la manca d'atenció psicològica a les presons. Vaig conèixer una mare de tres xiquets que guanyava set dòlars l'hora. Ella i els seus fills s'alimenten gràcies a cupons. Fa més o menys una dècada, li van posar un parell de multes de tràfic i un càrrec menor de robatori, i no pot pagar les multes i les quotes d'eixos casos. Ja ha passat unes deu voltes per la presó per allò, però pateix d'esquizofrènia i de trastorn bipolar, i necessita medicació diària. A la presó no té accés a la medicació, ni ella ni ningú. Em va contar el que és passar dues setmanes dins d'una gàbia, tenint allucinacions i veient ombres i sentint veus, mentre demanava la medicació per deixar de patir, i que no li feren ni cas. Aquest cas no és cap anomalia: trenta per cent de les dones encarcerades necessiten ajuda psicològica, però només una de sis rep cap ajuda mentre està tancada. Vaig sentir tota mena d'històries sobre estes masmorres grotesques que Ferguson manté per als seus deutors, i quan em va arribar el torn de veure-les i de visitar la presó de Ferguson, no tinc clar què esperava veure, però no esperava açò. Un edifici del govern normal. Podria ser una oficina de correus o una escola, Em vaig adonar que aquestes extorsions il·legals no es duen a terme a l'ombra, sinó en plena llum del dia i per funcionaris públics. Són una qüestió de política pública. I vaig comprendre que l'empresonament de pobres, encara que siga en altres contextos, juga un paper visible i central en el nostre sistema judicial. Estic parlant del nostre sistema de fiança. En el nostre sistema, ja estigues detingut o no, anar a judici no és qüestió del perill que comportes o les possibilitats de fuga. És qüestió de si pots permetre't pagar la fiança. Bill Cosby, amb una fiança d'un mil·lió de dòlars, firma el taló i no passa ni un segon en una cel·la. Sandra Bland, que va morir a la presó, estava allí perquè la seua familia no podia pagar 500 dòlars. Hi ha mig mil·lió de dones com ella al país -- 500.000 persones que estan empresonades, només perquè no poden pagar la fiança. Se suposa que les presons són per als criminals, però la estadística diu una altra cosa: tres de cada cinc persones encarcerades estàn en presó preventiva. No els han condemnat per cap crim; no han estat declarats culpables per cap delicte. Ací a San Francisco, el 85 per cent dels presos són detinguts en presó preventiva. Això significa que la ciutat gasta al voltant de 80 milions cada any per finançar la presó preventiva. Molts d'aquests encarcerats que no poden pagar la fiança s'enfronten a càrrecs tan lleus que el termini que esperaran pel judici és més llarg que les sentències que rebrien de ser condemnats, això vol dir que surten abans si es declaren culpables. Així que l'elecció és la següent: Em quede en aquest lloc horrible, lluny de la família i els que depenen de mi, arriscant-me a perdre la meva feina, i he de rebatre els càrrecs? O em declare culpable del que siga que vulga l'acusació? En aquest moment encara no són criminals declarats. Però una vegada confessen, els direm criminals, encara que algú amb recursos mai s'haguera enfrentat a açò, perquè haguera pagat la fiança i fi de la història. Ara mateix estareu pensant, "Però açò no estava a la secció d'inspiració?" (Riures) "Què depriment. Que em tornen els diners." (Riures) En realitat, trobe que parlar d'aquest tema és menys depriment que no fer-ho, perquè crec que si no parlem d'aquestos temes i canviem junts la forma de pensar sobre açò, al final de les nostres vides, les presons encara estaran plenes d'innocents. Açò sí que em resulta depriment. Però el que m'inspira és que estes històries ens animen a veure la presó de forma diferent. No en termes estèrils com "encarcerament massiu" o "sentències a criminals no violents," sinó en termes humans. Quan engabiem un ésser humà durant dies o setmanes mesos o anys, què estem fent-li a nivell mental i físic? En quines condicions volem fer-ho? Si comencem amb uns centenars dels que estem ací, podem començar a veure aquest tema de forma diferent, i aconseguir desfer la normalització. Si us emporteu alguna cosa hui, espere que siga la idea que si volem que alguna cosa canvie de veres -- que no siga sols reformar les polítiques de les fiances -- i assegurar-nos que les polítiques noves no castiguen els pobres i els marginats de formes noves. Si volem aquest tipus de canvi, és necessari que canviem el xip. Gràcies. (Aplaudiments)