Com educar nens que puguin superar l'ansietat

Fer-se gran significa enfrontar-se a nous reptes; però per alguns nens, les situacions incertes poden causar ansietat, la qual els pares sovint intentaran calmar. La psicòloga Anne Marie Albano explica com el fet de córrer constantment a sol·lucionar els problemes d'un fill pot perpetuar un cicle de dependència i resentiment de per vida; i també comparteix per què una dosi saludable de risc ajuda els nens a cultivar una confiança de llarga durada en ells mateixos.

Quan era petita, tenia moltes pors.

Por als llamps, als insectes,

als sorolls forts i a la gent disfressada.

A més, tenia dues altres
fòbies més greus:

als metges i a les injeccions.

Quan intentava escapar
del metge de família,

em tornava tan físicament agressiva

que em va donar una bufetada
per atordir-me.

Tenia sis anys.

La meva reacció era "lluitar o fugir",

i per posar-me una simple vacuna,
m'havien d'aguantar tres o quatre adults,

els meus pares inclosos.

Més endavant, ens vam mudar
de Nova York a Florida

just quan jo havia de començar l'institut,

i ser la nova alumna
en una escola parroquial,

sense conèixer ningú

i preocupada per adaptar-me,

en el meu primer dia d'escola,

una professora en passar llista
va dir: "Anne Marie Albano",

i jo vaig respondre:
"Aquí!" [accent d'Staten Island]

Ella va riure i va dir:
"Oh, bonica, aixeca't.

Digues D-O-G."

I jo vaig dir:
"Dog?" [accent d'Staten Island]

I la classe va esclatar a riure
juntament amb la professora.

Així va continuar,

perquè tenía moltes més paraules
amb les que humiliar-me.

Vaig tornar a casa sanglotant,

consternada

i suplicant tornar a Nova York

o que em portéssin a un convent.

No volia tornar a aquella escola.
De cap manera.

Els meus pares em van escoltar

i em van dir que parlarien
amb el monsenyor de Nova York,

però que havia de seguir anant a escola,
per no perdre el registre d'assistència

per poder transferir-me
a novè curs a Staten Island.

Tot això va ser abans
dels e-mails i els telèfons mòvils,

així que durant les setmanes següents,

suposadament, s'enviaven cartes
entre l'arxidiòcesi de Manhattan

i la de Miami

i al Vaticà,

i cada dia, jo anava a escola plorant
i tornava a casa plorant,

i la meva mare em donava notícies
d'algun cardenal o bisbe

que deien "que segueixi anant a escola
mentre li busquem plaça".

Oi que era ingènua?

[Rialles]

Bé, després de dues setmanes,
un dia, mentre esperava l'autobús escolar,

vaig conèixer una altra nena, la Debbie,

i ella em va presentar les seves amigues.

Que es van convertir també en les meves,

i bé, ja no necessitava el Papa.

[Rialles]

Vaig començar a calmar-me i adaptar-me.

Que hagi passat els darrers trenta anys
estudiant l'ansietat en nens

deriva en part de la meva
pròpia recerca d'autoconeixement.

I he après molt.

En joves i nens, l'ansietat és
la condició psicològica més comuna.

Aquests trastorns començen aviat,
als quatre anys,

i a l'adolescència, un de cada dotze joves
té una severa discapacitat

en el seu comportament a casa,
a l'escola i amb els companys.

Aquests nens estàn molt espantats,

preocupats,

literalment físicament incòmodes,
a causa de l'ansietat que pateixen.

És difícil per a ells
prestar atenció a l'escola,

relaxar-se i disfrutar,

fer amics

i fer tot allò
que els nens haurien de fer.

L'ansietat pot crear misèria per al nen,

i els pares són a primera fila
presenciant l'angoixa dels seus fills.

A mesura que coneixia més nens
amb ansietat degut a la meva feina,

vaig haver d'acudir als meus pares
i fer-los un parell de preguntes.

"Per què em retenieu

quan em feien tanta por les injeccions

i em forçàveu a posar-me-les?

I per què inventàveu tantes històries
per fer-me anar a escola

quan jo estava tan preocupada
de que em fessin passar vergonya?"

Em van dir:
"Se'ns trencava el cor cada cop,

però sabíem que aquestes eren
les coses que havies de fer.

Ens havíem d'arriscar a que et molestessis

mentre esperàvem a que
t'acostumessis a la situació

amb el pas del temps i l'experiència.

T'havies de vacunar.

Havies d'anar a l'escola."

