M'agradaria explicar-vos una història sobre la mort i l'arquitectura. Fa cent anys, ens moríem d'infeccions, com la pneumònia, que, si ens agafaven fort se'ns enduien ben de pressa. Normalment ens moríem a casa, al llit, cuidats per la família, això era la opció més normal perquè la majoria no tenia accés a la medicina. Al segle XX van cambiar molt les coses. Noves medecines, com la penicil·lina, permetien curar les malalties infeccioses. Es van inventar noves tecnologies, com els raigs X. I com que eren tan grans i cares, calia construir grans edificis on posar-les, que es van convertir en els hospitals moderns. Després de la Segona Guerra Mundial, molts països van crear sistemes de sanitat universals perquè tothom pogués accedir al tractament necessari. I com a resultat, l'esperança de vida va passar dels 45 anys a principi de segle a gairebé el doble avui en dia. El segle XX va ser un temps d'optimisme sobre el que la ciència ens podia oferir, però amb tota aquesta atenció en la vida, ens vam oblidar de la mort, inclús quan canviava totalment com veiem la mort. Jo sóc arquitecta i durant l'últim any i mig he investigat aquests canvis i el que signifiquen per l'arquitectura relacionada amb la mort. Avui en dia ens morim de càncer o malalties del cor, per tant, molts patirem un llarg període de malaltia crònica al final de la vida. Durant aquest període, passarem molt de temps en hospitals, hospicis i residències. Tots hem estat en un hospital modern. En coneixem els fluorescents i els passadissos interminables i les cadires incòmodes. L'arquitectura dels hospitals s'ha guanyat la mala reputació que té. Però el que sorprèn és que no sempre havia estat així. Aquest és L'Ospedale degli Innocenti, construït el 1419 per Brunelleschi, un dels arquitectes més famosos i influents del seu temps. I quan mires aquest edifici i penses en els hopitals d'avui, el que em sorprèn és l'ambició d'aquest edifici. És ben bé un gran edifici. Té aquests patis al mig perquè les habitacions tinguin claror i aire fresc, i les habitacions són grans amb els sostres alts, perquè siguin més acollidores per als pacients. I és bonic també. Sembla que ens haguem oblidat que això és possible en un hospital. Si volem millors edificis on morir, n'hem de parlar, però com que el tema de la mort no ens resulta fàcil no en parlem, i no qüestionem com la societat ens plantegem la mort. Una de les coses que més em va sorprendre de la investigació és la facilitat amb què canvien les actituds. Aquest és el primer crematori del Regne Unit, construït a Woking als voltants del 1870. Quan el van construir, hi va haver protestes a la localitat. La cremació no era acceptable socialment, el 99,8 % de la gent s'enterrava. Ara, cent anys després, es crema en el 75 % dels casos. De fet la gent està oberta al canvi si hi ha l'oportunitat de parlar-ne. Aquesta conversa sobre la mort i l'arquitectura és el que volia iniciar quan vaig fer la meva primera exposició a Venècia el juny, que es titulava "Mort a Venècia". La idea era que fos divertida perquè la gent s'hi pogués implicar. Aquí hi ha un dels objectes exposats, un mapa interactiu de Londres que mostra la quantitat del sòl a la ciutat que es dedica a la mort, i quan hi passes la mà per sobre, el nom del terreny, de l'edifici o del cementiri apareix. Un altre dels objectes exposats és una sèrie de postals que la gent es pot endur. Mostren habitatges, hospitals, cementiris i tanatoris, i expliquen la història dels diferents espais pels quals passem abans i després de la mort. Volíem demostrar que on morim és una part clau de com morim. El més extrany és com la gent va reaccionar a l'exposició, especialment a les parts audiovisuals. Hi havia gent que ballava, corria, saltava intentant activar els objectes de maneres diferents i hi havia un moment en què paraven i recordaven que estaven en una exposició sobre la mort, i que potser no era així com s'havien de comportar. Però de fet, em pregunto si hi ha una manera d'actuar envers la mort. I si no, voldria saber què creieu que és una bona mort, i com hauria de ser l'arquitectura que l'acompanya, i si hauria de ser una mica menys així i una mica més així. Gràcies. (Aplaudiments)