Poc sabien els meus pares que

no només m'estaven vacunant del xarrampió.

També m'estaven vacunant d'una vida
de transtorns d'ansietat.

Un excés d'ansietat en un nen petit
és com un superbacteri

infecciós, i que es multiplica,

de tal manera que
la majoria de joves que veig

venen amb més d'una
condició d'ansietat alhora.

Per exemple, tenen una fòbia específica

i a més ansietat per separació
i ansietat social, tot alhora.

Si no es tracta,

l'ansietat en infants pot derivar a
una depressió en l'adolescència.

També pot contribuir a
l'abús de substàncies i al suicidi.

Els meus pares no eren psicòlegs.

No coneixien cap psicòleg.

Només sabien que aquelles situacions
podien ser incòmodes per mi,

però no perjudicials.

La meva excessiva ansietat sí que
hauria estat més perjudicial a la llarga

si m'haguessin deixat evitar
i escapar aquestes situacions

i no hagués après a tolerar
una angoixa ocasional.

En essència, els meus pares estaven fent
la seva propia versió

de teràpia d'exposició,

que és el component central i clau

del tractaments
cognitivo-conductuals per l'ansietat.

Junt amb els meus companys vam dur a terme
un gran estudi controlat i aleatoritzat

dels tractaments per l'ansietat
en nens entre 7 i 17 anys.

Vam descobrir que la teràpia
cognitivo-conductual centrada en nens

o la medicació que conté inhibidors
selectius de la recaptació de serotonina

són eficaços en el 60%
dels joves tractats.

I una combinació de totes dues opcions fa
que un 80% dels nens millori en 3 mesos.

Tot són bones notícies.

I si mantenen la medicació

o fan una teràpia cognitivo-conductual
mensual, com vam fer durant l'estudi,

podrien estar bé fins a un any sencer.

Tanmateix, quan va acabar aquest estudi,

vam fer un estudi de
seguiment als participants,

i vam descobrir que molts dels
nens van recaure amb el pas del temps.

A més, malgrat els millors
tractaments basats en l'evidència,

també vam descobrir que
un 40% dels nens amb ansietat

seguien malalts amb el pas del temps.

Hem reflexionat molt sobre els resultats.

Què se'ns escapava?

Hem hipotitzat que, com que ens centràvem

en una intervenció focalitzada en nens,

potser seria important
adreçar-se als pares

i implicar-los també en el tractament.

Els meus estudis i
els de companys arreu del món

han demostrat una tendència constant:

els pares amb bones intencions
sovint s'involucren involuntàriament

en el cicle de l'ansietat.

Es rendeixen, i donen
massa comoditats als seus fills,

i els deixen escapar
de situacions complicades.

Vull que ho mireu d'aquesta forma:

El vostre fill arriba a casa i
us va a buscar plorant.

Tenen uns cinc o sis anys.

"A l'escola no agrado a ningú!
Els nens són dolents.

Ningú vol jugar amb mi."

Com us sentiríeu en veure
el vostre fill tan disgustat?

Com reaccionaríeu?

L'instint parental natural és
consolar el nen, tranqulitzar-lo,

protegir-lo i arreglar la situació.

Trucar al mestre perquè intervingui o
als altres pares per organitzar quedades,

pot servir quan tenen cinc anys.

Però què fas si el teu fill
segueix arribant a casa plorant cada dia?

Segueixes arreglant-ho quan
tenen 8, 10 o 14 anys?

Els nens, a mesura que creixen,

es trobaran invebitablement
amb situacions que els desafiaran:

festes de pijames, exàmens orals,

un difícil exàmen sorpresa,

intentar entrar a un equip d'esport
o obtenir un paper en l'obra de teatre,

conflictes amb els companys...

Totes aquestes situacions
comporten algún risc:

risc a no fer-ho prou bé,
a no obtenir el que volen,

risc a cometre errors,

risc a sentir-se avergonyit.

Pels nens amb ansietat

que no prenen riscs i no s'involucren,

no aprenen a apanyar-se-les
en aquesta mena de situacions.

Oi?

Perquè les habilitats es desenvolupen
amb l'exposició amb el temps

una exposició repetida a les situacions
quotidianes que es troben els nens:

l'habilitat d'auto-tranquilitzar-se,

o l'habilitat de calmar-se ells mateixos
quan estan disgustats;

habilitats per resoldre problemes,

incloent l'habilitat de
resoldre conflictes amb els altres;

la gratificació a llarg termini,

o l'habilitat de seguir esforçant-se

tot i haver d'esperar un temps
per tal de veure què passarà.

Aquestes i moltes altres habilitats
es desenvolupen en nens

que prenen riscos i s'involucren.

I així és com l'autoeficàcia pren forma,

que, simplement,
és la creença en un mateix

de poder superar situacions difícils.

Els nens amb ansietat que
escapen i eviten aquestes situacions

i que fan que els altres
facin les coses per ells,

cada vegada tenen
més i més ansietat amb el temps

i menys confiança en ells mateixos.

Al contrari que els seus companys
que no pateixen ansietat,

arriben a creure que són incapaços
de gestionar aquestes situacions.

Pensen que necessiten algú,
algú com els seus pares,

que faci les coses per ells.

Ara bé, mentre l'instint parental natural
és el de consolar, protegir

i tranquil·litzar els fills,

l'any 1930, el psicòleg Alfred Alder

ja havia advertit als pares

de que podem estimar un fill
tan com vulguem,

però no hem de fer que sigui dependent.

Va aconsellar als pares que comencessin
a entrenar els nens des de ben petits

a dependre d'ells mateixos.

També va advertir de que
si els nens tenen la impressió

que els seus pares no tenen res millor
a fer que estar a la seva disposició,

obtindrien una falsa idea de l'amor.

Els nens amb ansietat d'avui en dia,

sempre truquen als seus pares

o els escriuen missatges
angoixats a qualsevol hora del dia.

Si els nens amb ansietat no aprenen
mecanismes d'afrontament de petits,

què els passa quan creixen?

Organitzo grups per pares
de joves adults amb trastorns d'ansietat.

Joves d'entre 18 i 28 anys.

La majoria viuen a casa,

i depenen dels seus pares.

Molts d'ells han anat a l'escola i
a la universitat.

Alguns s'han graduat.

Gairebé tots no treballen,

són a casa i no fan gairebé res.

No tenen relacions
profundes amb els altres,

i depenen molt i molt
de que els seus pares

facin tota mena de coses per ells.

Els pares encara demanen
cites mèdiques per ells.

Truquen antics amics dels seus fills
i els supliquen que els visitin.

Els fan la bugada i cuinen per ells.

I tenen grans conflictes amb
els seus joves adults,

perquè l'ansietat ha prosperat,
però el jove no.

Aquests pares tenen
un sentiment de culpa enorme,

i rancor,

i encara més culpa.

D'acord, i si parlem de bones notícies?

Si els pares i figures clau
en la vida d'un nen

el poden ajudar i guiar a l'hora
d'afrontar-se a les seves pors

i a aprendre a resoldre problemes,

llavors és molt més probable
que el nen desenvolupi

els seus propis mecanismes interns
d'afrontament per gestionar l'ansietat.

Ara ensenyem als pares a ser
conscients en un moment concret

i a pensar en la seva reacció
a l'ansietat del fill.

Els diem:

"Observeu la situació i pregunteu-vos:
'Quina situació és aquesta?

Com n'és d'amenaçant per al meu fill?

I al final què vull que
el meu fill aprengui d'aquesta situació?'"

Evidentment, volem que els pares
escoltin molt atentament,

perquè si a un nen l'assetgen a l'escola o
li fan mal d'alguna manera,

volem que els pares hi intervinguin,

per descomptat.

Però en situacions quotidianes
que provoquen ansietat,

els pares poden ajudar
molt més al seu fill

si es mantenen tranquils,
objectius i afectuosos,

si validen els sentiments del nen

però després l'ajuden,

si l'ajuden a planificar
com poden gestionar la situació.

I llavors, i això és clau,

deixar de debò que el nen
s'enfronti a aquesta situació tot sol.

És clar que trenca el cor
veure un nen que pateix,

com em van dir a mi
els meus pares anys més tard.

Quan veus patir el teu fill

però penses que podries
interposar-te i salvar-los del patiment,

això ho és tot, oi?

És el que volem fer.

Però tan si som joves o grans,

un excés d'ansietat ens porta a
sobreestimar els riscos i les dificultats

i a subestimar
les nostres habilitats d'afrontar-nos-hi.

Sabem que una exposició repetida
a allò que ens fa por debilita l'ansietat,

alhora que ajuda a desenvolupar
recursos i resistència.

Els meus pares tenien raó.

Avui en dia, als joves amb
tanta ansietat no els ajuda

tenir uns pares excessivament protectors.

La tranquil·litat i la confiança
no són només emocions.

Són habilitats d'afrontament que
tant pares com nens poden aprendre.

Moltes gràcies.

(Aplaudiments)